Comptes i bruts. Sobre la taula també hi haurà dos bàndols en els pròxims dies i setmanes: Formada pel PP i el Vox, secundada per dos escons dels partits regionalistes de Navarra i Canàries, i el Govern batejat com Franskestein, tutelat pel PSOE i patrocinat pels seus partits d'esquerra. Es pot esperar que Sumari ofereixi al PSOE un govern coalició, però amb això no serà suficient ni molt menys. Cal treure comptes: Haurà d'aconseguir el suport del PNB, que no hauria de ser tan difícil, i del BNG també. Però a més, Pedro Sánchez haurà de parlar amb EH Bildu i ERC per a posar els seus vots al seu servei, encara que es van abstenir en l'anterior sessió d'investidura. Caldrà seguir de prop aquestes negociacions, perquè les exigències dels partits independentistes poden reforçar-se i entorpir la negociació, o fer costat a Sánchez amb exigències lleus, si no es troben alternatives adequades.
Una vegada passat aquest tram dels dos partits independentistes, abans que comenci a llançar el chupín, un avís imprescindible: els números del nou govern “progressista” no donarien, almenys, perquè el govern es constituís en la majoria. Es disposen quatre seients. Inevitablement, Sánchez, en la suposada sessió d'investidura, a més dels acords i patrocinis esmentats, haurà d'abstenir-se Junts. Si votés en contra, com es va fer durant tota la legislatura passada, el parlamentarisme espanyol quedaria bloquejat.
Una de les primeres reaccions tardanes dels partits ha estat Junts parlant. Les paraules clau, en plena fase de prenegociació: “No donarem estabilitat al govern per zero”.
Què farà el rei? Aquesta és una de les majors preocupacions consultades pels mitjans de comunicació espanyols. Com en un altre temps, el rei convida a la seva casa a un candidat a la presidència, prenen cafè i li proposa que estudiï la possibilitat de formar un govern i obeeixi el mandat de posar-se a negociar amb els partits. No és fàcil de trobar en la final de Wimbledom i el rei del Regne d'Espanya va ser definit pels mitjans britànics com a amable i atractiva. A qui cridarà? Realitzarà una única crida? No oferirà al partit que ha estat la primera força?
A Europa. Hem parlat de Wimbledom, però no exactament del Regne Unit, perquè va sortir de la Unió Europea, però seria convenient tenir en compte la concepció europea per a analitzar els resultats electorals espanyols. En poc més d'un any, a Europa en general, els partits tradicionalistes han recuperat força i han format governs amb partits encara més dretans, bé mitjançant acords puntuals en el parlament (com Suècia), bé a través de la fórmula dels governs coalicions (Itàlia, Finlàndia) o bé mitjançant la victòria fàcil de les dretes tradicionals (Grècia). Els analistes polítics han destacat la tendència de l'últim any i mig, una cosa generalitzada, i és possible que les autoritats de Brussel·les estiguessin mirant a Madrid el diumenge a la nit, preocupades pel que pogués ocórrer, entre altres coses, encara que simbòlicament, perquè en el segon semestre d'enguany Espanya té la responsabilitat d'assumir la presidència del Consell d'Europa.
La pregunta és si pot ser un signe d'alguna cosa: els resultats donen una mica de treva a Europa? Dins d'un any se celebraran les eleccions europees.
Enquestes. Qüestions que haurien de revisar-se. Als països occidentals no es produeix una enquesta interminable com en l'Estat espanyol. Les empreses enquestadores arriben fins i tot a publicar dues, tres i quatre setmanes en una mateixa setmana, on s'ha observat alguna disparitat. Una setmana abans de les eleccions, alguns es van atrevir a dir que la majoria absoluta del PP podia ser “a prop”, i, si això no ocorria, amb la mà de Vox podrien arribar a 176. I en defecte d'això, bo, quedar-se a molt curta distància. Això es coneix com a escalfament bucal.
Finalment, la casa que més s'ha acostat ha estat la que habitualment es troba en el lloc de destinació. Sovint, CIS publica enquestes que només una persona que viu fora del món pot realitzar, la qual cosa és impressionant, encara que el resultat final de les eleccions ha estat bastant favorable. La fiabilitat del senyor Texans, que ha cobrat catorze milions d'euros de diners públics, és que en les eleccions municipals i forals no va notar en absolut la pujada del PP, i fins i tot esperava un gran triomf del PSOE, i també s'ha vist en les eleccions a Corts: CIS ha estat l'única casa enquestada que ha donat la victòria al PSOE. I no, no ha guanyat. Malgrat estar més prop del percentatge de vot, en general, sembla que va en una altra direcció, contrària al corrent, però una altra és el corrent a seguir.
Por al llop. Els votants han estat mobilitzats per la "por al llop" en la maniobra d'urgència del PSOE. Semblava que la balança estava a favor del PP, però en dos mesos no han passat tantes restes com per a dominar el sanchismo.
Però el llop no és el mateix a tot arreu. El llop d'ERC, per exemple, és el PSC i és curiós. Ha ajudat al Govern d'Espanya i al PSOE a dur a terme diverses lleis, encara que també han estat crítiques, com la llei de reforma laboral. A Madrid, però a Barcelona la Generalitat governada per l'ERC és cada vegada més minoritària. I ara, miri, els catalans han castigat ERC, entre altres, per recolzar al PSOE i exercir una baixa pressió, a canvi de premiar als socialistes catalans.
El llop té altres onze noms. En el cas del PNB, potser EH Bildu. Cal saber moure's.
El PSOE ha guanyat eleccions en l'Estat en molt pocs llocs, entre els quals es troba Hego Euskal Herria. Per territoris, també a Àlaba i Navarra. Però el suplement de diputats ha vingut de Navarra i Guipúscoa, on ha guanyat sengles escons i, en tots dos, en detriment de... [+]
Quina era la por? Què ens ha unit nerviosos, tu i jo a cada costat del telèfon? Tu a Madrid i jo aquí? Eren drets molt bàsics. I quan tot ha acabat, almenys, no ha ocorregut del tot. Hem començat la conversa a les set amb les televisions, però abans en Twitter m'ha cridat... [+]