Com sabem, l'Independentisme Institucional d'Hego Euskal Herria ha iniciat un determinat full de ruta. La signatura d'un nou pacte amb l'Estat espanyol. Aquest camí utilitza algunes variables o premisses principals. Així: El PSOE és un partit d'esquerres, l'Estat espanyol és reciclable i als independentistes ens correspon ajudar al fet que la ultradreta no arribi als governs, a la incertesa flexibilitat de paradigma i a la paciència estratègica perquè el temps corre al nostre favor.

Per descomptat, no estic d'acord amb aquestes premisses, però com en un article anterior vaig comentar això, en aquesta ocasió m'agradaria fer un pas més.

És evident que la basi independentista ha adoptat una actitud passiva. Hi ha onze raons, i el que segurament ha tingut més influència no ha estat la nova estratègia que ha fet l'Independentisme Institucional. Hi ha moltes altres raons, més estructurals, més profundes, que tenen arrels en la història recent, que tenen el seu origen en l'estat demogràfic, que tenen components antropolíticos, que deriven de la globalització neoliberal. Per tant, no és gens lleu el repte que tenim entre mans, és a dir, la reactivació de l'independentisme.

Necessitem objectius tangibles, petites victòries a curt termini, perquè els ciutadans puguem oferir el nostre treball voluntari. Sovint treballar en equip, encara que sentim la lluita com una petita victòria pròpia.

El nou estil de vida ens ha robat temps. Ara, la militància popular té uns competidors exigents; el més fort, la necessitat d'oci. D'altra banda, l'emprenedor que dona el seu temps ha de sentir-se amo de si mateix, sentir-se protagonista i tenir l'oportunitat d'aportar des de l'entorn pròxim. Si les decisions són preses per polítics professionals, l'acció local, si no és més que l'adorn d'una estratègia que no s'entén ni es veu, els emprenedors s'escapoleixen.

Necessitem una nova estratègia independentista basada en l'entorn local pròxim i en el protagonisme de les persones emprenedores, no obstant això, les persones desmobilitzades no tornaran a la militància activa. Els bons resultats electorals poden ocultar una derrota total a llarg termini.

Procés constituent de la República Basca

El País Basc del segle XXI necessita d'un procés constituent que sigui l'eix central de la construcció del país i que pugui suposar una transformació sociopolítica i cultural.

Trencant amb la dominació psicològica cap als Estats, els bascos independentistes hem de treballar en un full de ruta alliberador. Per a això, crec que hem de començar a fer la nostra constitució, perquè una constitució comuna és la principal organitzadora dels subjectes polítics nacionals.

En un principi, només es podrien definir els pilars d'aquesta Constitució, les línies mestres d'un procés dinàmic de ruptura. En aquest sentit, hauríem d'establir els drets nacionals i els drets socials més importants. És a dir, el dret a la nacionalitat, jurídicament regulat segons la normativa internacional; drets lingüístics i culturals; drets socials bàsics: treball, habitatge, servei sanitari públic i universal gratuït, educació pública i universal gratuïta, control democràtic de sectors estratègics...

Aquest procés no pot emmarcar la història lineal en una estratègia de desenvolupament en terminis. De fet, aquest sol ser, i més en l'actualitat, el major error metodològic que es pot cometre. D'alguna manera, l'inici del procés seria el començament de la construcció de la República Basca, que reivindiquem des de la unilateralitat, que competirà amb altres processos. Fonamentalment contra els models supremacistes dels Estats francès i espanyol. Poble a poble, preferiblement amb el suport de les institucions pròximes, sent responsables, enèrgics, dignes, generosos.

No em refereixo a una estratègia que a curt termini ens portaria "hegemonia", ni als nous acords autonòmics. És clar quina és la correlació de forces, l'independentisme no té majoria social, mentre que, de la mateixa manera, el conjunt d'opositors a la independència és menor que el nostre. No em refereixo a l'hegemonia, sinó al xoc democràtic entre projectes.

En una època d'incertesa (possiblement totes són així), el més perillós és que les veles del vaixell s'estenguin als quatre vents. Encara que no sabem per on es trencaran les ones, en qualsevol moment se sap que es produirà una nova tempestat, cal mantenir viu el timó. Recollir les veles, baixar els rems i donar-los-hi amb ganes; si no, el vaixell es tornarà i no podrem donar-li la volta.

Patxi Azparren, membre de l'associació Euskaria