I va arribar un diumenge plujós, romàntic i plorós
I això ahir era dissabte i no diumenge. Li va costar treball aclarir el dia, perquè hi havia molta menys gent al carrer i no hi havia pressa. Alguns es van acostar aviat al Kursaal i al Teatre Victoria Eugenia, on van projectar la pel·lícula de clausura de la nit, We Live in Time, i van projectar la pel·lícula sorpresa, que es va donar a conèixer el divendres al matí, en la segona part de Joker.
Nosaltres hem vist la primera, la de la clausura. Però alguns dels quals han vist la pel·lícula, protagonitzada per Joaquín Phoenix i Lady Gaga, han dit que no és molt bona. L'un o l'altre s'ha avorrit, i a un altre se li ha decebut, creient que el discurs de la desobediència ha descendit de la primera a la segona pel·lícula. Tampoc al guionista Jorge Gil Munarriz, autor de la pel·lícula Marco, presentada ahir en el velòdrom, li hem escoltat molt bé la crítica a Euskadi Irratia.
Bé, però no comentarem el que no hem vist. Rebordinos ha insistit que abans de criticar es té a veure amb el partit i amb el partit. Anem, doncs, amb We Live in Time (Momentua bizi, euskaraz).
Primer de tot. No forma part de la banda sonora de la pel·lícula, però si vols posar-te al Danubi blau de Johann Strauss I perquè t'introdueixis més fort a mesura que llegeixes la crítica. 314 vals reconegut.
Almut (Florence Pugh) i Tobias (Andrew Garfield). Es coneixeran per casualitat. El destí, ja ho sabeu. Tobias, trist, camina a peu en la foscor en un context molt curiós –i ridícul–. S'inclinarà cap a la carretera perquè alguna cosa li ha caigut... I ho atropellarà un cotxe. La seva guia és l'Almut. La dona li acompanyarà a l'hospital. Tobias surt sa i estalvi i li convida a sopar. Després, les circumstàncies que s'aveïnen.
La pel·lícula és bastant romàntica i a alguns els ha semblat una esponja, un ñoño. Però també té el seu drama, i no del tot comptat.
La pel·lícula no segueix la línia lineal. Per tant, aquesta escena no és la primera que veurem. El prestigiós director irlandès John Cowley ha alternat tres períodes: el primer, quan es va conèixer a la parella; el segon, quan la relació està estabilitzada, viuen junts i detecten càncer d'ovaris Almuti; i el tercer, uns anys després, quan el càncer d'Almut entra en una tercera fase. La lluita contra el càncer condicionarà, per descomptat, el dia a dia i la relació de la família.
La història té aspectes crus, sensibles, romàntics i graciosos. Molt de tot, en una pel·lícula d'hora i 47 minuts. Tobias és una fada i Almut una persona apassionada. Tots dos divertits, romàntics, amants del romanticisme en el fons, però en realitat, mirant als ideals, oposats. Per això, bo, hi ha escenes que es poden definir una mica lentes o incorpóreas, diminutes. Però, en general, i per als aficionats a aquesta mena de pel·lícules –en el fons–, el drama està ben treballat, i Cowley ens portarà de riure a salt, de riure a plorar.
Drama romàntic?
Una periodista pregunta en roda de premsa a Cowley per què ha fet un drama romàntic. Va arquejar una mica les celles: “Com a drama romàntic ho has qualificat tu... Tal vegada per a algú és més una pel·lícula sobre la mort i la por. Per exemple , Casablanca, és un drama romàntic, necessàriament, perquè enmig del desastre hi ha una relació amorosa?”.
El que li ha semblat una pel·lícula diminuta ha canviat una mica d'opinió, després de la roda de premsa. S'han mullat tant Cowley com Garfield –Pugh no ha vingut a Sant Sebastià–. Garfield va semblar emocionat en dir: “Almute sap que morirà, que sofrirà, que no veurà créixer molt més a la seva filla. I la seva carrera de cuiner, que cada vegada és millor, d'arribar a l'elit, haurà d'acabar en el millor moment... Això serà així, que fas el que fas. Per tant, aquesta decisió de viure la vida fins al final i fins al final és molt fort”.
Hi ha una frase en la pel·lícula que cobra un gran pes: o sis mesos vivint de gom a gom, o dotze mesos aguantant amb tot just poder aixecar-se del llit i amb nàusees.
Pugh i Garfield, Garfiel i Pugh. Els dos han jugat un gran paper, una gran feina, que segur que tindrà un bon acolliment a tot el món.
Un consell per part d'aquest crític: fer poc cas del cartell o pòster de la pel·lícula. Té un aspecte molt romàntic i, en certa manera, merescut... Com a subtítol, “cada minut compta”… Bueno, el cartell podia fer un gest a la trama principal, al càncer i a la por a la mort. Perquè no crec que aquesta pel·lícula sigui un “drama romàntic”.
A partir del 3 de gener, en cinemes.
Bound in Heaven
Adreça: Xin Huo
País: Xinesa
Durada: 109 minuts
Estrena: No implantat
Fugir de la mort, cap endavant. L'home que sofreix una malaltia terminal el farà així, al costat del seu amant, amic i company de viatge. Una pel·lícula dura però positiva, amb... [+]
El novè i últim dia, en un Festival especial que em recordarà amb molt d'afecte. Deixant dues pel·lícules arriscades per a l'últim dia, estic escrivint aquesta primera crònica amb la música d'un bar, perquè no m'ha agradat res la pel·lícula que vaig veure abans.
He vist... [+]
La gasteiztarra Patricia López d'Arnaiz s'ha fet amb el Goya al millor actor principal en el 72 Festival de Sant Sebastià. En el Zinemaldia, pel seu treball en la pel·lícula 'Els centellejos', dirigida per Pilar Palomero.
La pel·lícula està basada en la primera narració del... [+]
Mai ploro amb pel·lícules. He vist pel·lícules dures, històries tristes, plenes de mort, que mostren el pitjor de l'ésser humà, sense demanar perdó. He vist pel·lícules boniques, elegants, monumentals, que parlen de miracles, profundes. I, no obstant això, no ploro amb... [+]
Encara que fora del concurs de la Petxina d'Or i altres premis, en la Secció Oficial s'estrenen altres treballs –normalment– bons. En concret, són setze els que competeixen i 22 cintes –vint pel·lícules i dues teleseries- estan en projecció.
Una de les sèries que hem... [+]
Quan vaig fer el calendari del Festival, la primera pel·lícula que vaig triar va ser Parthenope. Sense saber de què es tractava, abans de llegir la sinopsi, sabia que havia de veure-la, perquè era del director Paolo Sorrentino. El meu company i amic de pis sempre em diu que... [+]
El dimecres va estar en Donostia-Sant Sebastià el grec Costa-Gavras, amb els seus 91 anys, presentant la seva nova obra i donant-li el nivell amb Le dernier souffle; i el dijous el britànic Mike Leigh, amb un elegant bastó negre i un equipatge de 81 anys.
Nous vells? No. I... [+]
Les dinàmiques familiars que han anat empitjorant durant massa temps tendeixen a cronificarse i no poden curar-se fàcilment. En el llargmetratge escrit i dirigit per Sandra Romero, Per on passa el silenci (El lloc que passa el silenci), Antonio (Antonio Araque) torna a Écija... [+]
Hi ha, a vegades, la sensació que tot està lligat. Es podrà veure de tot, fins i tot en la Secció Oficial, sempre sota un marc. Hem vist alguns tocs d'humor, drames llorantes, suspensos, documentals, fins i tot una pel·lícula de terror –que analitzarem al final d'aquesta... [+]
El 28 de juny d'enguany es va estrenar Casa en Flames (Etxea Sutan), una comèdia dramàtica dirigida per Dani de l'Ordre. Li vaig dir que pensava veure-ho un mes abans del festival, quan estava parlant amb un amic, i ell me'l va recomanar. Encara que no sempre coincidim, l'amic és... [+]
Sempre dins d'un marc, però estem veient de tot en la Secció Oficial del Festival. I això, francament, s'agraeix. Hi ha una gran diferència entre les desenes de “olé els teus ous” de la pel·lícula d'aquest torero i els infinits silencis d'On Falling.
Tal com hem llegit... [+]
El dilluns a la tarda ja tenia planificats dos documentals realitzats a Euskal Herria. No soc especialment aficionat als documentals, però el Zinemaldia sol ser una bona oportunitat per a deixar de costat els hàbits i les tradicions. Em vaig decidir per la Rèplica de Pello... [+]