Quant a l'àrea d'igualtat, quina valoració feu de l'última legislatura? Hi ha algun que us sembli digne d'esment?

Les polítiques d'igualtat estan directament relacionades amb les quals es desenvolupen en altres àmbits. En moltes ocasions hem esmentat que el patriarcat travessa tot i, per tant, una de les línies de les polítiques d'igualtat ha de ser, entre altres, la de la transversalitat: la igualtat ha de convertir-se en una noció clau en totes les polítiques que es desenvolupin des de les institucions públiques i en les maneres de gestionar-les. Avui dia no és així en absolut. S'han donat avanços en alguns àmbits en els quals les institucions s'han compromès més, però cal promoure canvis radicals per a acabar amb l'opressió patriarcal, i ara es tracta de compartir la situació d'algunes dones.

En Hego Euskal Herria tenim elements imprescindibles per al desenvolupament de les polítiques d'igualtat: tenim i s'estan teixint molts tècnics feministes d'igualtat; les dones tenim cada vegada més escoles sostenibles per a empoderar-nos i a poc a poc estem dotant d'infraestructures i espais nous a molts pobles. Sens dubte, hem arribat fins aquí gràcies a la lluita del Moviment Feminista. Però no és suficient, perquè cal canviar el rumb d'aquestes polítiques que tracten d'escriure amb majúscules.

En els últims anys, en la CAB hem viscut processos de privatització tràgics. El PNB i el PSE han situat en la lògica del mercat els serveis que el públic hauria de tenir, han prioritzat les polítiques neoliberals i el mal que això suposa ho patim directament les dones. Els conflictes que s'han produït en les residències d'ancians, a les escoles, en els menjadors escolars i en la neteja són bona mostra d'això. Si privatitzem els serveis públics estem imposant a les dones tota la càrrega de treball que d'aquí es deriva, i les feministes sabem que els treballs de cura estan totalment lligats a la precarietat laboral, a la segmentació del mercat de treball, a la pobresa, a la doble o a la triple pràctica, a la marginació dels projectes de vida, a l'exclusió social i a la violència masclista.

El règim de vigilància en la CAB és absolutament injust i la vigilància impulsa una ètica reaccionària. A pesar que estem vivint un procés de desfamiliarización, encara avui dia les famílies i dins d'elles les dones són les principals responsables de les cures. Els que es prioritzen són els que estan a casa i en les relacions afectives i familiars, les millors cures, els que desitgem. Algunes famílies (dones) han tingut l'oportunitat de desgravar una mica la càrrega de les tasques de cura, sempre que comptin amb recursos econòmics i socials suficients. Tanmateix, això no es deu al fet que les institucions públiques hagin assumit la responsabilitat del dret a la guarda, sinó al fet que s'han contractat serveis domèstics, precarizados i irregulars, en família. Mentre els serveis públics s'estan reduint i privatitzant, i els homes no es fan càrrec de la seva cura, la contractació dels empleats de llar és l'estratègia general de desfamiliarización que ha prevalgut. I això és el que està impulsant el PNB.

La falta de polítiques centrades en el feminisme s'ha fet més evident que mai amb la gestió de la crisi sanitària, en la qual el capital se superposa una vegada més a la vida. Quina lectura fan de la gestió realitzada i en curs?

No sabem com hauria de ser la gestió d'una pandèmia, sens dubte és un tema molt complex. En qualsevol cas, destacaríem que hem estat davant una gestió plena de contradiccions. En nom de la vida han triomfat els discursos de la guerra; davant una nova situació que exigeix molta pedagogia ens han imposat un estat policial. Les llibertats individuals i col·lectives han estat completament colpejades, basades en el terror col·lectiu. Escoltem una vegada i una altra que la responsabilitat recau sobre els individus, i sembla que l'organització social i política que teníem abans no té res a veure amb el que està succeint.

No obstant això, la COVID-19 ha posat de manifest les nostres maneres de gestionar la vida i la mort, les mancances de la nostra societat, les mancances de les nostres comunitats. Malgrat les seves noves característiques, ha quedat clar què és necessari i què es prioritza dels governs actuals en les nostres vides. Estem davant un col·lapse ecològic, davant una crisi de cures molt profunda, i per exemple, en boca dels qui gestionen el Govern Basc sol hem escoltat la reactivació de l'economia i la defensa de les infraestructures macro des que es va posar en marxa la campanya electoral. Qui està abandonant les vides? Qui està prioritzant unes vides, aquestes que entén perfectament productives, sobre unes altres?

Hem de parlar de canvis profunds, de polítiques que posin la vida en el centre, de persones, de situacions discriminatòries, dels qui els hem condemnat a les ribes, que continuen morint en la mar aquests dies. El que ens està jugant és quines vides volem salvar i quins no. No podem permetre-ho.

Senyal que aquesta gestió ens allunya encara més d'una societat més igualitària, que acabem de denunciar, que les subvencions a associacions i organitzacions feministes per a l'any 2020 venen amb retallades a causa de la crisi sanitària. En quin escenari ens situa?

No són més que senyals de les onze retallades que poden venir, la qual cosa pot passar amb les subvencions de les associacions. Creiem que els moviments socials, les feministes, les associacions dels pobles són imprescindibles perquè les comunitats es bolquin... La pertinença al grup té una gran importància en la vida social, perquè a més d'ajudar a enfortir identitats individuals i col·lectives, ens ajuda a fer el nostre present estable i durador. Som imprescindibles les associacions i, encara que les nostres vies de finançament han de ser variades, és responsabilitat de les institucions públiques donar suport als nostres projectes i actuar en pro de l'interès general.

El Moviment Feminista és imprescindible per a construir un nou model social, un moviment que posi en el centre les nostres vides i territoris. I tenim clar que l'única manera de fer-ho és en comú. Perquè les nostres propostes siguin realment radicals, perquè adquireixin un caràcter polític, hem de compartir amb els altres i embussar el comú.

Els discursos a favor de la igualtat han de venir acompanyats d'un suport real i de mitjans, i això passa pels pressupostos. Difícilment expressaran el seu compromís amb la igualtat si tornen a deixar a les dones tota la càrrega de treball que ha generat aquesta crisi. No és casualitat que el 99% de les dones que treballen com a interna siguin migrants.

Quines són les vostres exigències?

Les Entitats Públiques han de centrar-se en els elements bàsics i no en l'acumulació de capital. Aquesta crisi ens permet acordar com reorganitzarem la convivència i fer les propostes necessàries per a fer-ho possible en tots els àmbits; en els espais íntims i en les normes legals. En aquest camí, mantenir el compromís de transformar els nostres modes de vida serà la principal garantia de portar una vida digna al centre. Per a això volem subratllar tres claus. La primera de les claus és la idea de la vulnerabilitat i la solidaritat de la vida. Depenem de l'entorn, perquè en els nostres territoris es desenvolupa la vida i ens necessitem l'u a l'altre, no som éssers autònoms que es limitin a produir i consumir. La dependència és una característica comuna d'aquests éssers, hem de viure en contacte permanent i hem de cuidar la vida inevitablement. Hem de reconèixer els límits que ens envolten, els éssers, el planeta, la naturalesa… són finits, com la vida. Per això és necessari cuidar-se, cuidar-se.

La segona és que totes les vides tenen el mateix valor. Alguns no valen més que uns altres, encara que aquesta organització social solo alguns privilegien: homes, blancs, burgesos, heterosexuals, adults i funcionalment normatius. Per això, cal anar amb compte d'on sorgeixen les situacions de discriminació. No es pot centrar únicament en les conseqüències que produeixen les opressions.

La tercera de les claus és que no podem deixar de mirar l'organització del treball per a cuidar la vida. Per a superar-ho, hem de posar en el procés de democratització les relacions socials, econòmiques, institucionals i simbòliques que hi ha darrere de les cures.

Les institucions públiques i els partits que les gestionen han de reconèixer políticament les cures i situar l'organització dels treballs de cures en un procés de democratització. Un sistema públic comunitari de cures per a una distribució més justa ha de posar-se en marxa i, de manera urgent, dignificar les condicions de vida de les persones que es dediquen a la cura. Moltes dones es comporten com si anessin esclaves, no podem continuar cuidant.