“El naixement que es dona a les portes de la desaparició, l'alè de la dignitat que s'ofega, l'últim crit abans de tallar la llengua… Aquests dies hem donat les gràcies als qui no van dubtar en la dicotomia de ser vençuts i fugir de les arpes del franquisme. Els qui van imaginar un poble sense nuclears, que es van enfrontar a les forces ocupants… Quan van intentar enterrar el futur d'Euskal Herria, no es van adonar que érem llavors i que les llavors han d'estar enterrades per a alimentar-se.
D'aquestes llavors van sorgir roures de forts troncs. D'aquests troncs, córner. Ikurriñas a les esglésies, classes nocturnes, pintades en els cementiris la vespra del dia de Tots els Sants… Ens convertim en un arbre disposat a tocar el cel. Ens vam moure per a sentir les cadenes. Els sentim, pensem i comencem. Al camí, a la lluita. L'amor al poble era el nostre motor. El compromís militant com a combustible. Ens van prohibir gaudir de la calor de la casa, ens vam veure obligats a fugir. Onze albergs, però una casa. Respirem al poble. El llapis de l'opressió ens va dibuixar els límits artificials, ens van voler convertir en un poble assimilat, però vam demostrar que no podíem governar. El basc, aquesta llengua encantada, va voler quedar-se en les cuines de les cases, en la clandestinitat. I heus aquí que vam tenir el valor de llançar el crit més fort a tot Euskal Herria.
I ara, les preguntes existencials ens han visitat. D'on venim, on anem. No hi ha respostes escrites a aquesta mena de preguntes, però hi ha valors que ens marquen el full de ruta. El compromís, el compromís incondicional que buidarem les entranyes amb l'objectiu de construir una Euskal Herria lliure i socialista. Lleialtat als companys, al projecte. La confiança, la confiança dipositada en nosaltres pels nostres, la confiança dipositada en la victòria. I, sobretot, la responsabilitat. Ens correspon prendre el testimoni en la mesura en què l'opressió es mantingui. Unirem els punys i ens agarrarem amb força al llegat que ens van deixar els nostres predecessors, perquè ningú ens prohibeixi homenatjar als qui han donat vida per aquest poble, perquè no hi haurà Euskal Herria demà sense la calor dels focs que ells van encendre.
La cadena, que respon als crits de les bombes de Guernica amb coratge, no s'ha interromput en cap moment. La baula s'ha acabat, però la cadena es manté ferma. Tocarem el cel per a acariciar a cada estrella que s'encengui. Calarem foc al món perquè no es repeteixi una època de foscor. Perquè els nostres nens i nenes cantin els seus noms en les ikastoles d'avui i de demà, hem de donar-los com a poble. Ara ens toca deixar noves petjades en el fang, donar la cara en diferents fronts, perquè no hi ha millor manera d'homenatjar a aquells que es van veure obligats a cobrir la seva que guanyar Euskal Herria”
Aquesta notícia ha estat publicada per Hala Bedi i l'hem portat a ARGIA gràcies a la llicència CC-by-sa.
"Les banderes no són més que draps", proclamen els ciutadans del món, que no són de cap lloc, i que són de tots els llocs. És curiós, però sempre es tracta de gent amb banderes que té un estat.
Aquesta actitud també s'ha estès en alguns sectors independentistes. Hem... [+]