Fa ja molts anys que vaig fer el que Emilio López Adán el Negre: “La història d'ETA no és una línia directa i sense problemes. La decisió de reconèixer el terrorisme va ser una gran ruptura. El terrorisme és un atemptat contra la gent civil per a ajupir a l'Estat (més de 300 víctimes) i pagar del cap: perdre la confiança del poble, donar joc als enemics, augmentar la derrota de l'estratègia polític-militar, obrir ferides enormes en la societat”.

Perquè des que va néixer ETA fins que la seva activitat es va acabar, hi ha hagut canvis estratègics importants, això no es pot negar. Encara que en les seves escrits ETA d'origen va advocar pel model de “guerra ciutadana” a Vietnam o Algèria, va rebutjar immediatament tal pretensió estratègica i es va convertir en molt més senzill i pragmàtic en el camí a la famosa “acció d'opressió” que, segons es diu, anava a reavivar la lluita popular, que duraria fins a gairebé el final de la dictadura.

En l'època de la Transició, ETA va desenvolupar una estratègia que pretenia aconseguir la negociació amb l'Estat, i que va mostrar la major capacitat d'agressió que mai. Va ser capaç de multiplicar el nombre d'atemptats sagnants, limitant o prioritzant les excepcions a les repressions dels diferents aparells repressius (en l'art va haver-hi polítics i empresaris considerats com a objectiu, però no de manera sistemàtica).

I finalment, a mesura que les possibilitats de negociació es van anar reduint, es van superar els límits ètics, polítics i operatius.

Què lluny quedaven els dubtes i les balances inicials sobre l'ús de la violència, en les quals la principal preocupació era com conciliar objectius i camins. Vull dir. Els mateixos militants que van col·locar la bomba en la seu d'El Correo Español a Eibar es van adonar que hi havia un treballador en el treball, sofrint un greu accident que van intentar desactivar la bomba. La sorpresa i el malestar sorgits en la Institució i al poble per la mort d'un taxista per part d'un militant ferit que fugia de la caiguda de l'Artekale són de destacar. No podem creure que un de nosaltres pogués haver matat a un treballador, a no ser accidentalment o accidentalment.

El grup que va participar en l'atracament de La Naval tenia una ordre clara: “Passi el que passi, amenaci però no dispars als treballadors. I per això van pescar a l'única dona del comando L'Argentinita. Va ser envoltat pels obrers, probablement perquè era una noia, però el militant no va respondre disparant. Què dir de la confusió i l'agitació que va seguir a la massacre perpetrada per ETA en el cafè Rolando. Encara es creia que la violència de l'enemic i de l'organització tenia un aspecte ètic i que el poble distingia bé. “L'Estat era més fort militarment, però no èticament”. Aquest era el punt de partida.

El segrest i posterior assassinat de l'empresari jeltzale Ángel Berazadi també va causar sorpresa, encara que en menor mesura. A poc a poc, de manera conscient o portant dinàmiques més enllà del desitjat, s'estaven produint canvis en ETA.

No obstant això, quan el senador del PSOE, Casas, va ser assassinat pel Comando Autònom, Herri Batasuna no sols va desmarcar sinó que va condemnar aquesta acció. L'última vegada, fins que es va prendre la decisió de posar fi al cicle armat, l'esquerra abertzale condemnava una acció armada.

L'activitat armada d'ETA es va fer cada vegada més militarista, en detriment de l'estratègia política. Cada vegada més febles políticament! En lloc de guanyar-se el cor i atreure la solidaritat, semblava que el seu objectiu era assimilar la repugnància i l'avorriment de la gent, amb l'esperança de crear un ambient favorable a la negociació en la societat.

L'excepció al principi es va fer gairebé legal. El retret a aquesta vil acció no podia limitar-se a la inconveniència política, sinó a la legitimitat. El d'Hipercor va ser considerat una fita, i el de Miguel Ángel Blanco i altres semblances, la confirmació que ETA estava prenent el camí del precipici. I el pitjor, que amb aquella deriva intolerable feia mal a l'Esquerra Abertzale, per a nosaltres era cada vegada més evident. Quan van reivindicar o van teoritzar la “socialització del sofriment” i van saltar a l'ús gairebé indiscriminat del “cotxe bomba”, el nostre desacord era total i total. Sense oblidar que la durada del conflicte havia enfortit el cansament i el desig d'acabar.

Davant aquesta evolució, en l'extrem esquerre, no tots vam estar callats. Clar que no! No va ser gens agradable. I és que com diferenciar-se de l'activitat d'ETA, a diferència de molts altres (EPK, EE), sense estar atrapat en el marc de l'Estat i del Sistema. Aquí estava la clau. I aquí està la clau, en aquests temps posteriors a ETA.

Tarda, però afortunadament, tot això ha acabat. ETA ha posat fi a la seva carrera unilateralment (la qual cosa és molt important i destacable) i, a diferència de l'hereu franquista o dels impulsors de la guerra bruta, ha fet autocrítica sobre els danys causats; prou o insuficient és discutible però no és el tema d'aquest escrit.

Caldrà endevinar com avançar, però em sembla difícil sense parlar del que s'ha après en aquests llargs anys: en el si del nacionalisme, les dues principals estratègies vigents (la de l'Estatut de Guernica, d'una banda, i la de les lluites armades, per un altre) en cada cas han fracassat, evidentment, per diferents raons. És hora d'iniciar un nou camí, que serà una "solució", que no serà “calc i còpia” amb la de Catalunya, però que tindrà característiques similars: Un moviment popular fort i autogestionat a favor de la República Basca. Que empenyerà des del carrer des de les institucions (les existents i les que es crearan) i que abans o després haurà de xocar amb l'Estat.

Joxe Iriarte, Bikila

Membre d'Alternatiba