Del 14 al 28 d'octubre de 1962, el món va estar a les portes de la destrucció total. Aquesta crisi es va deure a la localització de recursos militars de destrucció massiva, inseguretat profunda i extrema, prop dels límits de l'enemic nuclear.

Llavors tothom va comprendre el perill que suposava l'extensió de míssils i infraestructures militars en els límits de la superpotència nuclear equivalent. Durant aquests dies els míssils nuclears de la Unió Soviètica podien colpejar als Estats Units llançant-los des de Cuba, mentre els míssils americans instal·lats a Turquia podien fer el mateix. La solució va ser fer un pas enrere i obrir una línia telefònica directa entre Kremlin i la Casa Blanca, el famós “telèfon vermell”. Avui dia Ucraïna juga el paper de Cuba, però el món està en la lluna.

Les situacions són diferents, però el sentit dels advertiments que està fent Moscou és llavors el mateix que el de Kennedy: posar damunt de la taula el “risc existencial”. A partir d'aquí comencen les diferències.

Els advertiments de Putin a l'Occident sobre el que llavors es va dir "MAD" (“Mutually Assured Destruction”), una probable destrucció mútua, no estan funcionant. Els polítics i els mitjans de comunicació parlen del xantatge de Putin, encara que no s'estigui fent més que parlar de l'assenyat a partir de 1962. Encara que el desastre és evident, la negociació de la desescalación, com es va fer llavors, sembla avui dia discriminada. Ideòlegs nacionalistes marginals com els atemptats d'agost contra Alexander Dugin, que van acabar amb la mort de la seva filla, que li donen una importància que els think tank atlantistes no tenen, o els que es van fer contra els gasoductes del Bàltic al setembre, atemptats contra Alemanya, no fan més que confirmar la velocitat amb la qual els Estats Units alimenten l'espiral.

Avui dia es parla de la guerra nuclear com un videojoc. Parafrasejant el títol de l'últim llibre de Diana Johnston, From MAD to Madness, estem assistint des del consens sobre el risc comú en la Guerra Freda a una espècie de mareig suïcida.

Per a defensar a Rússia de l'atac de l'OTAN, el responsable de la política exterior de la Unió Europea, Josep Borrell, ha reconegut la veracitat de l'advertiment de Putin que utilitzarà totes les armes al seu abast, “però això no altera la nostra decisió i unitat de sostenir a Ucraïna”. Només es fixen en la invasió criminal d'Ucraïna, iniciada al febrer, sense esmentar les raons que l'han provocat durant 30 anys.

En el centre de la crisi actual es troba la següent idea dels EUA: "Soc jo l'única gran potència, vull continuar sent així i estic perdent posicions en el món, però com el meu domini militar és terrible i opressiu, la utilitzo per a compensar aquestes pèrdues".

En aquest esquema, la supremacia a Ucraïna i la ruptura de la vinculació econòmica entre Alemanya i Rússia (tecnologia/energia) són claus per a dominar Euràsia.

La importància d'Ucraïna per als EUA per a dominar Euràsia és molt coneguda. Washington porta reivindicant això almenys 25 anys: l'entrada d'Ucraïna en l'OTAN, la col·locació de míssils capaços de colpejar a Moscou durant cinc minuts, fins i tot per a destruir o captar la capacitat dels míssils russos, i la conversió d'una base de l'OTAN en el Crim a Sebastopol, antiga ciutat de totes les glòries russes. Aquesta era la perspectiva concreta que es va obrir en l'hivern de 2014 amb el canvi de règim de Kíev. De fet, des que la gran estratègia xinesa –la Nova Ruta de la Seda (B&RI)– es va posar en marxa en 2013 i van començar a integrar-se Euràsia a través d'una xarxa energètica i comercial des de Shangai fins a Hamburg, la partida era molt clara. D'una banda, els recursos econòmic-comercials de la Xina i Europa, el potencial energètic rus i les immenses inversions xineses; per un altre, els recursos militars dels EUA.

Quant a la ruptura de la relació energètica entre Alemanya (Unió Europea) i Rússia, la història és coneguda. No va començar amb Nord Stream 2, sinó molt abans, amb acords entre Bonn i Moscou en 1981 per a construir gasoductes i exportar gas rus. Aquesta gran fita de la política de distensió dels alemanys a través del comerç va ser afrontat sense pietat per Washington des dels seus inicis, amb arguments i xantatges de “defensa” de tota mena. La resposta del canceller Helmut Schmidt a aquestes pressions va ser clara: “Que diguin el que volen, el projecte avança”. La reacció dels EUA va ser treure la pistola, després d'amenaçar amb retirar les tropes que tenien a Alemanya i tractar amb altres coses equivocades.

Com alguns dels components de l'obra es produïen als EUA, la CIA va introduir un programari capaç de controlar la pressió dels tubs, capaç d'explotar els mateixos. En l'estiu de 1982, les obres del gasoducte van esclatar en el territori soviètic, segons va informar en les seves memòries Thomas Reed, ex membre del Consell de Seguretat Nacional dels Estats Units en 2004 i militar de l'exèrcit aeri. Els atemptats contra els gasoductes esdevinguts al setembre d'enguany, en una de les zones marítimes més controlades per l'OTAN en el món, no són, per tant, les primeres accions dels EUA contra la connexió energètica entre Alemanya i Rússia.

“El nostre principal aliat, la majoria dels alemanys i l'Alemanya oficial, com a amics en la política i en els mitjans de comunicació, ha destruït els canals de transport d'energia bàsica per a l'activitat industrial del nostre país, i aquí no passa res?”, ha preguntat Albrecht Müller, editor del principal mitjà de comunicació independent alemany (NachDenkSeit, amb mig milió de lectors, el diari de Gemelgurtfaller, Frankfaller).

És encara més greu perquè insisteix que no hi ha anticossos: les possibilitats de la guerra nuclear, que en la dècada de 1980 va treure a centenars de milers de ciutadans al carrer, especialment a Alemanya, no semblen preocupar massa l'opinió pública. Què està passant? És cert que vivim en un “ambient cultural” molt diferent de la dècada de 1980, especialment a Alemanya. Un dels aspectes d'aquesta desigualtat ha de buscar-se en la corrupció estructural dels mitjans de comunicació europeus, especialment rellevant a Alemanya.

Els mitjans de comunicació de l'Establishment ens mostren cada dia els crims comesos per l'exèrcit rus a Ucraïna, sense tot just dir res sobre el munt de crims comesos pels ucraïnesos. Amb l'ajuda de l'Organització Internacional de l'Energia Atòmica (IAEA), controlada per Occident, asseguren que la central nuclear de Zaporizhia està sent bombardejada sense explicar qui ho ha bombardejat; ignoren els atemptats del Bàltic i distribueixen el risc d'un conflicte nuclear que pot escapar fàcilment de les mans.

“Els periòdics més importants del món estan realitzant propaganda per a la tercera guerra mundial, mentre que les veus que promouen la veritat, la transparència i la pau són marginades, silenciades, marginades i empresonades”, assegura la periodista australiana Caitlin Johnston, que no té res a veure amb l'autor del llibre abans esmentat.

En l'aniversari de la crisi cubana de 1962, estem més a prop que mai del risc que creix dia a dia; per la combinació del militarisme estructural de la seva economia, per l'absència de quiebros militars en el seu territori, per la clara tendència a la violència des de la seva constitució com a Estat i pel fet de no viure en superfície el sofriment humà que provoca la guerra, els Estats Units estan en l'epicentre d'aquest risc mundial. Deixaré la qualificació d'antiamericanisme "" per als cecs per dir que tots els imperis decadents són perillosos en descendir del cavall, però aquí i ara no hi ha res més perillós que la reacció dels EUA davant el seu declivi com a potència hegemònica.