Sincerament, dic, la reflexió sobre els presos és una de les millors que he llegit des de l'inici de l'era post-ETA, si no és la millor, i per això, si bé encara no he llegit la novel·la, vull abordar algunes de les idees fonamentals que apareixen en el diàleg, amb l'esperança que sigui enriquidor per a una comunitat basca que sofreix la reflexió i no troba la pau.

En primer lloc, Sánchez Bakaikoa exposa des de l'inici de l'entrevista la idea de malestar: “En aquella mateixa època, fa uns set anys, tenia l'impuls de treure de dins una altra inquietud que m'havia deixat el conflicte basc”. Amb aquestes línies l'autor ens vol comunicar una certa tristesa i vull fer una primera reflexió sobre aquest punt, sobretot en la societat basca, i en l'esquerra abertzale, perquè hi ha molta por de parlar d'aquests temes i no es vol veure el tema del sofriment en tota la seva cruesa. Sí, fa temps que tinc una gran preocupació dins de mi i vull fer una mica aquí: què passarà amb els presos i exiliats als quals en moltes ocasions hem anomenat tan de pressa les conseqüències del conflicte i als quals Sánchez Bakaikoa diu les restes del conflicte? Ningú sap el que passarà amb ells i, el pitjor de tot, em sembla que a bona part de la comunitat basca no li importa massa. És cert que al sector de l'esquerra abertzale el preocupa una mica més, però, en moltes ocasions, diria jo, els presos són símbols de lluita per a l'esquerra abertzale i actua amb gran triomfalisme quan tracta el tema i planteja lluites a favor d'ells. Evidentment, està bé que tinguem il·lusions, però mai hem d'oblidar la realitat, quina és aquesta realitat? Perquè, com explica perfectament Rubén Sánchez, “Diria que en el sector que m'envolta la majoria ens quedem amb un sentiment confús. D'una banda, l'alleujament, per un altre, la pesadesa, també un ‘i ara, què?’, i un ‘i per a això’… Ara, tinc més distància d'aquests sentiments, cada vegada més amb el temps. Queden les restes del conflicte, i soc fidel a ells”. L'escriptor parla perfectament i amb total honestedat, i realment em sembla que no haig d'afegir res a les seves paraules. Només faré un comentari sobre aquest paràgraf: la fidelitat a les restes del conflicte. Sí, la fidelitat és un comportament molt noble i aquests bons sentiments i noblesa mai els hi negaré a Rubén Sánchez Bakaikoa, però el fet que sigui honest des del punt de vista de l'ètica –i no dubto que Rubén actuï així–, per molt fonamental que sigui, no vol dir que sempre hàgim encertat. Al cap i a la fi, si els presos són restes d'un conflicte, és clar que perquè aquesta realitat deixi de ser un residu, hauríem de prioritzar la resolució d'aquest problema, i això no és el que fem avui en la societat basca, ni el que fa l'esquerra abertzale.

En segon lloc, vull subratllar que amb el cicle anterior a la lluita armada la comunitat basca no va aconseguir els seus objectius. Tornaré a donar-li la paraula a Rubén, que parla perfectament d'això: “En acabar la lluita armada, ens vam adonar que era el resultat del conflicte el que no s'havia negociat. Però la lluita s'havia iniciat per a negociar. Per tant… (el flux alenteix en la cerca de les paraules adequades) no has aconseguit res…”. Si aquests bells objectius revolucionaris dels lluitadors no es van aconseguir, no cal fer autocrítica? On està l'alternativa CAS? Algú es recorda avui de les converses a Algèria? Si aquesta estratègia va fallar, i és clar que va fallar, qui li donarà alguna explicació a Euskal Herria sobre el que realment va passar? Com sempre, el poble, després de sofrir molt, segueix sense saber el que realment va passar.

Per a acabar, m'uniré a uns bonics paràgrafs del llibre i de Rubén, per a assenyalar i subratllar el nucli de l'article. Un paràgraf de la novel·la primer: Tupa de nou per l'habitació: “Nosaltres ens quedem aquí com el fòssil d'una lluita. El vell enemic dels altres bàndols i la resta dels nostres bàndols. Perjudici lateral”. Les afirmacions que fa Rubén en l'entrevista ara són les següents: “Jo ho veig així. I no vull culpar a ningú amb això, crec que és una cosa molt col·lectiva i que no es pot personalitzar. Però la conseqüència és que alguns acaben pagant els danys d'una lluita col·lectiva. Els presos i exiliats han quedat com a danys a un error col·lectiu estratègic. És un problema que s'ha quedat sense resoldre en la família de l'esquerra abertzale, i que no sembla que es resolgui molt avui dia”.

De veritat, gairebé no puc afegir res, perquè tan bé explica Sánchez Bakaikoa el que ha succeït a Euskal Herria durant anys i dècades. Només li faig un parell de matisos: en primer lloc, sí, va tenir una solució col·lectiva, sens dubte, la lluita per Euskal Herria, però, malgrat aquesta col·lectivitat, hi ha responsables i persones que van dissenyar una determinada estratègia. No es tracta de jutjar els comportaments de persones concretes, però els dirigents de l'esquerra abertzale van veure que l'estratègia de lluita armada no ens porta a cap part, com els redactors de l'informe d'Olds, per què no li ho van dir als joves i als presos? Si s'hagués actuat d'una altra manera, potser no hauria estat més fàcil resoldre el problema dels presos i fugits? Per descomptat, mai podem endevinar el que podia succeir, però com a hipòtesi queden aquestes reflexions; en segon lloc, estic d'acord amb Rubén, va ser un error estratègic tàctic col·lectiu, però jo afegiria a la frase un altre punt: no sols va ser un error estratègic i tàctic, sinó també un error ètic, perquè les accions armades d'ETA, lluny de la mística i de l'idealisme en temps passats, no van valer la pena de la crueltat.

Ricardo Cruz-López

Traductor