Heu format part del moviment antinuclear, però no heu volgut treballar des de la nostàlgia.
No, ni molt menys. Volíem comptar alguna cosa que no havíem comptat, perquè creiem que el tema té el seu pes. No sols per l'assassinat de Gladys de l'Estal, sinó perquè va haver-hi un moviment molt ric a Euskal Herria, que es pot analitzar des de mil vores. El que va passar no ho coneixen les generacions actuals i nosaltres hem volgut fer un treball de transmissió amb aquesta pel·lícula.
Com es va aconseguir en els anys 70 unir a tants agents i conformar un moviment tan divers?
Jo crec que la defensa de la terra és una cosa molt important. Quan un veu perillar la seva vida, al cap i a la fi, veu perillar la seva vida. Això mou les consciències de la gent. En aquella època les centrals nuclears s'unien a Hiroshima i Nagasaki, i la gent estava espantada per la catàstrofe que s'havia produït. A Euskal Herria, la idea d'instal·lar tantes centrals nuclears en pocs quilòmetres la vivíem com una amenaça. Es van encendre totes les alarmes.
Quatre dècades més tard, no hi ha cap central en funcionament.
Es va tractar de construir quatre centrals nuclears en terres basques. Però cal recordar que a 50 quilòmetres de Baiona hi havia un altre i després Garoña de Burgos també està molt prop de Vitòria. O els que no es van construir o es van construir estan immòbils. No obstant això, en Garoña encara hi ha residus i no sabem què passarà amb ells. No hi ha resposta.
El documental mostra la força del moviment popular en aquella època. Creu que aquesta força està minvada?
És difícil dir-ho. Comparar situacions molt diferents no és fàcil. Les eines també són diferents, les xarxes socials no existien i el primer carrer era per a nosaltres la principal font d'informació. No obstant això, crec que avui dia hi ha moviments forts i que d'una manera posen les alternatives sobre la taula.
L'ecologisme és també un tema d'actualitat.
Sí. El moviment antinuclear dona moltes claus. Les formes de protesta van ser innovadores, creatives. Eren moviments assemblearis i no hi havia jerarquia. Hi ha molt d'aprenentatge aquí i si el portem al present hi ha molt a pensar. Els temps han canviat i les maneres de fer-ho també, però el passat sempre té alguna cosa a mostrar.
La lluita antinuclear havia deixat de costat els danys. Un d'ells és l'assassinat de Gladys de l'Estal.
Ha estat difícil i per a nosaltres ha estat un repte posar les coses en el seu lloc, no confondre els fils, entendre el que ens agradaria comptar no sols a nosaltres sinó als altres i mantenir un ordre en el relat. Gladys té centralitat en el documental i hem volgut aprofitar l'ocasió per a reivindicar que l'Estat encara no ha reconegut la condició de víctima. No obstant això, en la lluita va haver-hi altres morts que també hem recordat.
Quin altre testimoniatge heu recollit en el documental?
Hem entrevistat 33 persones i hem recollit imatges de l'època. Llavors no existia el monopoli de la imatge que hi ha avui, i a més, podria ser perillós tenir fotos o treure-les en elles, perquè amb això podien saber que participaves en les mobilitzacions. Encara així, tenim uns súper 8, uns petits tresors, i hem completat la pel·lícula amb testimoniatges.
Heu necessitat molt de temps per a completar aquest treball?
Comencem fa temps, fa uns tres anys. No obstant això, aquest últim any hem estat molt concentrats. Les sessions de treball han estat llargues i han suposat un esforç.
Al novembre vau estrenar l'audiovisual en Zinebi, després ho vau fer en Donostia. Quin recorregut realitzarà a partir d'ara?
A partir d'ara ens agradaria oferir-ho poble a poble i fomentar el debat entre la ciutadania. Tenim intenció d'acostar-nos a Sabí o a mi, o a tots dos, si així ens ho demanen els organitzadors. Volem donar la màxima difusió possible al treball.
Acabeu d'estrenar-ho, en l'apartat d'audiovisuals heu rebut el premi Argia. Satisfet?
Sí, estem molt contents. Ens ha fet molta il·lusió rebre el premi. Tot l'equip de treball ha agraït el reconeixement. Estem molt contents.
2008an Fernando Grande Marlaska epailearen aginduz atxilotu zutenean Ibai Azkonak pairatu zituen torturak aitortu ditu Nafarroako Gobernuak. Euskalerria Irratian, pauso honek suposatzen duena azaldu du Azkonak.