El llibre analitza de manera teòrica i pràctica la separació de poders, especialment la relació entre el Parlament i el poder judicial, i més concretament, el Parlament i la relació dels tribunals constitucionals. Com es van articular les relacions entre aquestes organitzacions? Què s'ha complert i què no? En el fons, Lasagabaster defensa que el Parlament basc hauria de ser inviolable davant el Tribunal Constitucional i, en general, amb excepcions, també ho serien els parlamentaris.

Al seu judici, això no es dona i cada vegada més, en l'Estat espanyol el Tribunal Constitucional té cada vegada més força per a participar i manar en el dia a dia del parlament i, si és necessari, per a castigar l'incompliment dels seus mandats. Analitza especialment el cas dels últims anys a Catalunya, que ha culminat amb l'empresonament dels seus parlamentaris, membres del govern i líders de la societat civil.

El catedràtic ha abordat amb detall el cas de les successives prohibicions dictades pel Tribunal Constitucional a la Mesa del Parlament català i ha conclòs que: “Aquí es veu clarament com es dona el govern dels jutges en una democràcia, seria difícil trobar un exemple més adequat. Són els jutges els que decideixen què és el que és discutible en el Parlament. El Tribunal Constitucional té el monopoli de rebutjar lleis inconstitucionals, però la seva actuació està lluny d'aquesta teoria”.

L'impuls polític dels jutges a Espanya s'ha estès molt en els últims anys, no és només una qüestió que diu un catedràtic basc. Encara que les conclusions finals no són les mateixes, alguns passatges del llibre m'han portat a una conferència que va pronunciar el periodista Enric Juliana després del referèndum de Catalunya a Pamplona. Juliana deia que en l'assumpte de Catalunya no sols ha respost el Govern de Rajoy, sinó que l'estructura jurídica ha entrat de ple, i no, com es diu moltes vegades, per impuls del Govern, sinó per iniciativa pròpia: “Els jutges juguen amb l'esperit que avui dia viu a Madrid. La justícia és un món en si mateix, una part del profund de l'Estat, i en l'actualitat s'està consolidant una nova doctrina. Al final passarà una paradoxa, que la política la farà el Tribunal Constitucional i no el Parlament, la qual cosa realment ha de fer. Ha estat curiós, el Parlament d'Espanya a penes ha fet res en tot l'assumpte”.

Quant a la inviolabilitat dels parlaments, Lasagabaster diu que el Tribunal Constitucional no actua de la mateixa manera amb les principals forces polítiques de l'Estat o, per exemple, amb els nacionalistes. El llibre analitza la qüestió catalana i els Casos Atutxa del Parlament Basc de 2005, però també les discrepàncies del Constitucional amb els parlaments d'Astúries o d'Extremadura.

El llibre detalla que els tribunals constitucionals no es comporten així amb els parlaments en els drets de profunda tradició democràtica a Europa i posa com a exemple el del Regne Unit: Davant un problema similar ocorregut a Escòcia i Catalunya, a Escòcia s'acaba amb un referèndum i a Catalunya s'empresonen als que han demanat un referèndum.

La conclusió del llibre és dura: La sanitat democràtica de l'Estat espanyol és molt deficient. En la seva opinió, "el sistema constitucional no ha d'impedir cap debat parlamentari, no hi ha una norma que ho permeti, i si n'hi hagués, el sistema polític no tindria un caràcter democràtic (…)". Quan la reforma constitucional o la reforma de la llei ritual no és possible, la conclusió és un sistema autoritari en el qual el principi democràtic té un significat secundari. Vivim en aquest moment”.