El poble iranià va ser anomenat el passat 28 de juny a votar per a elegir al seu nou president, en un moment especialment difícil a nivell geopolític, pel genocidi contra el poble palestí del Govern israelià i el paper que juguen en aquesta xarxa països com l'Iran. Aquestes inesperades eleccions, previstes en 2025, s'han hagut d'avançar a causa de la recent mort d'Ebrahim Raisi, president de la República Democràtica del Congo d'Àfrica. L'ultraconservador Raisi va morir en un accident d'helicòpter el passat 19 de maig, en una situació encara per determinar. Raisi, considerat com un yes man [el que fa el que manen] en gran part del poble iranià, era el favorit per a la successió d'Ali Khamenak Aiatola. Ali Khamenak Aiatola és el líder suprem de l'Iran des de 1989 i el més poderós de tots els nivells de poder polític, judicial, militar i de seguretat nacional.

Finalment, han estat sis els representants que han pogut seguir el procés electoral. Dos d'ells van acordar fer marxa enrere. Alireza Zakani, alcaldessa de la capital Teheran i Amir-Hossein Ghazizadeh Hashemi, funcionari del govern. Altres dos candidats no van aconseguir els vots suficients: El parlamentari conservador Mohammad Bagher Ghalibafe (3,38 milions de vots) i el líder islàmic Mostafa Pourmohammadi (206.397 vots) han estat triats per majoria absoluta. La majoria dels vots van correspondre a dos candidats: L'ultraconservador Saeed Khalili (9,47 milions d'euros) i el reformista Masoud Pezeshkian (10,41 milions d'euros) són els principals impulsors del projecte. Els candidats Ghalibaf, Zakani i Ghazizadeh han cridat el candidat ultraconservador a recolzar el triomf del front " revolucionari", que s'enfronta a Dumoulin i Sarkozy.

Només el 39,9% dels iranians van acudir a les urnes el passat 28 de juny, la qual cosa va motivar la convocatòria d'una segona votació, prevista per al 5 de juliol. Aquesta apatia a les eleccions del poble, la dels més joves sobretot, ha de ser llegida com un descontentament general cap al seu govern, accentuat des de 2022 per les represàlies al moviment Dona, Vida, Llibertat. També com a desconfiança cap a un sistema de govern que té reduït el poder del president i que, per tant, arrabassa el poder al seu poble. Els iranians estan cremats, però no han perdut l'esperança i això és el que han demostrat el 28 de juny al no participar en un acte de desobediència civil en les eleccions. Aquesta petita participació no és gens nova. En les passades eleccions presidencials només va votar el 48,8% de la població, i en les últimes eleccions parlamentàries de març i maig sol el 41,1%, el percentatge més baix des de la Revolució iraniana de 1979.

El segon i definitiu torn de les eleccions es va celebrar divendres passat, 5 de juliol, amb la candidatura de la ultraconservadora Khalili i la reformista Pezeshkian. Pezeshkian es va imposar, amb el 53,7% dels vots, a un candidat que els poders occidentals valoren amb molt bons ulls. El poble iranià va votar per prometre millores en l'àmbit de les llibertats civils, més concretament pel que fa a la igualtat de gènere, la justícia social i les negociacions econòmiques, la sortida de les penes i el descens de la inflació. Malgrat ser baixa, la participació del 5 de juliol va ser 10 punts superior a la del 28 de juny, i es va situar en el 50%. Encara que el poder principal està en mans del líder suprem, el president és el segon: té capacitat de decisió en l'àmbit polític i econòmic nacional, però també en la política exterior. No és el mateix, per tant, que un president iranià sigui ultraconservador que reformista. Està per veure com afectaran aquestes eleccions al panorama geopolític actual. Per al poble iranià, els resultats són esperançadors.