Dos amics van oferir una petita actuació de rap en la plaça i musutruk, després d'un senzill menjar popular. Amb una cançó ens van acordar que un veí, un jove, va morir recentment. Calia recaptar diners per a retornar el cadàver al seu poble natal. Ai, aquesta mare meva! l'últim petó del seu fill aixecarà en el taüt que encara li crema la galta.

Més enllà del quiosc, Paskual Abaroa, assegut, en un lloc d'honor, sobre una placa que agraeix al gran benefactor local. Els meus pèls se'm van polir. Baixem les mànegues de la jaqueta i traiem el cigarret de la bossa per a ofegar en el marapilo de la gola. Les fonts del poble, inaugurades en 1888, continuen sagnant. L'àguila, igual que altres “benefactors” que s'elogien en diverses localitats, es va enriquir en la mort, el segrest, la violació i la venda de persones. No va haver d'escombrar les seves mans directament; com a banquer, segur que va poder comprar més d'una vàlvula per a netejar als seus pecats, al mateix temps que va recaptar els diners.

Per a quan us arribi aquest article, segurament alguns de vosaltres heu pogut veure aquesta escultura. L'Antzar Eguna d'enguany comptarà amb molta més assistència a Lekeitio. El dia 6 és un nou dia festiu: Elcano eguna.

Ningú nega que Abaroa financés el poble. Per a què el poder econòmic, si no és per al poder polític i per a millorar la imatge social? En aquella època les donacions o donacions eren l'únic camí; ara sembla que alguns desitjarien recuperar aquest “vell costum”. Pregunti, si no, a Amancio Ortega: pagar els impostos com tots no dona un estatus a part, sembla que fer “regals” al poble sí, i fins i tot si es cobreixen vulneracions de drets en altres latituds, als països d'origen dels nostres veïns.

De la mateixa manera, ningú nega el que va fer Elkano tres segles abans. Ningú exigeix jutjar les actuals amb els ulls d'avui, sense context històric i social. En contraposició, són precisament els que ho retreuen els qui han decidit oblidar intencionadament el context. La història, a diferència de la majoria, no és una mera evocació o coneixement dels fets anteriors, sinó que ens proporciona les claus per a entendre el present i predir el futur. Igual que en la pròpia vida, ens prepara per a quan ve tot l'après.

Però la versió acrítica s'ha comprat i venut en totes les institucions i organitzacions, amb un consens gairebé absolut. Per a què serveix l'exaltació buida i banal dels temps “memorables”? Per a què serveix repetir nota a nota les cançons de gesta d'aquest imperi colonitzador? Vencedors per a robar de nou la història col·lectiva, derrotar als vençuts de l'equació, per a enterrar la cadena d'espoliació i grillons d'Àfrica i Amèrica, que ve molt bé des de llavors. La responsabilitat per tota la veritat no es pot obviar quan ens dona el capritx.

S i I, rebrodats en sengles galtes. Sirte Iure: un dret. Diferents mitjans al llarg dels segles, però sempre el mateix resultat, tant allí com aquí. Mentrestant, gaudeix de les delicioses cançons de gesta que tornen a oblidar-se dels oblidats de sempre, sense preguntar-se si pot ser un gran afronto per a tots aquests ciutadans bascos. Tal com es defensava en aquells dies, és possible que els nostres compatriotes no sofreixin mal, és possible que la seva pell més fosca impedeixi les sensacions i que potser, en el fons i dins del nostre interior, no ens reconeixem com entre nosaltres en aquest hipotètic “país d'acolliment”. És possible.