Els professors d'audició i llenguatge (PDI) i logopedes són professors especialistes que treballen tant a l'escola pública com en la concertada. Entre les seves funcions està l'atenció directa a l'alumnat amb dificultats de llenguatge i comunicació, però també l'establiment de sistemes de comunicació augmentatius o alternatius amb alumnat incapaç de comunicar-se, la valoració de nous casos mitjançant la identificació i avaluació de problemes en les diferents dimensions de la llengua, la coordinació amb els tutors, l'orientació als tutors i a les famílies, el suport a la creació de programes de reforç lingüístic, la participació en el projecte del centre, etc. un llarg, i tot això a través del desplaçament de dos, tres o quatre centres.

Fins fa poc hem pogut dur a terme aquestes funcions, però la situació ha canviat radicalment en aquesta última dècada; cada vegada hi ha més alumnes en les llistes d'audició i d'idiomes, i si fa dotze anys teníem entre 12 i 14 alumnes, avui dia aquesta xifra s'ha duplicat en el millor cas i en alguns casos fins i tot més que triplicar, passant a ser 40. En el meu cas, ha passat de dotze a 25 en una dècada. Per contra, el nombre d'especialistes EHI ha canviat molt poc amb el que això suposa.

Cada vegada hi ha més dificultats en l'àmbit de la llengua i la comunicació. Els alumnes amb autisme, en el meu cas, quan vaig començar d'un, han passat a tenir set. Hi ha casos de discapacitat intel·lectual que s'han anat incrementant, trastorns del llenguatge, discapacitat auditiva, retard maduratiu… Els estudis diran per què, no entraré en això, però el que és clar és que abans els nostres alumnes podien rebre una atenció de qualitat i que els que tenien més dificultats podien rebre tres sessions, i avui dia tenen dues sessions de mitja hora en els millors casos, i a més, en moltes ocasions, han de ser compartides amb uns altres.

Fa uns anys ja teníem un assessor del Berritzegune, un antic, que no sabia basc, però que era molt bo i que ens deia amb bastant freqüència aquestes paraules, “la qualitat del servei va en funcion de la demanda” (la qualitat del servei depèn de la demanda), i de l'atenció ideal que establia en catorze alumnes.

Els professors d'audició i llenguatge ens sentim oblidats, abandonats. Des de l'Administració no s'especifica el nombre d'alumnes als quals podem atendre, ja sigui 20, 30 o 40, no hi ha límits. Mentre se'ls atengui, a ells no els importa, on queden els drets d'una atenció de qualitat que haurien de ser garantits?

Els tutors d'Educació Infantil i Primària tenen un ràtio de 23 alumnes, en el cas dels PT (professorat de pedagogia terapèutica) tenen entre sis i set alumnes de mitjana, segons la intensitat que marquen les dificultats dels alumnes, però en el nostre no hi ha ràtio. Per què? Per què l'idioma no agafa el pes que necessita? No és parlar i comunicar un dret universal? No és una eina imprescindible per a l'adquisició de coneixements?

Les primeres etapes de l'escolarització són decisives en l'evolució de tots els nens i nenes, però especialment per als alumnes i alumnes amb Necessitats Educatives Especials. És una cosa que la societat deu als nens i nenes que tenen aquestes grans dificultats, no podem deixar-los a un costat i hauríem de posar tots els recursos personals i físics a les seves necessitats.

D'altra banda, m'agradaria assenyalar que aquesta xacra que s'està produint amb la llengua no és només un problema que sofreixen els alumnes amb necessitats educatives especials, sinó que cada vegada són més els nens i nenes que tenen dificultats de comprensió i expressió. La majoria dels alumnes matriculats en la Comunitat estudien en el model D, però el basc arriba a Primària amb un nivell cada vegada més baix. A més, al nostre país, en els entorns no vascófonos tenim un gran hàndicap: els continguts, els coneixements, és a dir, els nostres alumnes aprenen basc, però són molt pocs els que dominen la llengua, sent el basc el segon o el tercer idioma.

El nostre sistema educatiu segueix en continu descens, segons les avaluacions externes (PISA) estem rebent cada vegada pitjors resultats. A la vista dels resultats que s'han obtingut en la comprensió escrita, em venen al capdavant la “teoria del velcro” del pedagog i filòsof Gregorio Luri i les paraules que moltes vegades cita: els nens i nenes passen d'aprendre a llegir als 9 anys a aprendre llegint, i, per tant, els qui tenen una competència lingüística rica, tindran més possibilitats d'entendre els textos escrits, i al revés, els que tenen un retard en la lectura difícilment.

Els especialistes d'EHI, sense pretendre ser ambiciosos, podríem donar molt en aquest sentit, però la nostra càrrega de treball no deixa temps per a res més. A penes arribem a un munt d'alumnes que necessiten una atenció directa i no podem participar amb serietat en altres tasques.

La delegació d'Educació no fa cas a les nostres reivindicacions, responen per a no demanar més EHI i logopedes. No hi ha diners? No crec que, a l'altre costat, no podríem llegir en els periòdics que projectes d'innovació com Ikaslab, Hezilab o Bizilab tenen una subvenció total. Segur que són projectes molt bons, no dic que no, però desgraciadament no respon als reptes urgents que tenim avui dia.

Els sindicats, per part seva, han convocat una vaga a la fi d'aquest mes per als professors de l'ensenyament públic, i encara que les reivindicacions em semblen legítimes, una vegada més han oblidat les condicions laborals dels especialistes d'EHI, encara que estiguin al corrent de la nostra situació, som molt pocs els que treballem en aquesta especialitat i, per tant, no tenim cap força.

Volem ràtios dignes i el dret a desenvolupar el nostre treball amb qualitat. No demanem més.

Aitor Bárcena Larreategui, professor d'audició i llenguatge