Igual que els tres cops anteriors, Bolívia ha sofert un cop en el segle XXI. En primer lloc, el procediment no ha estat clàssic, és a dir, no ha estat l'Exèrcit el que ha dut a terme un atac militar directe ni el que ha pres el control del poder executiu. En segon lloc, s'ha escenificat com una rebel·lió social perquè un possible moviment civil ha dirigit les mobilitzacions al carrer. En tercer lloc, el buit de poder s'ha omplert a través del poder legislatiu, impulsant la presa de possessió d'un parlamentari i ordenant la convocatòria d'eleccions a curt termini.

Això no vol dir que no hi hagi hagut violència, ni molt menys. D'una banda, els atacs contra dirigents i militants de MAS estan sent brutals (segrestos, pallisses, humiliacions públiques, crema de les seves cases). Per descomptat, aquest moviment civil està utilitzant grups paramilitars per a dur-ho a terme. D'altra banda, el cop, en la seva última fase, va adquirir un caràcter cívic-policial, ja que les forces policials es van aixecar contra el govern i es van unir a la direcció del moviment ‘civil’. Va ser molt significatiu veure a Fernando Camacho, el líder d'aquest moviment, desfilant en un cotxe policial de La Paz. Finalment, la pressió i l'amenaça de la cúpula militar van resultar determinants contra Evo Morales.

Com ha estat l'èxit del cop? És una de les preguntes més importants d'aquests dies. El procés de canvi a Bolívia semblava un dels governs més forts del bloc progressista i el que ha succeït és incomprensible. No obstant això, més enllà de les lectures idealitzades, els analistes més estrictes han posat sobre la taula algunes febleses per a entendre la caiguda del govern. Per a començar, la pèrdua d'un referèndum per a ser reelegit en 2016, va fer arribar a Morales un missatge molt significatiu. No obstant això, el partit governamental va decidir presentar de nou a Evo, al qual el Tribunal Suprem va donar el seu vistiplau per la sentència. Al mateix temps, diversos moviments socials i regions que feien costat al govern (molts sindicats obrers, Potosí, etc.) es van anar allunyant i deteriorant la base política. Al costat d'això, l'oposició de dretes de Santa Cruz va aconseguir reforçar-la en els últims anys. També han lluitat contra l'Executiu constituint una estranya aliança, aquesta oposició ultra i alguns dels antics aliats de MAS. Finalment, encara que l'Estat sigui a les seves mans, el monopoli de la violència no ha estat controlat: la revolta policial i l'autonomia de la direcció de l'Exèrcit són els exemples més dramàtics.

El cop té objectius concrets, principalment restablir el model oligàrquic tradicional i, per tant, destruir l'actual projecte post-neoliberal, anti-imperialista i sobirà. La tradicional elit racista i blanca ha tornat al Palau de Govern, amb la Bíblia sota el braç i plena d'odi, però la societat que es troba davant ell no és la mateixa. Gràcies al procés de canvi, el poble indígena i humil, històricament invisibilitzat, va recuperar la dignitat material, cultural i simbòlicament, i crec que ve una resistència ferma i llarga. El que passarà és difícil de saber, però és clar, com deia un analista local, que Bolívia tornarà a la seva "situació històrica normal", és a dir, que sigui inestable i conflictiva.