Punt de vista és el successor d'un festival de videocreació que va néixer a Pamplona en 1993 i que va ser impulsor de pel·lícules creatives audiovisuals. Aquest festival, que ja comptava amb una secció dedicada al documental, ha evolucionat amb el festival internacional que aquesta setmana ha arribat a la seva catorzena edició. El documental es planteja com un lloc de trobada en el qual els realitzadors interessats a superar i innovar les convencions de gènere puguin conèixer les seves cerques i compartir-les amb el públic. Una de les premisses del festival és valorar el compromís ètic que hi ha en les pel·lícules, ja que els organitzadors consideren que la pròpia expressió artística ha de tenir un procés coherent. El festival és una celebració de cinema de no ficció en la qual els treballs que es presenten a concurs proposen maneres d'acostar-se a la realitat.

 

 

 

 

A més de pel·lícules internacionals, també hi ha espais dedicats al cinema documental basc. Enguany, per exemple, Zumiriki (2019), d'Oskar Alegria, serà l'encarregada d'inaugurar el festival, que gira entorn d'un naufrago amagat en el bosc del Pirineu navarrès. En la Secció Oficial es projectarà la pel·lícula reservi, dirigida pel director català Gerard Ortín i produïda per les productores basques Pirenaika i Tractora Koop. Reservi és una peça de 27 minuts que reflexiona sobre la desaparició del llop i que se sobre reüll a l'animal que el protagonitza. A través de les restes dels paranys per a llops, de l'orina dels depredadors importats dels Estats Units, de l'abocador d'alimentació d'ocells carronyers i dels arquers que disparen les rèpliques d'animals, Ortín construeix un relat sobre el feble equilibri d'un territori i interroga sobre la relació entre els éssers humans i els no humans. El film, que ja ha estat seleccionat en altres països, competirà en la cerca dels premis més importants.

 

 

 

 

En la mateixa línia, en la secció X films es mostrarà el projecte Gorria, que Maddi Barber ha treballat durant un any al cinema. Punt de vista ha estat guardonat l'any passat amb un premi que el director ha materialitzat en un suport fílmic de 16 mil·límetres d'altura. El treball de Barber aborda el tema de la cerca d'Ortín per un camí diferent. Gorria posa el focus en la cura i assassinat dels ramats d'ovelles en Lakabe, que proposa una alternativa a la manera de fer les coses que imperen en la indústria animal. L'obra és un acostament a les creences i rituals d'un poble, i reflecteix en les seves imatges els dubtes i contradiccions de la gestió d'altres espècies. Els treballs de tots dos cineastes poden ser considerats com a entrevistes, tant amb el públic com amb l'entorn i entre ells.

A més, en la secció Paisatge també es podran veure pel·lícules de Ione Atenea, Arnau Padilla, Peru Galbete, Lur Olaizola, Ainhoa Gutiérrez i Jesús María Palacios. Pel que fa a la producció de documentals en Hego Euskal Herria, la secció Paisatge és una mostra de les obres que es plantegen com un exercici obert d'exploració estètica i narrativa. El festival valora propostes arriscades, que donen importància a la cerca, que ajudin a ampliar el propi camp del documental. Enguany es plantegen preguntes relacionades amb el concepte de memòria en les pel·lícules seleccionades en aquesta secció. Cada cineasta ha treballat diferents sentits –memòria íntima, familiar, col·lectiva, històrica– i, des de la seva pròpia expressió estètica o narrativa, ha analitzat una necessitat humana: la necessitat de consolidar la memòria com a relat o la necessitat de manipular-la a través del rodatge i l'escriptura. La secció proposa dues projeccions per al visionat dels treballs: d'una banda, el llargmetratge Gener de Ione Atenea; per un altre, Per a veure el que vull necessito més que els ulls de Padilla, Galbete va ficar aigua, Olaizola Xulia, Gutiérrez Medvéde i Palacios.

 

 

 

 

El segon curtmetratge de Galbete és Ura. El director, que també treballa com a músic, ha desenvolupat el treball en el centre Uharte, un espai que ofereix per als artistes. El que va començar a experimentar en directe entre la música i les imatges ha trobat finalment l'equilibri en una pel·lícula de setze minuts de durada. El projecte arrenca amb una inundació soferta a la seva casa quan era petita, una uriola en la qual, malgrat la vida dels seus, van perdre molts records que tenien en la part baixa de la casa. El seu pare havia recuperat unes quantes diapositives, que havia netejat una a una. Així, Galbete se submergeix en els significats que li dona la petjada de l'aigua, amb una pregunta: no compten millor el passat les fotos que han viscut en les seves pròpies carns els fets?

Per part seva, l'obra que Jesús María Palacios mostrarà en el Festival se centra en la Universitat Laboral Francisco Franco de Tarragona. L'obra que designa a Labo proposa un passeig per la memòria de l'edifici de la universitat. En dos sentits: indaga en els passadissos que té la construcció i s'acosta als records de les persones que van viure en ells. La pel·lícula és un viatge al nostre passat per a entendre millor el nostre present i futur. El tema, a més, interpel·la directament als qui es mouen entorn del que en els últims temps va presidir la dictadura espanyola. L'obra forma part del catàleg Kimuak de 2019 i es va estrenar en Documenta Madrid fa gairebé un any. El realitzador donostiarra ha realitzat tres curts amb anterioritat i ha treballat també en el llargmetratge, concretament en la producció col·lectiva Distàncies 2015.

 

 

 

 

Gener, de Ione Atenea, és l'únic llargmetratge de la secció i es tracta de la primera pel·lícula del director. El treball de 69 minuts realitza un retrat íntim de la vellesa a través de les històries de dues dones de més de vuitanta anys: les dues àvies del cineasta. Mentre la cambra recull la materialitat i els gestos dels cossos que envelleixen, les dones ens parlen de la seva vida, del pas del temps i de la mort. En el procés d'aquest treball, el cineasta es va anar amb les seves àvies al lloc d'origen de cadascuna d'elles. En un viatge es va dirigir a la mar de la costa gallega, d'on va emigrar Manolita fa més de quaranta anys, i en un altre viatge a la localitat navarresa de Lerga. María Jesús neix allí i torna a la seva casa quan mor. La directora diu que volia saber com es pot viure quan s'acaba el temps natural i entén la pel·lícula com una carta d'amor per a les seves àvies. Atenea ha volgut buscar un costat positiu al que pot ser desgraciat, al mateix temps que ha reflexionat sobre el pas del temps. No és la primera vegada que aquest director i artista fa un treball sobre l'envelliment i la transformació, ja que en 2016 va rebre una subvenció per a Joves Artistes de Navarra gràcies a l'obra 24/07 en la qual va recollir temes relacionats amb l'alzheimer del seu avi, que posteriorment publicaria com a llibre. El documental és produït per Hiruki Filmake, una productora que Atenea comparteix amb Garazi Erburu i Marina Lameiro.

En aquestes pel·lícules destaca la connexió entre els treballs i la realitat, i crec que és el que les fa importants per a la societat. És possible que aquestes històries no es puguin contar d'una altra manera. Aquest tipus de treball juga amb freqüència amb l'autenticitat del document, per a qüestionar-lo i completar la pel·lícula amb fets ficticis. Fa temps que es va trencar el mite del que una càmera pot rodar “el que està davant com està”, i hem deixat enrere –encara sort– les tendències d'una època per a creure cegament les interpretacions que portaven dels viatges dels antropòlegs als països “exòtics” al llarg dels segles XIX i XX. En l'actualitat, el documental, conscient de si mateix, posa un marc a la realitat i proposa per on mirar. El cineasta ha d'actuar de manera ètica a qui té davant si, i sent la necessitat d'aclarir al públic qui és el que compte i quin ha estat la seva relació amb aquesta pel·lícula. En definitiva, es tracta d'un punt de vista que porta el nom del festival i que ofereixen les pel·lícules documentals. En el cas de la memòria, a més, és un tret important aquesta relació amb la realitat, perquè tinguem un suport en el qual situar-nos. No hi ha veritat, sinó un agafador.

La situació actual del documental no sempre ha estat així, per la força. En el dia a dia separem pel·lícules i documentals entre si, sense poder encaixar els uns en els altres. Les pel·lícules són entretingudes per a passar el temps; documentals, eines d'aprenentatge –avorrides– que aporten massa informació. Aquest festival, igual que molts cineastes que treballen a Euskal Herria i a nivell mundial, proposa una relació diferent: una manera de conèixer, gaudir i pensar. Potser entre tots dos es pot trobar una bona combinació per a contar històries a través de la realitat. Per tant, depèn de nosaltres la capacitat de desconstruir els prejudicis que portem.

Us convido a reflexionar sobre això, aquesta setmana a les sales i als carrers de Pamplona. Obrim, almenys, l'espai per al debat.