Des de la dècada de 1980 s'està treballant amb els nens entorn de la mort.

Efectivament, en aquella època un dels pares de l'escola va morir per accident i els professors van veure que el col·legi havia de fer alguna cosa. Tenien clar que no mirarien cap a un altre costat, però no sabien què fer, perquè la por dominava. Com es fa això? Què hem de dir? La qüestió tabú és la de la mort, i més encara en aquella època. Els professors van començar a recollir documentació, a parlar amb els experts, a adquirir uns contes sobre el tema... i van decidir acollir, ajudar i fer costat a aquesta família en la comunitat. Es va habilitar un lloc físic per a commemorar a aquest pare i es va donar als nens l'oportunitat de parlar de la mort.

També es va elaborar un protocol que, amb el temps, s'ha anat completant quan s'han produït més morts. És molt important respectar la voluntat de la família, treballar amb ella. I, per descomptat, tenir en compte que parlem de nens.

Com explicar-li-ho als nens...

Els professors d'aquella època conten que tenien inquietuds. Ens referim als nens de 2 a 6 anys. “Com viuran això a casa?”. Els pares dels nens també dubtaven: “I ara, què hem de dir nosaltres als nens?”, “vosaltres els heu explicat què i com?”... Al principi hi havia por, però després els pares van veure que era beneficiós parlar amb els nens sobre el tema.

Vosaltres porteu una dotzena d'anys a l'escola. Com vau conèixer el treball sobre la mort?

Jo estava llavors a l'aula de dos anys [Nahikari Barri parla]. Podia haver-hi bestioles a l'habitació, caragols i no sé quins més animalons. Aquests animals morien i els nens d'altres habitacions venien a veure'ls. Jo estava amb el coordinador, amb la figura clau que ens acompanyava, i els preguntàvem als nens, “què li ha passat al cuc?”, i un contestava, “està adormit”, “ha mort”… començàvem a parlar del tema. Bufa una bestiola i no es desperta. “Llavors, què li haurà passat?”. A la classe de dos anys Olentzero porta peixos. Els cuidem, els observem, els alimentem i els bategem. I convidem als nens d'altres aules a veure els peixos, “mireu el que ens ha portat l'Olentzero!”. Però els peixos s'emmalalteixen i moren. Aquí està la mort. I comencem a parlar del tema: “Què creieu que li ha passat al peix?”.

Al principi no seria fàcil saber com parlar amb els nens.

No, però comptàvem amb María Eugenia [coordinadora], que ens guiava. Deia que era una bona ocasió per a parlar de la mort i veure què comptaven sobre això els nens. Quan mor un pececillo, tota l'escola s'assabenta, és un acompanyament, com el propi naixement.

Quan la mort toca a un nen, no sols els de la seva habitació, sinó també els altres parlen d'això.

Sí. Per exemple, quan ha mort una àvia d'un nen d'una altra habitació. Comencem a fer preguntes: “Algú coneix a Jon?”, “la seva àvia ha mort, com creieu que se sentirà?”... “Sí, és el meu cosí”... “I com creus que ella està?”. És molt important posar paraules a les seves vivències.

Un nen pot explicar-li que la seva mamà li diu que el mort ha anat al cel. Bé, bo, es va anar al cel. Nosaltres no li direm si és cert o no. Li escoltem i respectem el que ell ha rebut. “Jo miro al cel però no veig a ningú”, dirà un nen. “Potser hem de mirar millor”, nosaltres. Respectem les creences domèstiques. Quan diuen “el pececillo està dormint” els diem que potser hauríem de despertar-ho i comencen a tocar-ho... “no es desperta”. Llavors, què li haurà passat? Perquè poden lligar el somni amb la mort. “Si m'adormo moriré? Per sempre?”. Al final, quina és la diferència? Que la mort és irreversible, és per sempre, el cadàver desapareix.

Per descomptat, una persona que sigui un animal o que li vulguem és diferent. El protocol es posa en marxa quan mor una persona de la casa, en el dia a dia es fa el treball d'una altra manera, amb el mamorro que un nen ha portat a l'habitació, amb els peixos, amb l'ocellet que han trobat mort o amb la planta que s'ha assecat. A vegades tirem de les notícies que hem vist en la televisió, perquè la guerra, la mort... estan molt presents.

Quan una persona a la qual estimem mor, un alumne de la nostra comunitat, un professor, un pare... l'impacte emocional és gran. També per a nosaltres. Sabem que sortiran emocions molt fortes. Hi haurà llàgrimes, pena, dolor, indignació, ràbia... Totes aquestes emocions estan roent, però cal treure-les.

No es pot mirar cap a un altre costat...

Quin és el sentit de la mort? És una pèrdua. Tenen pèrdues des que neixen. La primera pèrdua és potent quan venen a l'escola per primera vegada, quan han de fer un vincle amb l'escola des de l'apego als pares. I, una vegada a l'escola, ve més pèrdues: que un altre nen li ha donat una bufetada, que li han llevat la joguina... Tenim moltes pèrdues al llarg de la vida i la mort, com tantes altres, és una cosa que cal treballar, no podem donar-li l'esquena. Què té aquesta pèrdua? És molt gran, fa molt de mal, saca un munt d'emocions i no té marxa enrere.

I per què costa parlar d'això?

Perquè no estem capacitats per a parlar de la mort. És cert que a vegades no és fàcil. Depèn de la situació en què es trobi... A vegades no et veus capaç de seguir endavant, i en aquests casos és clau tenir al teu costat a una altra persona, sentir que el professor no està només, quan tu no pots sostenir als veïns.

Fa deu anys, va morir el pare d'un nen de tres anys. La mort ens va tocar molt, jo em vaig desbordar [parla Barri], però no volia desbordar-me davant dels nens, no volia quedar-me sense paraules, tenia una bola en l'estómac... Tenia al meu costat un coordinador que em va ajudar a avançar. Havia de seguir el meu camí, pel nen i pel pare, que formaven part de la comunitat. El procés em va obligar a mirar dins de mi i, per dir-ho així, a obrir-nos pas.

Quina salutació se li va dedicar a aquest pare?

Va ser molt potent. Era el mes d'agost. La direcció va posar en marxa el mecanisme, es va reunir amb la família i es va alertar als professors de la situació. Tots els que érem a prop acudim al comiat que se li havia ofert al poble. I vam veure que al setembre havíem de fer-li lloc, tots aquests sentiments, les emocions... En començar el curs tornaríem a posar-lo en marxa.

Va arribar el mes de setembre. D'acord amb la mare, a l'habitació li vam oferir un espai al pare del nen. Vam posar la seva foto i, en arribar a l'habitació, el nen va portar els objectes que li recordaven al seu pare. Ell no va començar el curs amb els altres nens, sinó una mica més tard, i aprofitem aquest temps per a parlar amb els alumnes de la mort d'aquest pare. El tema va sortir en totes les habitacions, molt cuidat; va haver-hi moments molt tristos, molt de plor...

Quan es produeix una mort així, no és el moment adequat per a treballar; l'important són els sentiments, les emocions, la cura mútua, l'ajuda a la família, l'estar al costat dels alumnes. El treball es realitzarà més endavant. Tan gran va ser aquella mort...

Al cap d'una estona el nen va tornar a l'escola.

Vi amb la seva mare i van posar tots aquests objectes al costat de la fotografia del seu pare. I tots els dies fèiem una espècie de ritual al contacte amb les veles. I els nens de la classe i de l'altra classe portaven els dibuixos o polseres per a posar-los en aquest racó. Es creava una comunicació molt especial entre els nens, plena d'humanitats. Guardàvem totes aquestes coses en un calaix, i al cap d'una estona la família es va acostar a recollir-les. Els vam donar tot excepte unes quantes cosetes triades pels nens, que vam tenir tot el curs en classe.

En aquest temps han mort més persones que formaven part de la comunitat. La gent ens ha dit, “jo, quantes morts”. Però no, si estàs obert i mires al teu voltant, t'adonaràs que la mort està molt present i cal donar-li el seu lloc. No és una cosa que només pugui succeir a un mateix, i és important que els nens i nenes vegin que també els que els envolten han viscut una cosa semblant alguna vegada. Els contes són una bona eina per a abordar el tema, tant a casa com a l'escola: “Mira, a Aitor li ha passat el mateix!”, ens va dir un nen, amb un somriure en la cara, al fil d'un conte que vam fer a l'escola.

Els nens i nenes d'educació infantil parlen de manera natural, els adults tenim més dificultats. A mesura que avança l'edat, la por adquireix un altre sentit, la consciència canvia, les emocions van per un altre camí... però és cert que els alumnes estan acostumats a parlar de la mort. S'han acostumat des de petits, és natural per a ells.

Hi havia, doncs, una base per a parlar del cementiri.

Efectivament, però no va ser una cosa forçada, teníem clar que el tema del cementiri no l'anàvem a treure a relluir sense més; si els nens es referien a ell, continuaríem parlant d'ell, però d'altra banda no estaríem parlant d'ell, encara que hagués arribat la proposta. I va sortir. El pececito que teníem en la classe dels dos anys va morir i convidem a altres nens i nenes de l'escola a saludar-ho, a enterrar-ho en el racó que tenim a l'escola, una vegada que en el nostre tanatori (congelador de l'escola) ens van donar un petit buit –pot passar el temps, des que l'animal ha mort fins que l'enterrem–. El moment d'enterrar el pececillo sol ser molt solemne, alguns nens comencen a cantar, es posa música, uns porten flors, altres dibuixos, mengem galetes... És el moment de la connexió especial.

En enterrar el pececillo, va sortir el tema del cementiri, la qual cosa ens va permetre abordar el procés de reflexió iniciat en Antzuola. [El reportatge recull l'excursió dels nens al cementiri]

Heu esmentat l'escrúpol que tenim els adults per a parlar de la mort, i que els contes són una bona eina per a superar algunes barreres. En el prestatge teniu un munt de contes.

Una vegada va venir una àvia dient que el gos d'un nen havia mort, però ella no s'atrevia a dir-li al seu net que el gos estava mort, encara que nosaltres sabíem que el nen ho sabia molt bé. Parlem amb l'àvia i li vam donar un conte perquè la portés a casa. Va comptar al seu net que el gos havia mort i que aquest i l'altre estaven al corrent del que li havia passat al gos. Però aquella dona, tan espantada, vivia amb una gran impotència. Una vegada contada la història a la seva neta, la convidem a l'escola i va portar les cendres del gosset. Va ser molt bonic. Tots els nens mirant les cendres, cantant, agafats de la mà... Aquesta àvia havia descansat!

Els dona molta importància fer el treball en la comunitat.

Sí. Com a escola, no podem mirar cap a un altre costat davant la mort. És part de la vida. Al principi podem tenir por, “què haig de fer jo? què haig de dir? Tocant aquest tema no sé quin fantasma li encendré...”, i algun pare pot venir a nosaltres, “què esteu comptant al nen?”, però el temps et demostra que és bo parlar, que és necessari. D'altra banda, no estaríem fent les coses bé. Perquè si el més important per a nosaltres és el benestar del nen, el benestar del nen, el benestar del nen, quan mor algú pròxim a ell, no pot vostè tornar-se i obrar com si res hagués succeït, ha de mantenir-ho. Si la mare d'un nen de l'escola ha mort, com pots comportar-te com si no hagués passat res? Continuaràs impartint classe amb normalitat? Potser és la teva intenció “protegir” aquest nen, ja que són “massa petits” no confondre les coses. Però una mort és una cosa molt potent i la comunitat ha d'intervenir.