Les eleccions municipals i forals de la CAB són a prop. I al costat d'ells està l'ús alarmista dels fenòmens socials, moltes vegades anecdòtics o especialment inflats, perquè el debat electoral i social se sustenti en un dels àmbits en els quals millor es mou la dreta basca: la seguretat i l'ordre públic, que han estat declarats erronis.

El previsible augment de l'ús d'armes blanques en l'oci nocturn serveix per a justificar identificacions massives en les discoteques. Això ens semblaria desproporcionat fins fa dos dies. Però, de sobte, ens sembla normal i fins i tot convenient, perquè, a pesar que en la CAPV la criminalitat no ha augmentat, ha disminuït, aquí està la percepció d'inseguretat perquè sigui arbitràriament modificada o instrumentalitzada. O seguint l'ordre de l'últim sociómetro. La por és políticament poderós i econòmicament rendible. És fàcil recórrer a les emocions bàsiques per a provocar reculades en els drets o, paradoxalment, per a evitar debats que tenen a veure amb la seguretat, però que no aposten per ells. Es tracta de debats sobre pors menys anecdòtiques i inseguretat.

No volem menysprear que tenim dret a sortir de tabola sense ser ferits i que, per tant, per a fer front a un augment de la presència d'armes blanques es necessiten mesures concretes i eficaces. Però si féssim un experiment per a submergir-nos amb una certa profunditat en les pors dels nostres veïns, segurament sortiríem altres temes. I a ells no se'ls respon tan rigorosament. Obrir els informatius de les últimes setmanes que no els tenen. Incertesa econòmica, violència comunitària, por al fet que t'agredeixen al carrer per ser dona, lesbiana, gai, trans o migrant, por al fet que t'identifiquin pel teu color de pell, a quedar-te només, a perdre la xarxa, a no conèixer als veïns, a no fer-se càrrec de tu o a veure't cada vegada més feble, malalt o aïllat.

Són temes estretament relacionats amb la seguretat, però evidentment no tenen res a veure amb aquesta visió hegemònica que ens venen com a únics, imapelables, tècnics i objectius. Difícilment serà objectiu gens relacionat amb les amenaces i els perills; la nostra posició en les estructures d'ideologia, intencionalitat, economia, gènere o raça, l'edat, el cos estarà condicionat per les capacitats o la situació administrativa. L'enduriment de les penes ha estat efectivament denunciat: un placebo de seguretat sense capacitat dissuasiva, que no va més enllà de la relaxació de les consciències, sense alterar les dinàmiques profundes de les violències socials. Tres dècades després que altres teories i pràctiques s'oposen al discurs tradicional i sancionador sobre seguretat. Aquests estan més relacionats amb el canvi social, l'avanç dels drets, l'antiracisme, la cohesió social, la reducció de les desigualtats, la inversió social, l'apoderament de les comunitats, la mediació, la gestió transformadora dels conflictes, el feminisme i el suport a la cura i la vulnerabilitat.

En aquesta ocasió han dibuixat Euskadi com un ganivet. Es tracta d'una amenaça suposadament sense rostre, però armada, a pesar que, òbviament, en el moment en què aquesta amenaça serà assumida la cara del que sembla ser el major risc social: inques, ionquis o migrants, col·lectius a deshumanitzar. Això sí, sempre són homes joves. No obstant això, mai esmenten quines estructures i dinàmiques comunitàries afavoreixen que els homes joves siguin, al seu torn, les principals víctimes i autors de les violències socials en l'espai públic. En breu proposen la instal·lació de detectors de metalls en les discoteques, però no volen abordar la socialització de gènere vigent que considera la violència com una cosa desitjable. No parlen de salut mental, de consums o de pobresa.

No són noves les polítiques públiques basades en drets i vincles i les formes comunitàries de seguretat que eviten l'increment ineficaç de les sancions. No són utòpics. Es desenvolupen a Amèrica Llatina i en territoris pròxims com Navarra o Catalunya. Per tant, és inacceptable que el marc se centri una vegada i una altra en les mateixes fal·làcies, eleccions per eleccions, mentre que l'autoritarisme, l'aïllament social, les desigualtats i l'individualisme creixen i ningú és capaç de fer front a aquests discursos, a les polítiques i a les dinàmiques socials.

L'esquerra, en les institucions i al carrer, ha de perdre la por al debat de la seguretat. I, sobretot, ha de deixar d'assumir marcs que no són seus. Només ells beneficien als qui no volen acabar amb la violència social, als qui volen protegir els privilegis i els beneficis d'uns pocs. Hi ha moltes dades, estratègies, polítiques i experiències per a sentir-se segur i experimentar altres maneres de conviure en l'espai públic. Competirem amb el discurs sobre la seguretat?