Els bascos sabem que l'aparell estatal està disposat a aprofitar les forces repressives de tots els colors i els mecanismes repressius de totes les formes, per a mantenir l'ordre social dins d'un sistema basat en la dominació, encara que per a això hagin d'infringir una llei creada a la seva mesura.

Després de la fi del cicle polític marcat per l'estratègia polític-militar, Euskal Herria es troba en un context sociopolític molt diferent. És a dir, sense confrontació militar, sembla que volen guardar en la caixa de l'oblit les tortures sistemàtiques, les il·legalitzacions o els empresonaments massius, imprescindibles per als estats (com si mai haguessin succeït). Però això no vol dir que la repressió hagi desaparegut, ni que es neguin a utilitzar en un futur pròxim les tècniques que van utilitzar contra el moviment revolucionari d'ahir (no oblidem que avui, com ahir, Euskal Herria continua sent un territori ocupat militarment, sotmès a lleis, jutjats i forces armades imposades).

No obstant això, mentre en aquest nou cicle polític prevalen els missatges a favor de la convivència, els Estats espanyol i francès, responent al context històric europeu i mundial, han actualitzat diferents tipus de repressió, tant en l'àmbit jurídic (mitjançant la llei mordassa o la reforma del codi penal, entre altres) com en el social (multiplicant les inversions i campanyes de blanqueig per al subministrament de forces repressives, o utilitzant el desenvolupament tecnològic per a crear nous instruments de control social; càmeres d'intel·ligència artificial, més informació digital, més vigorosos, més custodiats i més robustos. ).

No obstant això, en aquest article d'opinió no vinc a presentar una anàlisi superficial de la realitat que tots coneixem. La repressió, en el nostre cas, no és més que donar a conèixer alguns exemples que la repressió està lluny de desaparèixer. En la Part Vella de Donostia-Sant Sebastià, i malgrat ser un barri especialment petit, aquest és el balanç repressiu dels últims dos o tres mesos:

Hem estat desenes les persones joves del barri que hem estat multades per participar en les iniciatives a favor de la llibertat d'Aitor i Galder o en la marxa a Zaballa a favor de l'Amnistia. Durant la pandèmia, els disturbis provocats pels sipais han provocat la petició de cinc anys de presó severa de sis joves que seran jutjats en els pròxims mesos (fa poc, uns altres van haver d'admetre acusacions falses contra ells per a evitar la pena de presó). Recentment hem rebut sengles peticions d'entre 1,5 i 2,5 anys de presó per intentar penjar en la Plaça Nova la banderola que col·locava a casa , la vespra de Sant Sebastià. Altres quatre joves han estat citats a comissaria per enfrontar-se a l'espanyolisme als carrers del barri, per a comunicar l'obertura d'un procés judicial que se'ls imputa un delicte d'odi. A més d'arremetre durament contra els que s'havien acostat per a enfrontar-se a les munipas que identificaven i amenaçaven als joves que jugaven al futbol en la Plaça de la Trinitat, el jove detingut ha estat condemnat a quatre mesos de presó. Tal com s'ha denunciat públicament en nombroses ocasions, no són poques les persones que han rebut amenaces, seguiments o sol·licituds de col·laboració.

Crec que no he oblidat a ningú, però tingui la seguretat que la llista seria més llarga si diguéssim més enrere o si aquest article d'opinió s'escrivís en unes setmanes. Milers d'euros en multes, peticions greus de presó, muntatges policials i acusacions falses, campanyes mediàtiques de criminalització… Aquesta llista només està formada en els últims mesos per casos contra veïns i/o veïns i, per descomptat, la Part Vella donostiarra no és un cas aïllat.

És clar, per tant, que malgrat els “nous temps” (i després de dècades, per primera vegada podem dir que en aquest moment no hi ha veïns i preses per raons polítiques), els aparells d'Estat continuaran criminalitzant a la joventut compromesa i a la militància política en nom de la falsa pau i la seguretat. No obstant això, i si, com han demostrat les generacions anteriors, creuen que ens pararan malgrat la modificació o enduriment de la repressió, tenen festa (qui vulgui ser lliure no pot permetre que visquem sota les cadenes imposades). Això sí, si no respon a la repressió de manera col·lectiva i a través d'una solidaritat organitzada, és a dir, si no respon de manera conjunta a cadascun dels cops que rep, ens hem quedat. I això exigeix la unitat del poble treballador per sobre de les diferències o contradiccions polítiques entre els moviments revolucionaris.

Eñaut Alvarez Loidi