El 24 de febrer de 2022, les tropes russes van envair Ucraïna. Quan les bombes russes van començar a caure, es va inaugurar una nova era. El nou conflicte bèl·lic en el cor d'Europa ens va sorprendre, però no havia de sorprendre'ns tant.

S'ha parlat molt de les motivacions geopolítiques i geoestratègiques de la invasió de Rússia, de les raons que han portat a Vladimir Putin a un atac tan audaç. En general, ha intentat comprendre més que justificar el perquè d'aquesta crueltat. L'annexió del ric i rusófilo donbas, el control de la Mar Negra, la intenció d'implantar un govern dòcil a Kíev o frenar la petita expansió de l'OTAN. Aquestes raons, sens dubte, han tingut un gran pes per a la mà implacable del Kremlin, que s'ha quedat a casa. Però hi ha un factor que a penes se li ha parat esment en tot aquest debat: l'energètic.

Sí, s'ha parlat de l'enorme dependència energètica d'Europa amb Rússia, de l'impacte que tindria la reducció del flux de gas al Vell Continent o el nou gasoducte Nord Stream 2 que uniria directament a Rússia amb Alemanya a través de la Mar Bàltica. Però tots aquests debats ens expliquen les conseqüències del conflicte bèl·lic. No ens parlen de les causes energètiques d'aquesta guerra. No per causes immediates, sinó més profundes, més radicals i subterrànies.

Rússia és un dels pocs països en els quals es parla clarament del peakoil o zenit de la producció de petroli. En el moment del Peakoil, la producció de petroli aconsegueix el punt àlgid de la tècnica, l'economia i la física, i comença a decaure de manera inevitable, a pesar que es realitzin tantes inversions, tecnologies i innovacions com sigui necessari per a evitar-lo. En línia amb altres declaracions anteriors, en 2021, el ministre d'Energia de Rússia va reconèixer que l'extracció del petroli rus no arribarà mai als nivells previs a la pandèmia, gest d'honestedat que rares vegades trobarem en qualsevol instància pública occidental. En la mateixa direcció, se sap que a Rússia la producció de gas natural està pràcticament paralitzada des de fa més de dues dècades i que en els últims anys ha experimentat un repunt transitori a causa de l'entrada en línia de les últimes àrees de Sibèria Oriental. I no es pot anar més a l'est.

És el Segle de les Fronteres, i a Rússia, més que en altres països, s'apropien d'això i ho accepten públicament. En els gabinets del Kremlin saben que la prosperitat actual dels recursos minerals és passatgera, sent l'energia el cap d'aquests recursos. I, probablement, per això, a Rússia li interessa que se situï tan bé com sigui possible de cara al futur. Controlar l'accés a la Mar Negra, neutralitzar les amenaces del futur, controlar la producció mundial del cereal... Tots aquests objectius coincideixen amb una possible estratègia russa per a fer front als pics d'extracció de les matèries primeres que ens esperen.

També juguen les seves cartes a l'altre costat de l'Atlàntic. Ara que comencen a reconèixer que la prosperitat del gas Fracking té dies comptats, als Estats Units també li interessa aprofitar aquesta prosperitat mentre duri. L'únic mercat terrestre per al gas fòssil dels Estats Units és el de Mèxic, però no és suficient per a la seva capacitat de producció actual, per la qual cosa, per a poder transportar-ho a bord, en els últims anys, els EUA ha augmentat exponencialment la seva capacitat de liquat de gas i actualment, amb més de 50.000 milions de metres cúbics, és el productor del primer gas liquat del món. Però, per descomptat, el gas liquat és molt més car, i només podrien comprar-lo a Europa. Aquesta és la veritable raó per la qual els Estats Units s'ha oposat fa uns anys al fet que Nord Stream 2 acabés el gasoducte i ha posat tot tipus d'obstacles a l'acord entre russos i alemanys: Amb un gas rus més barat, no hi hauria gairebé cap mercat per al gas liquat americà.

Però, com justificava el gegant americà el valor de ficar-se en els problemes comercials entre altres dos països? L'excusa fins ara era evitar que Alemanya (i amb això Europa) sofrís una excessiva dependència energètica de Rússia, encara que era difícil d'argumentar, ja que Europa importa des de Rússia grans quantitats de carbó, petroli i urani enriquit. Ara la guerra ho ha posat molt més fàcil. I per això Alemanya, a contracor, ha hagut d'acceptar que ja no s'obrirà el Nord Stream 2, i ha anunciat grans inversions en plantes de regasificació perquè pugui rebre el gas liquat de l'amic americà… en els pocs anys que li queden, abans que comenci el declivi.

Pot ser que hi hagi una altra pitjor motivació perquè els Estats Units s'interessi per una guerra a Ucraïna. En l'Era de la Reducció de l'Energia no estarà per a tots. No com abans. I si s'imposen sancions a Rússia per la gran interdependència econòmica entre Europa i Rússia, Europa també sofrirà les seves conseqüències, molt més que els nord-americans.

Sense el gas rus, Europa es col·lapsaria en una setmana. Mancant proveïdors capaços de suplir l'enorme quantitat de gas que ens envien els russos, la promesa de reduir les importacions de gas del gegant euroasiàtic sol pot aconseguir-se amb un daltabaix econòmic real del continent, una contracció econòmica com mai s'ha vist. Aquest col·lapse del seu metabolisme social seria inevitablement desordenat i caòtic. Per això les sancions europees són tímides. De la mateixa manera, Europa no pot trencar de cop els seus vincles amb el carbó rus, ni amb l'urani enriquit, i no podria trobar substitut per al seu petroli. Rússia s'enfonsaria econòmicament amb totes aquestes sancions, és veritat, però Europa també estaria enfonsada. Algú dels Estats Units ha calculat aquesta situació que pot ser millor que un altre escenari on Rússia i la UE s'entendrien, ja que aquesta aliança seria molt perillosa per als estatunidencs, ja que quedarien molt aïllats.

El que potser no s'havia previst en aquests càlculs eren les accions derivades: Conscient de la descomplejidad de l'Imperi i pel que sembla el pèndol ja es dirigeix cap a l'est, l'Aràbia Saudita està pensant en els xinesos que vendran el seu petroli en iuans. També l'Índia. L'ús del dòlar com a divisa de reserva internacional està en perill, la qual cosa ha accelerat el declivi de l'Imperi Americà, sobretot des de la seva retirada a l'Afganistan. els Estats Units no depèn dels productes energètics de Rússia (per això pot promoure tranquil·lament la prohibició de les importacions russes), però sí del ferro, el níquel o l'urani enriquit de Rússia. I a Rússia, que no són idiotes, han reaccionat amb les prohibicions. Probablement no estava previst.

El naixement d'un món veritablement multipolar ens porta als primers sorolls de la desglobalización, inevitable a mitjà termini. Però, al mateix temps, "que se salvi el que pugui" (o "el que tingui poder") té la melodia de l'inici d'una fase, que pot ser un desastre si l'odi i la venjança els empitjoren, la qual cosa pot dificultar la col·laboració necessària per a pilotar reptes climàtics urgents compartits.

Sabíem que l'Era de la Baixada d'Energia no seria un camí fàcil. La reducció brusca de les fonts d'energia no renovables (petroli, carbó, gas natural i urani) que ens aporten gairebé el 90% de l'energia bàsica que es consumeix en el món no augurava gens bo. Parlàvem de recessió, d'atur, de rebel·lió també. Però cada vegada és més clar que hi haurà més guerres. Guerres per a obtenir recursos vitals i ajudar a les guerres, però una més per a acompanyar-les a l'abisme.

Entre les puntades més letals i eficaces d'aquestes guerres es troba l'escassetat d'aliments. Tant la fossilització (abans del conflicte) com la industrialització de l'agricultura ens van portar a la porta d'una greu crisi alimentària mundial: ara aquesta crisi s'ha vist agreujada pel conflicte, les sancions i el control de Rússia sobre el graner europeu (Ucraïna).

L'escassetat de cereals anuncia greus problemes a Egipte, el Marroc, Tunísia, Algèria... Països clau per a Europa. En elles ja es van conèixer en 2011 les Primaveres Àrabs, a causa de la carestia dels aliments. Si a això s'uneix la dificultat d'accés a l'aigua potable, es veurà el conflicte entre Egipte i Etiòpia a causa de la Presa del Renaixement. Observin la sequera que està afectant àmplies zones de Sud-amèrica, Amèrica del Nord, Europa o Àfrica a causa del caos climàtic. I a això cal sumar la Unió Europea que abans té una dependència total dels recursos minerals que Rússia li donava a baix preu i que ara haurà de buscar en altres llocs. També vessament d'unes gotes de populisme emparades pels poders econòmics i una creixent manipulació mediàtica. En el confinament ja van ser entrenats les pors de quedar-se sense subministraments i agitar-se durant diverses setmanes, mentre que a la classe mitjana occidental se li augmenta la por de deixar d'existir, a causa de la precarietat. Vegeu com tot això eleva l'escuma del militarisme, i després se serveix la beguda molt calenta. Et voilà: amb aquesta fórmula aconseguirem que els països europeus també entrin en guerres, buscant assegurar recursos vitals per a mantenir una vida que ja és impossible. I a més, aquesta expansió militar ha de vendre's, dient que és per a defensar-se (o això creurà el mitjà públic europeu).

La guerra d'Ucraïna no és l'última: És el primer de l'Edat de la Reducció de l'Energia, que marca el punt de ruptura. Aquesta reducció, si no es fa de manera ràpida i coordinada, serà a cop de colze i uns països aixafaran a uns altres per la falta d'honestedat de governs que es neguen a reconèixer que hem xocat contra les fronteres biofísiques del planeta. En aquest caòtic i desordenada retallada d'energia, sempre hi haurà una guerra en algun país d'Ucraïna, Europa, Amèrica del Sud, Àsia o Àfrica. Ara mateix hi ha altres 17 guerres actives, a més de les portades dels periòdics del primer món (que a vegades sembla el portal de l'últim).

Però una altra reducció energètica és possible. Sempre ha estat i continua sent possible. D'una manera que permeti els límits del planeta i limiti els excessos de l'home civilitzat. Una manera que s'admeti que el que tenim davant nosaltres no és l'enemic a saquejar, sinó el d'abraçar-lo amb força, seria millor. Trenquem aquesta mala roda i cooperem per a tots abans que sigui tard. No hi havia guerra. Desgraciats siguin els brivalls que fan guerres i guerres!