El nou Govern es troba a Espanya després de la majoria simple reeixida fa vuit setmanes pel PSOE i UPyD en el Congrés dels Diputats. Es tanca així la dècada perduda de la crisi, amb un pacte programàtic d'esquerres i una acumulació plurinacional de partits, amb l'ordre de fer polítiques democratitzadores després de cinc anys de bloqueig polític. Analitzarem les polítiques errònies que han quedat enrere, posant l'accent en la necessitat d'una declinació basca del canvi recentment emprès per Espanya.

A la recerca de la dècada perduda

El pp i el PNB van decidir aprofundir en la via neoliberal quan va esclatar la crisi. La crisi deslligada en 2007 ha provocat greus pèrdues en l'ocupació laboral en l'última dècada, sobretot en els sectors de la construcció, la indústria i el comerç. Hi havia alternatives, encara que no ho aconseguim: fer polítiques socials i expansives anti-cícliques a curt termini, mentre que a llarg termini s'impulsava la transformació estructural. Samir Amine va dir que en la crisi del capitalisme hi havia i són necessàries noves vies per a sortir del capitalisme i fer passos cap al socialisme.

Però no. Els dirigents bascos i espanyols van decidir anar pel camí d'aprofundir en el capitalisme, fent polítiques d'ajust dures fins a 2014. Amb les reformes per a empitjorar les condicions dels treballadors i la reducció de les polítiques socials, els Governs d'Espanya i Euskal Herria van fer política a favor dels grans empresaris i dels bancs. La troica va frenar l'austeritat amb una política monetària quantitative easing per a neutralitzar l'ascens de partits i coalicions com Syriza, el Moviment de les Cinc Estrelles, el Bloko, Podem i el Sinn Féin, als països denominats GIPSI. Així, el llavors director del Banc Central Europeu, Mario Draghi, volia suavitzar la crisi política que s'estava desenvolupant al gener de 2015.

Mentrestant, tant Rajoy com Urkullu, Rementeria i la companyia van decidir no substituir les jubilacions dels empleats públics i incrementar la temporalitat i la subcontractació de la plantilla. Van facilitar els acomiadaments, van fer costat a les entitats financeres i no van fer res en contra de les conseqüències socials més dures de la bombolla immobiliària. En l'època en la qual van ser imprescindibles, la Renda de Garantia d'Ingressos (RGI) i altres polítiques socials com la salut, l'educació, les cures col·lectives… van ser també constantment reduïdes. Poc van fer en l'àmbit industrial i econòmic que tenia la clau de la solució, al mateix temps que van reafirmar la seva aposta per la internacionalització, la desindustrialització i les noves activitats deficients.

Internacionalització i desindustrialització

D'una banda, la internacionalització, és a dir, la descapitalització de les empreses basques, ha estat l'estratègia principal d'Arantxa Tapia i SPRI, en lloc d'intentar reactivar la demanda interna. Tant el PNB com el pp, fent costat a les grans empreses basques tant en la cerca de mercats internacionals com en la cerca de capitals internacionals, buscaven equilibrar la balança exterior, sobretot per la caiguda de les importacions, amb el suport de l'abaratiment del petroli. En lloc de les innovacions i les inversions per a impulsar unes exportacions reals i sòlides, les autoritats basques i espanyoles han desenvolupat una política de lluita contra les inversions locals i l'ocupació.

La desindustrialització ha estat, d'altra banda, la principal indiferència de les autoritats, una tendència caòtica que, més enllà de l'última dècada, ha estat fixa des de l'últim quart del segle passat. En lloc de fer polítiques a favor de les activitats industrials viables en temps de crisis, és a dir, en comptes d'obligar els capitalistes a treballar mitjançant inversions o capitalitzacions públiques, ha prevalgut la deixadesa per part dels governs del PNB. Han posat els interessos dels capitalistes globals per sobre de les necessitats dels empleats, clients i proveïdors locals, anteposant la tendència nacionalista a la liberalització econòmica.

Mentrestant, aposten per noves actuacions de baix valor afegit que substitueixin a les ocupacions industrials perdudes. El turisme i l'economia dels macroesdeveniments efímers han impulsat un model d'empresa amb baixos salaris i beneficis. Al mateix temps, la contractació privada de serveis (sub-)s'ha convertit en model de polítiques públiques, assumint els criteris establerts en la dècada de 1980 pels creadors del neoliberalisme (Thatcher i Reagan). Finalment, les constructores han estat el motor d'aquest model esgotat, a través de la multiplicació especulativa de les grans infraestructures públiques i els habitatges privats. Continua sent l'opció de PNB i pàg. Són partidaris de reafirmar el model de “turisme de ciment” erroni que es basa en la devaluació dels salaris dels treballadors i la productivitat de les empreses i en el dèficit econòmic i energètic amb l'exterior, i han aprofundit en el camí erroni que mostren els últims dos o tres anys, tant a Madrid com en Bizkaia.

Nova política espanyola

Mentre la nova política del Govern espanyol es desenvolupa lentament, l'anàlisi de l'acord programàtic per a la legislatura PSOE-UP resulta necessari. La millora dels drets de les persones treballadores, l'enfortiment de les polítiques ecològiques, socials i feministes i la reforma fiscal per a l'obtenció de nous recursos són els eixos principals d'aquest acord, els límits del qual es deixen notar en la mesura en què s'ha quedat lluny de les reivindicacions d'Unides Podem. Entre els passos que es donaran en matèria laboral per a protegir una mica els treballadors contra els acomiadaments, restablir la ultra activitat dels contractes, reforçar la inspecció de treball, pujar el salari mínim, reduir la parcialitat laboral forçada de les dones i dignificar a les empleades domèstiques són les dificultats internacionals i el pols amb els agents socials locals.

El Govern ha anunciat moltes coses, algunes d'elles estètiques, que tenen un efecte real molt escàs. Mentrestant, poden adoptar-se mesures directament si es manifesta la voluntat. No obstant això, s'està parlant que ho faran en el futur per a no tirar la corda amb la patronal: és un temps d'or per a aplicar els ERE i altres mesures similars. En realitat, el principal repte serà la reforma laboral que es durà a terme de manera fragmentària, o l'elaboració del nou Estatut dels Treballadors. Com ho faran? D'una sola part? Només amb algunes patronals i sindicats? O discutint amb més sindicats i patronals? D'altra banda, perquè la reforma laboral sigui un èxit, en el cas de l'acomiadament improcedent, la clau està a deixar la volta al treball en mans del treballador. En cas contrari, el problema serà de pocs diners.

El segon pilar de la promesa del nou Govern és reforçar les polítiques socials més enllà de l'àmbit laboral. S'establiran polítiques de millora dels sistemes públics d'Educació i Salut, programes de lluita contra la dependència i la pobresa de la vellesa i, en primer lloc, i després per a tots, el Mínim Vital de l'ingrés (similar a la RGI basca). Al costat d'això, les noves polítiques ecologistes, feministes i sectorials completen el programa econòmic, que portarà canvis legislatius i noves mesures de despesa i inversió.

L'equip del Secretari d'Estat de Drets Socials, Nacho Álvarez, serà l'encarregat de planificar i executar els avanços en aquesta matèria, sempre que el Govern obtingui nous recursos a través de les reformes fiscals. GAFAM (Google, Apple, Facebook, Amazon, Microsoft) han aprovat recentment l'impost Tobin per a les empreses tecnològiques i financeres, i el més important és la previsió d'incrementar l'Impost de Societats als grans i mitjans empresaris, establint un sòl del 15% (18% per a les entitats financeres). El Govern també vol elevar l'IRPF als contribuents que cobrin més de 130.000 euros, segons ha informat l'Executiu basc. Davant aquest programa fiscal, les pròpies institucions basques seguiran en la mateixa línia? O l'oasi basc continuarà sent una quimera per als rics cosmopolites? La resposta és a les nostres mans.

El bloqueig basc continua

Des que després de les Eleccions Forals de 2019 es va plantejar la necessitat de replantejar el procés de canvi a Navarra, la primacia del PSOE per a fer política d'esquerres s'ha generalitzat, també a Euskal Herria. El “canvi tranquil” del quadre dirigit per Uxue Barkos és el motiu de la derrota per a alguns, ja que la no materialització de tants capítols (pdf) del programa acordat en 2015 va suposar la desmobilització de molts ciutadans. En qualsevol cas, les forces navarreses han estat capaces d'afrontar el canvi que s'ha iniciat, ficant al PSN en l'equació i fent lehendakari a la socialista María Txibite.

Al mateix temps, res s'ha mogut en els governs de Bizkaia, Guipúscoa i Àlaba. El PNB i el PSE-EE, competidors i aliats en diferents èpoques, continuen governant junts, deixant en evidència la impotència de l'esquerra política i social. A diferència de les diputacions, no tenen majoria en el Parlament Basc, i creiem que en les eleccions del 5 d'abril les dues forces històriques del règim demostraran la seva incapacitat per a sortir de la seva situació de feblesa. Més enllà del soroll mediàtic, no hem d'oblidar que la major institució basca porta anys bloquejada. En un principi governaven amb el pp, però va ser la política espanyola la que va trencar aquesta aliança i va afeblir tant el poder executiu com el legislatiu d'Urkullu.

Mentrestant, a mesura que la situació econòmica i social empitjora, la necessitat de trobar adreces organitzades també a Euskal Herria, des de les rotondes ocupades pels Yacarés de Lapurdi fins als carrers de Guipúscoa i Bizkaia. El nou model que s'impulsa als pobles i barris també ha de plasmar-se en les institucions. Demana acumulació de forces d'esquerra, per exemple, la candidata d'Elkarrekin Podem, Mirin Gorrotxategi, mentre EH Bildu i PSE corren el risc de mirar al PNB per a afavorir als gestors de consensos parcials en les línies nacionals o socials.

L'augment del conflicte social i sindical s'ha centrat en els últims mesos, sobretot, en la vaga del 30 d'octubre. Però no és suficient. Hem de fer el salt de les lluites parcials de llargs anys a un moviment transformador global radical amb l'objectiu de manar a casa als mals gestors nacionalistes. Aquesta és la principal oportunitat per a poder desenvolupar noves polítiques ecologistes, feministes i socialistes.