Ens agradaria posar en qüestió una qüestió que en els últims mesos ens porta a la plaça des que comencem a escriure (o quan comencem a llegir). En aquests estranys temps en els quals ens toca viure, hauríem de preguntar-nos qui, per què i com ha decidit aparèixer en la plaça. Per què ara es parla de reducció d'hores de treball? A més, les retallades als caps de les línies estan units a terribles afirmacions: l'ocupació es destruirà amb la digitalització. Ens porten el debat de la reducció de les hores d'ocupació, al mateix temps, com si el destí del futur fos la destrucció d'ocupació (i res més) i, com a adorn del còctel, robots humanitzats o imatges de fàbriques industrials automotizadas. Sembla una d'aquestes begudes fortes que poden donar molt de bo i mal sabor.

En escoltar paraules com el futur i l'ocupació, tenim algunes representacions –marcs– que se'ns activen de manera involuntària. Aquestes representacions es generen (re)sense parar, televisió, lectura, diàleg de carrer, pel·lícula, dades… Van gairebé desapercibiéndose de la forma i el contingut, fent-se interioritzar i materialitzar, sense voler (fals)universals, neutrals i naturals, fins a fer-nos partícips de nosaltres mateixos. En els últims anys, el marc més fort que s'ha construït entorn del futur i a l'ocupació ha estat el de la digitalització i s'ha relacionat directament amb la pèrdua d'ocupació i, per tant, amb el sentiment de por. Com si el desenvolupament tecnològic fos inevitable i de manera natural la pèrdua d'ocupacions. Clar que pot ser així, però no lluny de les decisions polítiques. Entre altres coses, perquè, en lloc de reduir l'ocupació, també és possible reduir les hores d'ocupació. Però no ens limitarem a això.

Abans de ser l'altre, mirem què ens han donat beure. D'una banda, és necessari abordar la qüestió del desenvolupament tecnològic i la digitalització de forma no absoluta i lineal. D'altra banda, i tal com el feminisme ha mostrat per sort, és necessari anar a les arrels en la perspectiva sobre el tema, debatre sobre tots els treballs. Finalment, també seria necessari i urgent transformar el present en una visió de futur d'aquest país.

El desenvolupament digital no és cosa d'avui, però en cap cas és una variable que travessa els temps actuals i els omple de caràcter. La digitalització ha canviat radicalment (i no ha canviat) el nostre país. Lluny de lineals, no absoluts, devocions o malediccions, ens posa enfront d'una realitat complexa per als qui estem transformant els paràmetres de la justícia social. La digitalització és alhora una reducció de les distàncies físiques i un augment de les distàncies socials, és comunicació i incomunicació, hi ha precarització de moltes ocupacions (per exemple, llocs comercials feminitzats) i millora de les condicions de treball (per exemple, robots que ajuden a moviments pesats en les tasques de cura) en el garomento, la democratització i l'època de viatges morals i ecològicament massa costosos de Jeff Bezos… La llista massa llarga. No obstant això, és la nostra responsabilitat abordar aquesta qüestió des d'una perspectiva complexa. Sempre visibilitzar les causes polítiques de totes elles. I precisament, en la mesura en què la digitalització ofegarà a les majories en l'acumulació de riquesa de capital, denunciar-la i, en la mateixa mesura, posar la digitalització en benefici d'una vida digna i d'un poble.

Tampoc es tracta de la proposta de retallada d'hores d'ocupació o d'una setmana de treball de quatre dies de durada. La qüestió de les hores de treball setmanal ha adquirit un cert protagonisme relatiu en els últims mesos i, com a gotes d'aigua, arriba a les nostres mans alguna notícia, veu o exemple de tot el món: Suècia, Finlàndia.

Nosaltres també hem volgut començar d'algun lloc i recollir el fil genealògic (o el teclat del cercador d'arxiu, si ho prefereixen). Aviat se'ns ha advertit: no som gens originals, també en això. Encara que no han passat molts anys, en aquests temps en els quals passen moltes coses (regi), els anys 1998-1999 van ser intensos per a pensar i debatre sobre el tema de les hores de treball de la setmana. Herri Batasuna va elaborar amb data de 1998 un informe de debat sobre el Salari Humà, que es traduiria en la proposta de repartir el Treball en aquests anys. Es proposava una jornada setmanal de 35 hores (32 en el cas del públic), una reducció de les hores de treball sense baixada salarial, per descomptat, el salari humà (per als quals no tenen cap ingrés) i els habitatges públics de lloguer. Era una proposta per a fer front a les altes taxes de desocupació de l'època. I els sindicats també van cridar a la vaga.

Però no estem en aquesta època i, fem exercici per a actualitzar-ho. Treballar menys perquè tots puguem treballar. L'economia feminista, les teories polítiques des de la creu entre marxisme i feminisme, i els debats en les vagues feministes dels últims anys a Euskal Herria, han posat de manifest el caràcter polític de les formes habituals d'entendre el treball en si mateix, o almenys hem convidat a això. Efectivament, és un exercici imprescindible de problemàtica si volem debatre sobre els treballs, les ocupacions i la distribució.

En resum, el treball no és el mateix que l'ocupació. Tot ocupació és treball, però no tot treball és ocupació en l'actualitat. Al cap i a la fi, l'ocupació seria aquest treball que es fa a canvi d'un salari. I, d'aquesta capacitat del feminisme per a reformular les vagues de treball, s'ha portat a la plaça que, efectivament, es treballa molt més allà de l'ocupació. A més d'aquesta distinció, també es va plantejar el debat sobre la lògica dels treballs. Treballs necessaris i elementals que, en les nostres societats capitalistes, es realitzen sota la lògica de l'acumulació de capital. Les dues lògiques estan interconnectades. De fet, els primers són treballs necessaris i bàsics per a fer possible la vida social (personal i social), mentre que, en general, són treballs que realitzen les dones d'amagat, privades i *sense pagar (o comercialitzats de forma molt precària). Hi ha, per tant, molts treballs que cal fer inevitablement perquè la vida sigui possible. Però, curiosament, no són ni la prioritat ni la base en el sistema actual.

Què està passant en els últims anys? S'estan donant moviments en les formes en les quals es feien aquests treballs (sobretot, en els quals necessitem per a fer possible la vida). D'una banda, la privatització dels serveis públics i la càrrega d'aquests treballs cau sobre els sectors més precarizados. D'altra banda, som un poble que envelleix i la necessitat de ser cuidat serà molt gran en el futur. Així mateix, en aquest sistema que som esclaus de l'ocupació, s'estan precarizando les ocupacions en termes salarials i de jornada (hores de treball interminables i disponibilitat interminable). Finalment, i amb especial rellevància, les dones hem sortit massivament al mercat laboral (però els homes no s'han incorporat tant als treballs que es realitzen en família), la qual cosa ha suposat jornades no reals (fins al punt de no ser compatible amb l'ocupació i altres treballs) i es comercialitzen treballs de cura, fins i tot en condicions més precàries, creant cadenes globals de vigilància internacional…

Tenint tot això en compte, no tindria sentit, almenys des de la perspectiva transformadora, parlar de la destrucció d'una ocupació i de la connexió de la digitalització cada vegada que imaginem el futur. Seria una perspectiva bastant esmussada. O discutir sobre les retallades d'hores setmanals si ens referim exclusivament a l'ocupació i a l'ocupació. Necessitem, almenys per als qui estem escrivint aquestes paraules, anar a les arrels i parlar de perspectiva feminista. Parlar de complexitat, de distribució i de reconeixement d'obres en absolut plural. És a dir, repartir els treballs perquè tots puguem treballar. Reconèixer els treballs (no sols en forma de salari, sinó també) perquè tots podem des d'avui construir o lluitar per una vida digna.

Com ja hem esmentat anteriorment, és imprescindible pensar, imaginar i actuar en aquesta qüestió des de la perspectiva popular. Per a treballar en la construcció del present d'una altra manera amb vista al futur d'aquest país. Inevitablement, tenim imaginació política i la necessitarem si volem deixar de fer la caleta que estem fent. I les crisis ens diuen precisament això, que no tenim més remei que començar a construir vides dignes, amb un mateix, amb els altres i amb les nostres terres o mars. Replantegem els treballs: quins treballs, per a què i com els farem en aquest poble? És a dir, què i des d'on volem construir el nostre poble? Hem de revisar el que estem fent com a poble: adonar-se que les nostres taxes de sobirania alimentària són escandaloses (només produïm el 5%, i com a més! ) Que les dades de la nostra petjada ecològica són insostenibles, que hi ha ocupacions que no tenen massa sentit en la construcció de vides dignes i que és necessari reconèixer que hi ha ocupacions que no ho són, que hem de generar molta ocupació si ens col·loquem en el centre i que per a poder fer possible una vida digna, que les jornades i les hores de treball han de ser vivibles, que les formes d'organització social i les propietats són transformables, que el consum no té per què ser digne de la monstrucción que es construeix en la que es construeix en la que es construeixi en la que fer en la que es faci en la que es faci en la vida en nostra, que es faci en la que es pugui ser digna a escala, que es pugui, que es pugui ser digna, que es pugui ser digna, que sigui digna en la qual es pugui ser la que es pugui ser la que es pugui ser la que es pugui, que se segueixi la que es pugui, que es pugui, que es pugui, que se segueixi la que es pugui, que es pugui, que es pugui, que es pugui, que sigui digna en la qual se segueixi la que es pugui, que es pugui, que es pugui, que es pugui, que es pugui, que se segueixi la que es pugui fer la que es pugui fer la que es pugui, que se segueixi la que es pugui, que es pugui fer la que es pugui Tot per a tots! De tot això volem reflexionar en el manifest que hem publicat sota el lema Euskal Herria digitala i que realitzarem en les jornades d'octubre. Esteu convidats!

*Idoia Zengotitabengoa i Joseba Permach són membres de la Fundació Iratzar