Una cançó infantil deia que el pati de la nostra casa es mullava quan plovia. Mai he comprès molt bé la lletra d'aquesta cançó, com tampoc he entès moltes altres coses. Clar que es mulla quan plou, i s'omple de neu en els freds dies d'hivern, i hi ha llangardaixos en la calor de l'estiu. La nostra casa és com la dels altres, ni millor ni pitjor, però la nostra.

Durant anys hem tingut una casa, li faltava una finestra, necessitaria una mà de pintura, tenia un petit forat en la teulada, jo què sé, necessitava alguns arranjaments. Però era la nostra casa i vivíem tranquil·lament. A vegades, en el més fort de l'estiu, la calor feia mal, i en el més fred de l'hivern, el fred que et quedava gelat penetrava en el teu cos com una picada. A vegades les ratxes fortes obrien les portes de bat a bat i altres vegades teníem dificultats per a obrir-les.

Però era la nostra casa i els seus pals estaven fermament assentats.

Han passat els anys, i tinc la sensació que els pilars d'aquesta casa han començat a afeblir-se, ho vèiem abans molt forta, ho sento avui molt feble. La convicció que ens lligava amb força ha anat desapareixent en mi. A casa em sentia segur, em sentia ben acompanyat. Quan la porta s'obria amb força i es tancava amb violència, em sentia còmode dins. Però avui la casa em tremolava, gairebé m'exposava a la caiguda.

He estimat la casa, l'estimo encara, l'estimo sincerament. Va morir la nostra mare i, no obstant això, els germans vam tenir el valor de seguir endavant. Aquest sentiment d'orfe no ha de ser abandonat mai, però, estretament unit, la casa ha romàs dempeus.

Hem tingut enfrontaments entre germans, enfrontaments durs, més vagues, enfrontaments i enfrontaments, a vegades, en massa ocasions, entre nosaltres; i moltes altres, amb aquells que ens eren estranys a casa.

Durant anys hem vist a molts germans allunyar-se de les seves cases, a vegades, en massa ocasions, en contra de la seva voluntat. No obstant això, ells han estat lluny, però sempre sota la teulada, així els hem sentit, en la calor de la cuina de casa.

Uns altres han abandonat voluntàriament la casa, superats per les circumstàncies, per falta d'espai o pels alts i baixos dels terratrèmols domèstics.

Però jo crec que a casa hi ha lloc per a tots o hauria d'haver-ho. La nostra és una casa àmplia, com sempre ha estat. Una casa espaiosa, apropiada per a unes paraules llarguíssimes en la calor del foc, unes vegades del dolor, unes altres de l'esperança. La majoria de les vegades des del respecte, a vegades des de la cura.

Aquesta casa necessita arranjaments, però som molts els que vivim en ella i tenim les mans preparades per a treballar, com sempre hem tingut. Canviar les finestres, acolorir les parets, assecar les goteres. Per a deixar la porta oberta, perquè qui vulgui entrar se senti a la seva casa. Col·locarem una gran llum en l'entrada, que va haver d'allunyar-se per a trobar fàcilment el camí de tornada a casa.

I arreglarem els pals, perquè estiguin ben subjectes, perquè no caigui la casa, que amb tant de treball s'ha mantingut en peus, perquè es mantingui així, ben pegada a la terra. La seva mare va construir aquesta casa amb tants treballs, sofriments i llàgrimes, però també amb amics, música, cançons i crits, perquè romangués en peus. Perquè els nostres descendents trobin en això una casa atractiva.

Aquesta casa, construïda per la meva mare, durarà; contra la sequera, contra la usura, contra la justícia, lligada a la terra defensaré la casa de la nostra mare, la defensarem.