En concret, la vitoriana de 26 anys té una tetraparesia espàstica, una afecció que afecta braços i cames. Es mou en una cadira elèctrica de rodes i en la seva carrera acadèmica sempre ha acompanyat a un ajudant (anomenat Tècnic Especialista de Suport Educatiu). Fins i tot quan fa quatre anys va ser admès en el grau d'Estudis de Treball Social, així ho va sol·licitar en el servei d'atenció a persones amb discapacitat de la UPV/EHU, i encara que li van contestar que sí, va començar només el curs: “Em van dir que no tenien ningú en la borsa de treball i mentre els meus companys m'ajudarien a anar al bany, no coneixia a ningú i vaig viure una situació incòmoda, que es va anar allargant durant setmanes, fins que vaig enviar una carta al deganat i vaig denunciar la situació en les xarxes socials. Em van posar un ajudant a dos dies”.

Després de quatre anys, ha finalitzat el grau i iniciat el màster en Gestió i Innovació en Serveis Humans. Torna a demanar ajuda, però al·legant que el màster no és oficial, li rebutgen i li animen a renunciar al postgrau, com ens compta. “M'estan negant el dret a cursar aquests estudis pel mer fet de necessitar ajuda, no el puc creure”. Dona Costa està de pedra i ja ha acudit a l'Ararteko.

S'ha aclarit l'assumpte: el màster és oficial o no? I encara que no sigui oficial, no hauria de garantir-se l'ajuda a l'alumne que el necessiti?

Si li preguntes a la UPV/EHU, no és oficial sinó "títol propi" [la UPV/EHU distingeix entre títol oficial i títol propi; els màsters oficials ofereixen la possibilitat de realitzar el doctorat, entre altres]. Vaig decidir continuar els meus estudis i fa temps que vaig fer la consulta en el servei d'atenció a persones amb discapacitat, i una vegada matriculat i nou dies abans del començament del curs em van contestar que el postgrau triat per mi no es considera títol oficial, no em correspon acompanyant. No entenc com el postgrau no és oficial quan l'ofereix la UPV/EHU, ofereix alguna cosa que no sigui oficial? A més, en l'oferta no es diu que no sigui oficial, saben els que ho estan estudiant que en paraules de la UPV/EHU no és una titulació oficial? I tot això vol dir que si faig un màster oficial de medicina o arquitectura tinc ajuda, però si faig aquest màster relacionat amb els meus estudis, no tinc ajuda? No té sentit.

Em costa creure que no sigui oficial. És més, segons el degà de la facultat en la qual estudio el màster és oficial. És un màster impartit per la UPV/EHU i soc estudiant de la UPV/EHU. És a dir, encara que no fos oficial, cal garantir els drets, no és suficient argument. Si cal modificar la normativa, que la modifiquin per a garantir la igualtat d'oportunitats de les persones amb diversitat funcional.

Pensen que tenen una normativa en la qual es diu que no tenen per què donar suport als estudis que no són oficials, però aquesta mateixa normativa diu que a les persones amb necessitats especials cal garantir els seus drets durant tot el període de permanència en la universitat i jo continuo sent estudiant de la UPV/EHU [“L'objecte d'aquest Reglament és regular les accions d'atenció a l'alumnat amb discapacitat de la UPV-EHU i, en general, per als qui tenen necessitats educatives especials, per a facilitar l'accés a la universitat, garantint el ple desenvolupament dels estudis amb els altres estudiants”.

Li han denegat l'ajuda i no li han donat altres alternatives?

M'han animat a renunciar al postgrau. Jo crec que ells van pensar que renunciaria a seguir, però no ha estat així i ells també s'han quedat sorpresos. D'alguna manera, m'han omplert l'accés a aquests estudis, és discriminatori. “Per a aquestes necessitats de suport acudeix a les associacions”. També he hagut de sentir això, és terrible. Ets una institució pública i si fas una oferta per a estudiants, és per a tots o no és legítima. Si realment és una oferta per a tots, posi ajudes i garanties, perquè cadascun té necessitats diferents.

També m'han dit que quan la gent amb diversitat funcional ha acabat la carrera no segueix els estudis, com si fos un argument. I encara que sigui així, per què no obrir la porta a qui vulgui continuar aprenent? Ara jo estic sofrint aquesta situació, però en el futur pot ser una altra persona amb diversitat funcional. No sé si per fi aconseguiré ajuda, però si servirà per a facilitar el recorregut a les persones que venen darrere, em quedaré content.

I ara què?

En l'actualitat la meva mare ve amb mi al postgrau, a Vitòria i a Leioa [part del màster és allí], i en la facultat passa quatre hores asseguda en el passadís esperant que li crido demanant ajuda. No he renunciat al postgrau i estic satisfet amb això, perquè seria anar en contra dels meus principis i donar la raó a la UPV/EHU, i vull demostrar que la UPV/EHU no té raó en aquest tema. Conclosa la via administrativa, s'ha interposat recurs de reposició contra la resolució de la UPV/EHU i es troba pendent de resolució. Al mateix temps, hem posat el cas a la disposició de l'Ararteko. Com m'han ensenyat, cal lluitar per a aconseguir somnis.

La UPV/EHU diu que és una universitat inclusiva.

És un discurs típic, però no es correspon amb la realitat. Com a organització pública, i si vostè diu que els seus serveis són per a tots, intenti que sigui així, perquè la inclusió comença per oferir igualtat d'oportunitats als qui tenen diversitat funcional.

En qualsevol cas, vull destacar que denuncio el que fa la UPV/EHU com a institució, però que he comptat amb el suport de la meva facultat i han fet el que és a les seves mans perquè m'ajudés.

“Cal lluitar per a aconseguir els somnis”, diu. Has hagut de lluitar molt en la vida?

Tinc una gran dependència en les meves tasques bàsiques i el dia a dia no és fàcil, però afortunadament tinc una bona companyia i un entorn sòlid i una gran protecció de la família. I encara que és dur i dolorós, és possible ser feliç amb paràlisi cerebral. La meva filosofia és “Què puc fer jo per a avançar davant aquesta situació?”. Malgrat els avanços que s'han produït, la diversitat funcional (o la discapacitat, a mi m'és igual utilitzar l'una o l'altra) encara no està reconeguda en la societat.

En concret en educació, he escoltat moltes vegades coses com “no pots”, “però com faràs això!”, però jo sempre he avançat, superant obstacles i no derrotant-me. També vaig haver d'escoltar-ho en l'institut per a no presentar-se a la selectivitat, perquè baixaria la nota de l'institut. En la societat, a les persones amb diversitat funcional se'ns exigeix constantment demostrar que podem fer, perquè abans de fer-ho es conclou que no podem fer-ho, però per què haig d'estar constantment demostrant el que he triat o el que puc fer? Encara que vostè no em digui a mi, jo soc conscient dels meus límits, però m'agraden els reptes i vull provar a mi mateix. I puc dir, de moment, que la paràlisi cerebral no ha estat un obstacle a l'hora d'aconseguir somnis en la meva vida.