El cineasta i artista japonès Naomi Kawase (Nara, el Japó, 1969), a més de dedicar-se a la ficció i el documental, ha abordat el dia a dia, l'assaig, el videoart i la meditació cinematogràfica. Els seus treballs compten amb una cerca d'identitat i orígens que li porten a un primer pla la vida íntima. En les pel·lícules, el fotògraf se sent molt vinculat a la càmera a través de la formació.

Kawase Tarachime (el Japó, 2006) parla sobre el naixement, la maternitat i l'envelliment. Entre els traumes i l'amor, ens fa entrar en la intimitat de l'anciana tia que ha complert el seu paper de mare, a la qual anomenarà àvia, superant els límits de les arrugues, la caiguda de pell i el cos que ja no genera desig. Kawase té les preguntes de la seva creació i haurà de buscar-les entre les respostes de la seva àvia i els nus. Pot ser una manera de superar els dolors, ja que l'àvia admet que "no va donar a llum a Naomi, però va portar al seu fill". La posada en escena no sempre és còmoda, i les imatges interpel·len directament el sentit comú. Es tracta d'una dansa entre el suport i l'abandó, així com el procés del director, des de la filla a la mare. Les tasques a realitzar en el futur han d'entendre's en el passat.

Les cartes d'In between days (Catalunya-Japó, 2009) van ser gravades pocs anys després. Es tracta d'un treball realitzat al costat d'Isaki Lacuesta (Girona, 1975), en el qual cadascun envia a l'altre els seus diaris i entorns a través de cartes audiovisuals. En total són set els curts que s'intercanvien, i més enllà del que es compten, el temps que transcorre entre les cartes cobra importància, d'aquí el nom de l'obra (en basca, Entre dies). En aquests moments es llegeix l'obra i el coneixement mutu entre els cineastes. Les imatges de Lacuesta s'han rodat l'endemà de la seva primera entrevista, i els últims de Kawase compten la seva última estada entre ells. També es poden entendre com a reflexions sobre la realització de pel·lícules habitualment en l'exterior i entorn del desconegut.

 

Marguerite Dures (Saigon, 1914 - París, 1996) va néixer a uns 4.000 quilòmetres de distància. Va tornar a França sent adolescent, ja que era de la família i va ser conegut com a cineasta i escriptor. Ha escrit llibres i guions cinematogràfics tan coneguts com Hiroshima mon amour (França, 1959), d'Alain Resnais, i els seus treballs al cinema són evidents. Es mou entre el relat i les imatges, conjuminant totes dues línies, creuant-les o separant-les.

Va ser precisament en aquest joc d'imatges i paraules en el qual va rodar Le navire night (França, 1979). Les veus conten la història d'amor de personatges anònims que es diuen entre si en la nit parisenca, on es coneixen i es relacionen a través de línies telefòniques il·legals. Seria un tinder analògic. Les imatges mostren els carrers sense gent, d'una banda, i alguns personatges que es troben a l'interior de la casa, per un altre. La curiositat condueix tant el relat com l'esdevenir de la família, deixant oberta la possibilitat de molts significats compatibles. El procés i la posada en escena de la pel·lícula són evidents, però només l'espectador pot entendre per a què.

Seguint el rumb del seu predecessor, Dures té un mediometraje anomenat L'homme atlantique (França, 1981). Endinsant-se en una casa pròxima a la mar, el rodatge és nu en les activitats del director. Un home creua les dependències de l'edifici, unes vegades seguint ordres, i altres pel seu compte. Al començament de la pel·lícula Dures diu: "No et preocupis, oblides la cambra". No obstant això, no sabem si aquesta segona persona som nosaltres o és l'actor, ja que la veu en off va dins i fora de la pel·lícula. El record amargat de les paraules és l'absència en el paisatge, i la pel·lícula està plena de reflexions sobre la pel·lícula. La frontera entre la ficció i el documental és difusa, ja que, segons Dures, "la vida és un fenomen fotogràfic".

Els dos artistes poden estar allunyats l'u de l'altre en la història i en els llocs de residència, tant en l'ús de la paraula com en l'enquadrament. En aquest cas, no obstant això, ha unit les condicions dels espais interiors, i estic convençut que no és l'única semblança que podem trobar. La cerca del testimoniatge de l'espectador és, potser, el triple pont que pugui unir. Un pont que pot travessar diversos oceans.