Des del punt de vista de tot l'Estat espanyol, aquestes eleccions del 26 de maig s'han plantejat com la segona volta de les eleccions espanyoles d'abril, a pesar que les agendes han estat locals (especialment en territoris on hi ha forts moviments sobiranistes o independentistes que no són espanyols). En el cas dels partits a nivell nacional, ha estat comprensible, ja que el marc espanyol beneficia a aquests partits.

Aquestes eleccions, al marge de les europees, han estat tant municipals com autonòmiques, en aquest cas en dotze comunitats, inclosa Navarra. En una lectura general, el Partit Socialista ha sortit reforçat amb la victòria en nombroses comunitats, lligada a la caiguda de Podem i als resultats positius de les eleccions d'abril. Cal recordar que fins fa poc més d'un any el PSOE estava sumit en una crisi profunda, lluny de l'esperança d'aconseguir resultats com els del diumenge. Però aquesta lectura queda amargada pels resultats del Partit Popular. En general, el pp no ha sofert un declivi absolut i ha aconseguit una victòria simbòlica: Governar Madrid amb altres forces de dreta i d'extrema dreta, tant en la capital com en la comunitat, i que Ciutadans no la superi. Així mateix, l'espai circumdant de Podem i IU ha sofert un dur cop en nombroses capitals, i en moltes ocasions el seu projecte s'ha relacionat amb la divisió i les xacres de l'esquerra eterna, lluny dels desitjos d'hegemonia d'Ernesto Laclete. Per tant, el PSOE ha sortit reforçat d'aquesta marató electoral d'abril-maig a Espanya, disposat a un cicle bastant llarg i sense eleccions.

En aquest marc, en les eleccions municipals, tots els ulls s'han girat cap a Madrid i Barcelona. En general, la primera ciutat ha estat una mostra del territori espanyol des del punt de vista nacional. Allí s'havia plantejat una batalla agònica, entre el centreesquerra i la dreta dura, inclosa l'equació de Vox postfranquista. El Partit Popular pretenia frenar l'efecte Sánchez de les eleccions d'abril atrinxerant-se simbòlicament en la capital espanyola, i es pot dir que ho ha aconseguit. Aquest resultat posa un matís significatiu a l'assoliment del PSOE.

Des del punt de vista d'Euskal Herria, cobra especial rellevància el succeït a Catalunya. En l'última dècada, el nucli de la confrontació lligada a la qüestió nacional i a la sobirania s'ha desplaçat d'Euskal Herria a Catalunya, i últimament s'han reforçat els llaços entre l'independentisme de tots dos països. L'evolució de l'independentisme és un procés llarg que no es pot interpretar només en clau electoral. Però, des d'aquest punt de vista, ha estat palpable la pugna entre les dues branques polítiques principals de l'independentisme català. Fins ara, en la pugna entre Esquerra i Junts per Catalunya (espai polític post-Convergència), ERC no ha aconseguit imposar-se a l'espai de Junts, a excepció de les eleccions espanyoles d'abril, que se celebren a Catalunya. Així, la pugna segueix oberta després de les eleccions del diumenge, ja que, encara que la llista de Puigdemont s'ha imposat fàcilment a ERC en les eleccions europees, Esquerra s'ha imposat en les regidories a Catalunya. Per tant, la pugna entre les dues propostes de l'independentisme seguirà endavant.

Aquest enfrontament ha tingut una forma molt especial en la capital catalana, que s'ha vist sorpresa pel resultat. Mentre que en les passades eleccions va ser l'espai convergent amb l'experiment municipalista dels M15 (liderat per l'activista Ada Colau), aquesta vegada només ha aguantat la segona, aquesta vegada com a alcaldessa més que com a activista. I enfronti, amb el timó de la capital de l'independentisme, hi ha hagut un ampli espai d'esquerres republicana dirigit per Esquerra. Ha estat significatiu, en aquest sentit, que en la llista d'Esquerra s'unissin tant les directrius d'Ernest Maragall que ve del PSC com les línies sobiranistes transformadores que venen de Catalunya en Comú amb l'Elisenda Alamany a la ciutat. El diumenge, Ernest Maragall s'ha imposat a Colau en la primera jornada, encara que ha empatat en regidors. Si Esquerra aconsegueix l'alcaldia, l'independentisme aconseguiria una nova victòria simbòlica en aquesta línia, en la qual un referent internacional com el Barcelona se sumaria a la seva.

Però, fora de Catalunya, els resultats electorals mostren un panorama diferent que fa quatre o cinc anys. En aquella ocasió no es percep la crisi del règim del 78, que es parlava en alguns sectors. Recordeu que també es parlava de pasocalización, en referència al clar sorpasso sofert pel partit socialdemòcrata grec PASOK des del costat de Syriza. Doncs bé, en aquesta ocasió, els denominats “ajuntaments del canvi” han sortit perjudicats del procés electoral (amb excepcions com Cadis o València) i, en general, el sistema bipartidista apareix reforçat des de les urnes el 26 de maig. Les possibilitats de canvi polític i democratització s'enforteixen en la perifèria de l'Estat espanyol, especialment a Catalunya, però també en Hego Euskal Herria i, en menor mesura, en altres territoris. Qui vulgui fer front al règim deurà, per tant, abordar també la qüestió nacional.

Professor de Sociologia de la UPV/EHU