El genocidi palestí ha tornat a sacsejar el món en el qual vivim. El sistema capitalista mostra la crua realitat dels pobles dominats i expropiats que considera "menyspreables" en el projecte d'acumulació de riquesa. No obstant això, aquesta dura realitat ens enfronta també a la supervivència d'un poble que, després de dècades de persecució i càstig per un Estat protegit pels poders internacionals, ha sabut mantenir la seva vocació de lluita i la seva dignitat col·lectiva.

Els pobles –diu la psicologia social– decideixen lluitar contra les amenaces quan senten que la identitat de cada membre és inseparable de la dels altres. Aquesta unitat d'identitat és el camí invers a l'individualisme i a la indiferència davant el sofriment dels altres, i sembla ser el valor més arrelat avui en les societats occidentals.

Mirant al passat, Euskal Herria ha sabut durant segles reafirmar-se com a comunitat amb personalitat pròpia. Un dels seus elements identitaris fonamentals, el basc, ha sobreviscut gràcies a la decisió de les generacions d'homes i dones que van decidir transmetre'l i defensar-lo com a part de la seva ser.

Però no ha estat el basc l'únic que ens ha unit com a poble. Durant dècades hem respost col·lectivament a situacions de repressió, d'agressió contra els drets laborals o de necessitat social, d'injustícia i imposició. No hem estat un poble domesticat, ni passiu, i segurament aquesta sensació ha construït la nostra identitat.

Però també cal reconèixer que la situació actual és, almenys, preocupant. Els moviments socials, que han estat històriques xarxes d'acció i activisme de milers de ciutadans, viuen en les hores baixes. No obstant això, és innegable que, amb més o menys força, continuen tenint capacitat de mobilitzar-se contra les agressions del sistema capitalista i d'articular les seves respostes els moviments feministes, obrers i joves, pensionistes, ecologistes, bascos... mentre el consumisme i l'assimilació cultural semblen imparables com a tendències.

Encara que sembli mentida, la idea que els polítics són els únics responsables de corregir els "errors" del sistema en les organitzacions ha anat consolidant-se. Els partits polítics s'han negat a organitzar, debatre i donar protagonisme als principis militants. I les xarxes socials i els mitjans de comunicació han substituït el contrast, les decisions col·lectives i els espais públics. Els nostres carrers i places han perdut protagonisme i l'activitat mínima es manifesta només en campanyes electorals, en les quals oradors en "spindoctor" proclamen els seus discursos prefabricats davant un públic ja convençut. L'únic objectiu d'aquesta activitat és augmentar la quota dels votants, com si aquest assoliment s'acostés més a la independència, al feminisme i al socialisme. En aquest sentit, la política s'ha convertit en una política de vídeo i la participació ciutadana està més prop de l'escenificació que de la lluita social. No estem construint una veritable alternativa de poder, ens conformem amb una simple rotació en el poder.

El moviment popular ha perdut el paper que històricament ha exercit, ni protagonista ni secundari. Ni molt menys, una tasca pròpia i autocentrada. No obstant això, la nostra societat necessita més que mai les seves propostes integrades en la realitat, necessita subjectes socials protagonistes per a demostrar que l'autodefensa és possible, necessita un diàleg social amb els poders per a deixar clar que continuem sent un poble amb personalitat pròpia i capacitat de lluita, sí, aquest tret que apareix com un element del passat en l'imaginari de moltes persones.

Si volem fer-nos creure que vivim en el millor món, que podrem continuar creixent sense límits, que el capitalisme ens respecta per ser "europeus" i que el País Basc ha aconseguit sobreviure en la història, la realitat és que, vist des del punt de vista de la precarietat i de la resistència a l'expropiació de la nostra identitat, hem de saber qui som i què volem ser per a continuar lluitant.

Com recuperar l'espai i buscar el moment de bolcar-nos i tornar a sentir-nos com un poble unit per la seva personalitat i els seus valors? Potser necessitem nous instruments que no substitueixin als existents, que no busquin monopolitzar l'espai i que no entrin en competència innecessària. Potser es necessiten noves eines per a donar vida als espais socials buits, que realment serviran per a canviar la realitat inerta que sofrim com a espectadors de la política de vídeo.

Tal vegada els nostres objectius, com a poble, es basen en les veritables prioritats dels éssers humans: poder viure al nostre país i amb les nostres decisions, viure dels nostres recursos, sense explotar altres territoris i respectant el nostre, amb la nostra llengua i cultura, amb treballs i habitatges dignes, amb escoles i cures sanitàries públiques i humanitzats, oberts a la resta de pobles i persones del món que ens necessiten...

Pot ser una llista de desitjos, allunyada de la ficció de les classes mitjanes amb un alt nivell de consum: zones residencials amb un munt de turistes adinerats, terres sense cultiu i ciutats segregades per a invisibilitzar la pobresa molesta... Però no podem esperar a la recuperació de l'espai i al moment de plantar-nos junts, perquè serà el millor llegat que podem deixar als qui ens persegueixen el somni ancestral d'un poble lliure i solidari que cuida el seu entorn a banda i banda dels Pirineus.

Mati Iturralde, Julen Larrinaga, Iker Mendibe i Joseba Alvarez