(Nota d'ARGIA: A causa de la longitud del text, publicarem el treball de Joseba Barriola en tres parts. Aquesta és la teva primera part, lector)

El Consell d'Euskalgintza ha publicat un document titulat “Consens Social per a la Incidència en les Polítiques Lingüístiques”. El document consta de tres parts:

*** Introducció (Preàmbul, Ubicació, Principis, Finalitat)

*** Direcció i Objectius (Metes i condicions per a un ús còmode del basc): Condicions individuals i condicions col·lectives o estructurals {universalització del coneixement i desenvolupament d'espais d'ús còmode}

*** Orientació sectorial: administració, educació, àmbit socioeconòmic, mitjans de comunicació entorn digital.

*** Fi del document: Es tracta de compartir, debatre, consensuar amb tots els agents compromesos amb el procés de normalització i es posa l'accent en els compromisos i en els passos.

El Consell d'Euskalgintza “té com a objectiu principal accelerar el procés de normalització del basc” i de cara a això “busca desenvolupar polítiques lingüístiques progressistes”. Així, una vegada realitzada la ubicació del projecte i segons alguns principis, “l'objectiu principal és crear les condicions per a un ús còmode del basc”. Per a això fa una crida als “agents socials”.

A) La normalització lingüística és un cistell de sastre. Què és normalització? De quin procés es tracta? L'error d'aquest procés és que es va lentament i per això cal accelerar-lo?

Normalització. Per a molts els idiomes normalitzats són l'anglès, el castellà o el francès. La seva situació és normal, còmoda el nord de la normalització? Les llengües que en el seu propi espai difonen un pensament únic sobre les llengües (orgull propi i menyspreu cap als altres) i envaeixen l'espai d'altres llengües no estan normalitzades, estan patides per una malaltia. No tenen en compte la igualtat i la diversitat lingüística. Centenars de llengües han estat enterrades (fins i tot amb la participació de la gent euskaldun) amb la difusió d'aquestes llengües “normals i malaltes” i altres milers de llengües minoritàries són valorades avui dia. Això no pot ser un model de normalització. L'ús còmode d'aquests idiomes és la comoditat del dominador. Què és, llavors, per al Consell la “normalització”?

Què ha estat el basc, fins ara? Hi ha hagut algun procés o han estat diferents projectes de procés? La resposta, com no, serà “molts caps”, plural. Tots els intents en sentit contrari, tenen com a denominador comú la “normalització del basc”. Tot el que es fa en basc o en nom o a favor del basc no és, sense més, un procés únic. Molt menys el procés de normalització del basc. De què tracta exactament el Consell?

I sobre el procés que no es defineix, es diu que cal “accelerar”. Un exemple: Què ha estat el “procés de normalització” que promou el Govern Basc (en termes econòmics, legals i normatius i utilitzant el prestigi d'alguns euskaltzales): lent? I per això cal accelerar? O és el propi rumb del procés de normalització impulsat pel Govern el que s'equivoca, i llavors, la necessitat que hi ha és prendre una nova direcció?

Però el rumb no pot ser “fer la vida d'avui també en basca”. L'estil de vida actual, amb la diversitat biològica de la vida, amb la vida digna, amb la posada en el centre de la vida, en definitiva, amb la sostenibilitat de la vida, és compatible amb la pluralitat de les llengües, amb la vida del basc, amb la capacitat de parlar que tenim els éssers humans.

És un oximoron voler donar-li vida al basc i practicar l'explotació, el patriarcat, l'eocidio, el genocidi en basc. Dins de la barrera de les zones respiratòries lingüístiques controlades i limitades que permeten el sistema glotofágico mundial i els estats glotofágicos d'Espanya i França, el basc també està condemnat al col·lapse o a la mort.

En aquest sentit, la nostra problemàtica no és accelerar el que hi ha, sinó canviar de rumb.

B) Desenvolupament de polítiques lingüístiques progressistes

B.1.- Què és la política lingüística? A través de la lectura del document, i tenint en compte que les mesures que es proposen són bàsicament proposades de posada en pràctica per les institucions autonòmiques, es pot concloure que és la política lingüística la que fan les institucions polítiques.

Preguntes: Fa el propi Consell la política lingüística? Ho fan els mercats (Bancs, Farmàcies globalitzades, Gegant de la Digitalització, Petronor i Iberdrola…)? Quin tipus de política lingüística és la d'AEK? I la de les Ikastoles? I el que fa el Diari Basc? I encara més: És el Parlament espanyol o el francès el que fa la política lingüística i amb això condicionen no sols l'anormalitat de l'espanyol/francès, sinó l'evolució del basc i d'altres llengües? I no hi ha res a dir sobre aquest tema? La limitació a l'autonomia deixa menys clar el plantejament.

2.- Com es defineix la política lingüística progressista i regressiva? On situar les polítiques lingüístiques dels Governs Basc i Navarro? Pot ser una política lingüística si oblida al progressista que anem endavant, en un sentit, al col·lapse i també, per descomptat, al col·lapse de les llengües (inclòs el basc)?

3.- Quina és la política lingüística que ha arribat fins dalt? Quin és el que s'ha esgotat? Què més no pot donar? Les polítiques lingüístiques de les autonomies? De la CAPV? Navarra? De la nova Societat del Nord? Fins ara (diguem la de la CAB) ha estat adequada i ara, en aquest últim temps, ha tocat a dalt, però abans era adequada? Era simplement el seu problema que era lent i que per això cal accelerar-lo? És només qüestió de velocitat i no de modes i de contingut i direcció? O des del principi es van dissenyar per a alentir i suavitzar la vitalitat del basc? Es va posar en marxa l'autonomia lingüística per a respondre d'alguna manera a la demanda del poble, organitzada per a adaptar-se als límits del sistema glotofágico que està establert en el {Estat (imposat brutalment per la Constitució de l'Estat espanyol) i dels Grans Poders del Mercat}? Utilitzant l'autonomia, els diners, les normes legals i el prestigi, ha falsejat l'autopercepció de la comunitat del basc? La gent més allunyada del cor del basc (i de la igualtat de les llengües i de la defensa de la dignitat de la vida i de la diversitat...) ha assumit la competència de lideratge del “procés de normalització”? El Govern que viu en castellà és el cap de la vida del basc? La consellera d'Educació Buesa que no sap basca és la responsable d'euskaldunizar l'educació? L'erdaldun Azkuna ordena el pla d'euskaldunización d'Osakidetza? No són més que petits exemples.

Es diu en el document que en els últims anys s'ha après molt sobre sociolingüística. I sí, s'ha escrit molt. Però és la sociolingüística la que ens dona força vital, o és ella la que ens ofereix dades per a fer il·lusions falses o per a submergir-nos en la desesperació?

Sí, hem après a estar en les institucions, a acceptar plans, a gastar diners… però també hem après a allunyar-nos del nucli de la vida, de la vida del basc, del nucli. En Osakidetza es van fer plans per a euskaldunizar… però en comptes de concentrar a tots els euskaldunes i treballar la motivació, va començar amb una amenaça de decret. En lloc de començar per la direcció, van començar amb els administradors inferiors.

S'han fet passos endavant. Com no? Els ressons de l'explosió de la consciència que es va produir en els anys 60 han arribat fins als nostres dies. Hi ha hagut avanços importants. I aquests han estat els fruits del salt que es va donar en la qualitat del basc. I ara, els temps canviats, què ha passat fins i tot amb una Autonomia pomposa? Per què hi ha febleses en l'ús, en el consum cultural, en el coneixement i en la motivació? Això cal estudiar-ho. I no soc ximple per a pensar que la culpa és de les institucions autonòmiques. No tenen poder per a això. És un problema més profund i global. Però l'Autonomia és incapaç, no sap o no vol, com afrontar el col·lapse de les llengües. No s'ha adonat (o no vol adonar-se), perquè és el defensor del sistema que ens porta al col·lapse.

Però al mateix temps, fora de les institucions i en els marges, s'estan fent passos qualitatius: s'estan donant grans i profunds avanços en alguns mitjans de comunicació, en reflexions teòriques ecològiques, en feminisme, en creació cultural i en la construcció de comunitats euskaldunes (el nou moviment cooperatiu transformador, per exemple…). Necessitem un nou esclat de consciència. El basc viu és el que declina el llenguatge de la vida.

El poder de la Comunitat Autònoma Basca que hem conegut. Poder limitat i dependent, però ha estat una nova experiència del poder. Ha fet moltes coses que, pel que sembla, han estat espectaculars (diners, lleis i normes i plans, ha cooptat als euskaltzales...). S'han fet mesuraments quantitatius, s'ha alimentat el subvencionismo, s'han establert normes legals, però mai s'ha vist l'essència de la vitalitat del basc. En aquest sentit, la veritat és que ha estat absolutament insuficient, lamentable, desastrós. No s'ha vist ni l'existència ni la prioritat d'aquest “camp”.