Garbiñe Elizegi ha considerat molt interessant i enriquidora la reunió de Nova Zelanda. Era la primera vegada que participava en el congrés. Se celebra cada dos anys i la pròxima serà a Vancouver (el Canadà) en 2026. Les infermeres organitzen la reunió i sobretot les infermeres fan les xerrades. Són infermeres dels pobles d'origen que treballen i reivindiquen el concepte de seguretat cultural.

Maorie aporta: seguretat cultural en el sistema sanitari En
aquest concepte és necessari mirar el context històric a l'hora de parlar de l'opressió lingüística i cultural i posar damunt de la taula que els pobles d'origen viuen l'opressió. Els sistemes sanitaris locals han de tenir en compte aquest context a l'hora d'atendre el pacient indígena o al pacient d'origen. Existeixen altres conceptes que treballen les diferències culturals entre els treballadors sanitaris i els pacients, però els països d'origen no els han considerat útils. Així, els mestres van desenvolupar el concepte de seguretat cultural. Elizegi ha explicat que no es pot deixar en mans dels professionals sanitaris individuals la responsabilitat de gestionar aquestes desigualtats, en referència a l'opressió estructural, que té raons històriques, “i tots els treballadors hem d'entendre-ho”. Les institucions públiques són les encarregades de proporcionar al pacient una atenció que garanteixi l'equitat i, en concret, la del sistema sanitari: “El sistema obliga els treballadors a participar en aquesta reflexió perquè tinguin en compte les necessitats del pacient i de la comunitat”. El concepte desenvolupat per Maorie s'utilitza principalment per a investigar la realitat dels pobles d'origen, però també s'utilitza en els que no són originaris però que són minoritaris ètnics. Per exemple, aquest concepte s'ha utilitzat per a analitzar la situació de les dones gitanes a Andalusia.

Molt per darrere d'Euskal Herria,
en el congrés de Nova Zelanda s'han presentat sobretot experiències i recerques de Nova Zelanda, els Estats Units i el Canadà. En opinió d'Elizegi, a Euskal Herria "estem verds" en matèria de seguretat cultural. Diu que als països que hem esmentat ja s'ha tractat més el tema i que estan més organitzats. Ha subratllat que no és casualitat que en alguns països hi hagi infermeres que es dediquin a aquestes tasques i en uns altres no. Creu que influeix el poder o la falta de poder de les infermeres en el sistema sanitari, és a dir, que al Canadà, els Estats Units o Nova Zelanda les infermeres estan més altes en l'escala de poder que a Euskal Herria o a Catalunya (Elizegi té coneixements de les dues últimes). Indica que, a conseqüència d'això, la infermera exerceix diferents rols aquí i allà.

Els efectes de l'opressió
lingüística i cultural poden aparèixer de moltes maneres en el sistema sanitari. Per exemple, tot el coneixement que els pobles d'origen han treballat entorn de la salut i la cura ha sofert un mal significatiu. Elizegi diu que el coneixement està “adormit” per la repressió històrica i que cal reviure'l. S'ha interromput la transmissió de les pràctiques de cures i cures que en moltes ocasions han estat en mans de les dones, així com el seu coneixement sobre la menopausa i el part. Elizegi ha recordat a les plantes medicinals i als modes de curació col·lectiva i cultural que s'han donat a Euskadi. El concepte de seguretat cultural permet integrar tot aquest coneixement menyspreat en la sanitat i la infermeria. Traslladar aquest coneixement a la primera línia no significa abandonar la pràctica sanitària i metgessa actual, sinó tenir en compte tots dos enfocaments. Ho criden mirar per tots dos ulls (two eyed seeing).

Elizegi ha subratllat que molts pobles d'origen, excepte el nostre, han mantingut molt millor aquests coneixements, i que l'idioma és l'element més ferm en el nostre: “Al nostre país la llengua està més forta, però el nostre pensament està molt més colonitzat pel que fa a altres cures i pràctiques. Tenim més normalitzats els remeis occidentals. Quan fem la lectura del poble, moltes vegades el relacionem només amb la llengua, que és l'eix principal de la nostra cultura. Per exemple, molts tenim clar que hem de ser atesos en basc. No obstant això, en altres àmbits se'ns ha fet un mal tremend, i està en els nostres cossos. S'ha menyspreat i nosaltres hem cregut que el mode de vida i el vincle amb la terra que no es correspon amb la cultura hegemònica”.

La necessitat d'abordar el tema en un futur no gaire
llunyà és una cosa que s'ha tractat en el congrés: cal buscar una solució entre les comunitats, sense esperar al sistema que ha estat i és opressor. Elizegi creu que la xarxa de pobles d'origen és útil per a això, però diu que la situació a Euskal Herria és difícil: “Tot està per fer. Hi ha infermeres que comparteixen aquesta visió, però hauríem de treballar en xarxa i no rebrem ajuda institucional. Estem molt verds. En el camp de la llengua hi ha moviment, s'ha fet un treball; en canvi, es coneix el concepte de seguretat cultural, però no s'utilitza”. Elizegi no ha

perdut cap esperança, a pesar que ha dibuixat el camí d'una manera accidentada. Ha reivindicat que la manera de reflexionar i actuar que planteja s'està fent en altres llocs (en el congrés s'han pogut escoltar exemples d'aquest tipus) i ha considerat que el seu plantejament és vàlid per als bascos: “Perquè moltes vegades fem els nostres plantejaments sobre la sanitat com si fóssim majoria i no estem en el poder, som una minoria. Això cal subratllar-ho, no per a caure en la victimització, sinó perquè en cas contrari ningú ho farà, tenim la responsabilitat, perquè si no desapareixerem com a poble”.

La sobirania de les dades i el col·loqui de la cuina ens resumeix els temes que han tractat Elizegi en el congrés de
tres dies:

-Sobirania de dades: La colonització de les dades ha estat clau en el procés de colonització dels pobles d'origen. En Sanitat, i en el nostre entorn, no es fan estudis per a analitzar la situació dels bascos. El marc pot ser Espanya o Navarra, però les variants de l'ètnia no s'investiguen com a tal. En el cas d'Ipar Euskal Herria, el repte encara és major, ja que totes les dades estan centralitzats a París.

-Metodologies de recerca: Les metodologies tradicionals no serveixen per a analitzar les situacions dels pobles d'origen. La forma o metodologia de la recerca hegemònica sovint analitza a l'individu, sense posar el focus en la comunitat, sense analitzar com influeix el llenguatge, la cultura, etc. de la comunitat.

- Metodologia indígena: En el Congrés alguns han explicat que han utilitzat aquest tipus de mètodes. Donen molta importància al relat oral. Les maneres de recopilar informació per a la recerca són més obertes, s'adapten als costums de les comunitats membre. Per exemple, en la cuina s'utilitza el contingut de les converses que s'han mantingut durant el cuinat.

-La cultura com a remei: Han subratllat la importància de mantenir i reviure la llengua i la cultura per a la salut d'una comunitat.

-Integrat en els estudis d'infermeria: Al Canadà, per exemple, en el currículum dels estudis d'infermeria aprenen el concepte de seguretat cultural. La sobirania alimentària i la salut de la terra són assignatures. En altres països també s'aprèn el concepte de seguretat cultural en infermeria a Lapònia (idioma local Sápmi) i a Nova Zelanda (idioma local Aotearoa).

Resum en anglès de la tesi presentada per Garbiñe Elizegi en el congrés.