Una vegada més, "amama(s) basca(s)"; àvies simbòliques sense cos ni veu; les 80 àvies d'Oteiza; les amamas amb les quals es relacionen els descendents. Les àvies, considerades pels homes. Estic convençut que hi ha una gran diferència entre confessar i reproduir algunes idees. I quan els homes ens fan la declaració de dones*, em resulta sospitós. Més que negar els privilegis propis, fer veure el treball que han fet els altres i continuar vinculant a aquestes altres –en aquest cas les dones– amb alguns treballs, no els resulta més fàcil? Sospitós.

Porto diversos anys investigant sobre les llavors i les varietats conreades. Per a sorpresa de molts, des de l'antropologia. Des del principi, en lloc de vincular-me a un passat pròxim que sovint idealitzem, m'he centrat en les relacions, les pràctiques i els coneixements actuals. Sí, perquè van ser. Però seran perquè som (i). I som perquè som. A més, considero que aquestes relacions i genealogia entre passat, present i futur no són tan naturals, sinó que cal posar-les en qüestió.

Els que volen unir-se al present, sí, però els que fan referència al passat s'han convertit en una cosa habitual en la meva trajectòria investigadora. Sovint realitzades per homes. Sovint, interpel·lant a una "àvia" general. "Les llavors guardades per les nostres àvies" són les llavors "d'aquí" que tenim avui dia. Diuen. Per contra, s'ha investigat molt poc com, on i quins guardaven les llavors al País Basc. Menys encara, per què uns i no uns altres (diuen) feien aquestes tasques. Per si de cas, no m'equivoco, no estic en contra que les dones visibilitzin els treballs que han realitzat pels rols que històricament se'ls han assignat. Cal reconèixer la importància d'aquests treballs i investigar, recollir i difondre la importància del treball realitzat per les dones i les seves lògiques. No obstant això, no hem de construir vincles fixos, essencialistes i naturalizadores entre aquestes dones i aquestes obres. I, repeteixo, quan els homes fan aquesta confessió és sospitós.

En la pel·lícula amama apareixen criatures en un dels moments més conflictius entre el pare i la filla. El pare pregunta a la filla, sense esperar resposta, si sap per què sembra aquestes llavors. El mateix pare li respon immediatament: "perquè conserven la saviesa dels nostres avantpassats". Quan es parla de llavors i de varietats locals, sovint se subratlla que les llavors són una mica més que simples objectes que seran sembrats i fecundats. En les llavors s'acumula la saviesa. Les llavors són el vehicle de la supervivència de les diferents formes de vida, l'estímul de l'autonomia. Les llavors són el resultat de la relació entre l'entorn i l'ésser humà. Les llavors estan arrelades. De fet, aquestes llavors s'han conservat i produït any rere any i, sovint, de generació en generació. Les llavors de les millors plantes han estat seleccionades, ben conservades, compartides i replantades, donant lloc a variacions i naturalitzant-se. Al costat d'aquestes variants, hem construït sabers, llaços emocionals, rituals i creences. Per això diem que les llavors no són només llavors. No sols són la base de la següent collita. Però també ho són.

Com s'ha dit, sovint, aquestes llavors han passat de generació en generació. Han estat lligats al caseriu. No sempre, no obstant això, i a través d'altres vies també s'estan obrint i mantenint. Ja estem. La realitat no és tan monolítica. Però sí, les llavors són el camí per a unir generacions i crear genealogies. Crec que és un camí interessant i fructífer. Seductora i suggeridora com sempre, la pensadora feminista i ecofeminista Donna Haraway –biòloga i filòsofa, entre altres coses– ens desafia en un dels seus últims textos: construir relacions de fraternitat més enllà de la reproducció i la genealogia, fins i tot més enllà de la categoria d'espècies. Relacionem el parentiu no sols amb la creació de la vida, sinó amb les relacions estretes i estables que sostenen la vida, que no són només "sanguínies" o "verticals". L'antropòloga feminista Mari Luz Esteban ens convida a considerar les relacions entre iguals i les xarxes i comunicacions de suport mutu (perdó, comunitats) com una relació de parentiu. I és que, en massa ocasions, la corda que uneix a aquestes possibles àvies és asfixiant; en unes altres, la mateixa corda confereix drets i reconeixement a les relacions violentes; finalment, moltes de les relacions que ens són fonamentals són invisibles i anul·lades per aquest estret parentiu i per les lleis, normes, responsabilitats i drets que es deriven d'ell.

Llavors, podem entendre les nostres relacions amb aquestes llavors des de l'afinitat? Crec que sí. Ens necessitem els uns als altres, tenim una cura i una atenció increïbles amb les llavors, ens identifiquem i ens identifiquen, moltes vegades estan lligades al caseriu i construïm l'afectivitat entorn d'elles. El que ha guardat una llavor en aquests anys sap del que estic parlant. Sí, crec que sí. Construïm relacions estretes amb les llavors. Confessem-los. Però no de totes maneres.

En línia amb Esteban, Haraway ens diu que no sempre construïm parentiu per generacions.

que va més enllà de les genealogies. I estic d'acord amb això, però crec que més que descartar genealogies, hem de construir-les d'una altra manera. Fiquem en els nostres arbres genealògics als quals no estan en la cadena de 80 amamas. Des del feminisme, a més, s'han destacat moltes altres genealogies. Per a entendre qui som, tenim que problematizar d'on venim i reconstruir-ho. Construïm, doncs, genealogies. Lliguem-nos, si és el nostre desig. Amb llavors, amb caserius, amb terra o amb màquines, com ens va proposar Haraway. Però no reproduïm les relacions i rols que ens han portat a situacions de dependència. En nom d'una hipotètica identitat basca (o no), si us plau, no més àvies mítiques en una societat reglada i orientada pels homes!