Aixecar-se tots els dies, desdejunar tots els dies, “hola estimada, com?”, oblidar tornar a ficar diners en Barik, fotre, pagar bitllet en l'autobús, escales, asseure'ns en la cadira, “agafarem un cafè a la tarda, val? estar tranquil·la”, “puc menjar a la teva mare a la teva casa?”, anar a escola a buscar a Mikel, jugar al parc, donar berenar, no tenir res en aquest parc que odies per a parlar amb ningú, l'assemblea, prendre l'acta, prendre't de nou l'acta, el cafè que has parlat abans, gràcies, en la teva quadrilla dues prenen antidepressius, un fa els menjars saltant una pitita mentre ningú s'adona que l'obsessió de la psicòloga la psicòloga la psicòloga, tots i ens adonem que cal cal cal cal cal cal cal cal cal cal cal cal cal cal cal cal cal cal cal s'atrevueltas.

Clink! T'ha arribat un bizum de 60 euros, estàs pensant que potser no et val la pena perdre dues tardes a la setmana, passar cinc hores amb aquest nen a la setmana, per a 60 euros, però que bonic Mikel, i li fa bé estar amb tu, tenen problemes a casa i a tu et vol molt i bo, potser en el curs següent els diu això de deixar, o bo, penses alguna cosa, potser algun amic o amiga coixa treball.

Arribes a casa, compartiu la casa entre els quatre, vau pensar que pagaríeu el lloguer entre els tres, però no, han ficat un quart i el tipus no t'agrada. T'agradaria una casa, compartida amb el teu íntim amic, amb parets blanques i plantes, finestres que permetran que entre el sol tots els dies i una gran taula de fusta. Però en l'idealisme aquests pisos són el doble de cars que els del teu amic, i cllaro, somiar és gratis, però no les cases blanques amb plantes. No pots penjar els quadres a la teva habitació, perquè t'ha prohibit fer forats en la paret aquest amo que et dona 1.000 euros al mes, i tu no vols viure sense quadre, però per a tenir quadres cal tenir murs, i tu no tens un mur, tens un pis llogat en negre en aquest barri que està entre el centre i la perifèria de qualsevol nucli urbà d'Euskal Herria.

El telèfon et desperta a deshoras, acaben d'ingressar a la mare d'un amic i probablement morirà, si volia parlar amb algú, però ningú li ha agafat el telèfon a aquestes hores, li fa por que domini als seus pares, és l'única filla, no vol, però sap que aviat serà la persona de referència per als seus pares, que canviaran els rols, que els seus pares tenen tant com anys per a jubilar-se, però que no seran molts. “I després què?”, “no sé”, “soc una mala persona per pensar això en aquest moment?”, li dius que no, però encara que els seus pares són més joves, ha nascut una petita por entre l'estómac i l'intestí.

Penjant roba, fregant, dormiendo als nens, netejant el bany, confeccionant la llista de compres, preparant el berenar, atès el telèfon, escoltant l'últim fins a arribar a casa, trista però somrient, prenent el següent amb suavitat, atesos els preus de les botigues, hem conegut a les seves amamas, als seus problemes familiars, laborals, coneguts, a les nostres mares, i nosaltres estem aprenent per a això. Perquè s'aprèn a mantenir les vides dels altres i a fer tot aquest treball amb petons o salaris precarizados.Perquè s'aprèn quan ens preocupem i quant, com ajudar-nos sense adonar-se, com fer invisible tot el treball.

La dona, que en gran manera es construeix sobre ella, sobre el treball no remunerat.Perquè aquest treball no remunerat que fem en el lloc dels altres són les pensions no contributives de les nostres mares i les excedències per a cuidar de les nostres mares, les baixes pensions futures de les nostres mares i les futures pràctiques reduïdes que nosaltres assumirem per a fer càrrec dels nostres pares. Perquè el sistema no es reprodueix màgicament, el fan les decisions concretes, la refamiliarització i privatització de la cura, la precarització de les vides, la conversió de la salut mental en privilegi i la sistemàtica contra la salut mental, jutjant, codificant, atacant els nostres cossos, convertint en habitatge privilegiat, precarizando vides, inestabilizando, negant el futur.

Mentrestant, nosaltres no cuidem, no ens fem càrrec de la vida de ningú, nosaltres no tenim raons importants per a anar a la vaga, les nostres raons no són “veritables”. És a dir, que els problemes de les joves són problemes dels nens. Sabem com funcionen aquests mecanismes, perquè el patriarcat està ben construït, però ja coneixem el temps. Les nostres no són veritables “raons”, com el que fan les dones no és “treball”, com una vaga feminista no pot ser “general”, perquè les raons “reals”, el treball “real”, la vaga “real”, que és sempre d'uns altres.

El pròxim 30 de novembre celebrarem la Vaga Feminista General, perquè som les úniques filles que hem d'ocupar-nos de la cura de les nostres famílies, perquè cuidem dels nens euskaldunes als parcs que odiem, perquè no tenim parets per a col·locar quadres, perquè la salut mental es recupera en la teràpia, no sols en els cafès, sinó perquè no estarem vigilant tota la nostra vida com les mares, les nostres mares i totes les dones que ens van precedir.

Necessitem un sistema públic de vigilància, responsable del nostre benestar.Necessitem que les bases del sistema de vigilància es posin de poble en poble, que les emancipis tornin als territoris, que nosaltres també estiguem en els centres de decisió.Mentrestant, continuarem sent pesats, molt pesats, amb les nostres raons, el nostre treball i les nostres vagues, amb aquesta modalitat de vaga que més impacte ha tingut en els últims anys. Continuarem reinventant el sindicalisme, prenent els carrers en les nostres formes, nosaltres decidirem per què anem a la vaga i amb qui anem, però sobretot el dijous continuarem escrivint la història feminista per a recuperar i reescriure el futur. El dijous estarem els carrers.

Maider Barañano, membre de la plataforma de Joves d'Euskal Herria*.