“Euskaraldia? Què és això, àvia?”, va preguntar el nebot.Campanya de foment de l'ús del basc, que es feia cada dos anys i que durava quinze dies.El ponent ens va contar que enguany era el cinquè Euskaraldia, i encara que en aquests quinze dies la gent feia un deu per cent més, en acabar l'ús baixava ràpidament, i els últims mesuraments demostren que al carrer s'escolta menys basc que fa deu anys. Que és culpa de tots, això, això i l'altre.

Ho sabia sense que l'orador m'ho digués. Estava cansat de sentir la mateixa xapa cada dos anys i de posar la mateixa xapa en el meu pit. De sobte se'm va encendre una lucecita. Vaig passar la conversa absort en els meus pensaments. Els dies que segueixen, gairebé com si no visqués en aquest món. Li vaig comptar al meu volguda i benvolgut amic Equíne el que pensava. Vam estar d'acord. Als dos ens agradava molt el misteri. La nostra especialitat eren les societats secretes: Templers, Maçons, Club Bildeberg, Iluminatias (coneixíem alguns d'ells, jajaja). Havíem llegit el Codi Da Vinci i totes les novel·les d'aquest tipus. Durant tot el cap de setmana Ekiñe i jo organitzem el pla.

“Quin pla?, explica'ls!”, estava posant nerviosa a la seva neboda.Espera, no siguis el set.Però amb una condició, li diré que em guardarà el secret. El pla, miri vostè, era molt senzill. Si algú començava en castellà en el nostre grup d'amics, i això ocorria en qualsevol moment, nosaltres sempre li respondríem en basc. Però no li diríem “fes-ho en basc! i així successivament. I havíem de contactar amb una persona d'un altre grup d'amics de l'institut, els euskaltzales. Havia de convèncer-la i fer el mateix amb el seu equip. Però, en secret, ningú havia de saber res d'aquest pla. Com tot el que ha estat necessita un nom, li vam posar Ixo… a la societat secreta.

“Calla?, joo, que bonica; tu m'ho dius moltes vegades”. El que al principi semblava un joc d'adolescent, va començar a donar els seus fruits. El mesurament de l'any següent va mostrar que l'ús va augmentar un 20% en el nostre institut i un 10% en el municipi. L'increment va ser atribuït a l'Euskaraldia, encara que no es va observar als pobles de voltant. Però a poc a poc, com una gota d'oli en l'aigua, o com una plaga que ens va estripar en una època, la xarxa d'Ixokides es va anar estenent, i en tota Euskal Herria es va notar una tendència a l'alça que es va atribuir a Euskaraldia.

“Què calia fer per a ser Ixokide?”, va preguntar el nebot amb les orelles alçades. Algun membre de la xarxa de silenci havia de contactar i demanar que passés i jurar que guardaria el secret. I per descomptat, sempre la primera paraula en basca, i els altres intentaran canalitzar les converses en castellà.

I. d'Ixokides. El congrés es va convocar a l'any següent. Sant Joan una nit en les campes de Legaire, on en 1978 es va celebrar la gran festa Bai Euskarari. Hi havia lluna plena, ho recordo perfectament. Allí estàvem Ekiñe i jo, acompanyats per uns cinc-cents amics. Ni fotos, ni càmeres, ni mòbils. Després de la presentació pública, Ekiñe va dir: “Si us plau aixequin la mà els que saben qui va ser Txillardegi”. Silenci. La gent es mirava. Poques mans es van aixecar, com a molt una de cada deu. Per a nosaltres va ser el termòmetre de la situació. La reunió va ser molt fructífera, es van publicar moltes idees noves i es van prendre decisions importants. És inútil pintar la casa elegantment, si no hi ha res per dins. No n'hi ha prou amb fomentar l'ús de la llengua si es transmeten continguts amb poca essència en aquesta llengua. Havíem de conèixer i consumir la nostra història, la nostra literatura, la nostra música, el nostre art, nostre bertsolarismo, el nostre teatre i el nostre cinema. Conèixer i consumir productes dels nostres agricultors, artesans, indústries… Cuidar de la mare terra. Ens vam comprometre fermament a aprofundir en aquests temes, respectant les aficions i limitacions de cadascun de nosaltres.El primer que havíem de fer era decorar i omplir les habitacions de la casa. Això sí, amb finestres obertes als quatre vents per a enriquir-se amb els aires de tot arreu.

Els cinc-cents Ixokides de Legaire ens convertim en cinc mil anys més tard, l'ús del basc va augmentar com la llet en flames, i anys més tard els organitzadors d'Euskaraldia van donar per finalitzada la iniciativa, després de felicitar la ciutadania i a si mateixos.

“Encara existeix la societat secreta Ixo? Jo vull entrar”. El seu nebot va seguir amb la major atenció. Shhh! Si m'ocultes el secret, t'introduiré jo mateix quan sigui major.

I si això era així, si no, ja no va haver-hi necessitat d'Euskaraldia.