Pocs dies després de la declaració de l'estat d'alarma per la pandèmia del COVID-19, un grup d'investigadors de la UPV/EHU, juntament amb investigadors d'altres centres de recerca, van desenvolupar un nou procediment per a la realització de test PCR. Van aconseguir desenvolupar-ho en un temps rècord, ficant moltes hores de treball i organitzant-se en auzolan. Tal com es va anunciar el 8 d'abril en la revista Campus de la UPV/EHU, l'especificitat d'aquest procediment és del 100% i la sensibilitat del 92%. A més, és molt més barat que els kits comercials que s'utilitzen, amb un cost aproximat de 15 euros per test. Una setmana més tard, la UPV/EHU va rebre la validesa de l'Institut de Salut Carles III per a la realització d'aquests tests. Segons els investigadors, aquest nou procediment permetria a la UPV/EHU realitzar entre 500 i 1000 tests diaris i, coordinats per tots els laboratoris de la CAB que disposin d'equips per a l'elaboració de PCR, seria possible realitzar 10.000 test diaris.

A partir d'aquest moment va començar una situació que tindria un toc surrealista, si no percebem els interessos que poden haver-hi darrere. És clar que fer els tests de manera massiva des de la UPV/EHU reforçaria la referencialidad de la universitat pública i, com estem veient en els últims anys, no tots estan a favor d'això. D'altra banda, no hem d'oblidar que els tests ofereixen a la iniciativa privada una gran oportunitat de fer negoci, i fer-ho a preus baixos del sector públic desbarataria en gran manera aquesta possibilitat. Des del primer moment, des del Departament de Salut del Govern Basc es va desvalorar aquesta iniciativa i es va intentar apartar-la. El menysprear aquesta oportunitat, tan útil en una situació d'emergència com aquesta, va causar malestar entre la població, fins i tot en la comunitat de la UPV/EHU. En conseqüència, el 25 d'abril es va fer pública una declaració https://testmasiboenalde.wordpress.com/ que una setmana va rebre més de 1.000 adhesions entre el professorat, investigadors i personal d'administració i serveis de la UPV/EHU.

Pocs dies després, la UPV/EHU i Osakidetza van signar un conveni de col·laboració per a la realització de test PCR, que pot interpretar-se com una resposta a la sorpresa pel no ús de la capacitat de la UPV/EHU i a la pressió mediàtica generada per aquesta declaració pública. I és que, després de l'acord, l'assumpte ha desaparegut dels mitjans de comunicació. En qualsevol cas, cal tenir en compte dos elements. D'una banda, la participació de la UPV/EHU es limitava a la recerca de prevalença posada en marxa pel Ministeri de Sanitat, que preveia la realització de test a 5.000 persones. D'altra banda, els obstacles i retards produïts des d'aquest moment han estat continus: Demores de la validació clínica que ha de donar Osakidetza, mostres que no arriben d'Osakidetza, problemes en les proves pilot, retards en el reconeixement mèdic dels voluntaris i, una vegada realitzat, continuar esperant per a la presa de mostres… Referent a això i a la pregunta de quants test s'han realitzat, l'equip de govern de la UPV/EHU no ha donat una resposta concreta. Amb el pas del temps es constata que el conveni signat entre la UPV/EHU i Osakidetza va ser un bluff per a eliminar aquest incòmode tema dels mitjans. Dos mesos després, la potencialitat d'aquesta iniciativa ha quedat en un mínim. En una societat diligent això seria un escàndol.

L'equip que ha desenvolupat el procediment per a la realització dels test PCR va realitzar una àmplia oferta perquè les institucions públiques poguessin utilitzar-los per a la realització de tests massius en la societat. Tal com s'ha explicat, l'ocorregut a partir de llavors ens ha mostrat interessos foscos i un clar balafiament de recursos i de capacitats del sector públic. Si hi ha procediments i mitjans tècnics, existeixen validacions i recursos humans (tècnics de testatge i personal sanitari), per què s'ha negat a utilitzar aquesta opció? Amb aquest test es detecten persones infectades en el moment, però la simple detecció d'asimptomàtics suposaria un avanç evident tant per a l'entorn d'aquestes persones com per a controlar la pandèmia. I situant-se en un programa de tests a intervals regulars, el risc de contagi disminuiria molt. En aquest sentit, des del sindicat LAB també es va exigir la realització de tests massius per a tota la població, fixant les prioritats per a començar també en l'àmbit laboral. Si s'han realitzat tests a alguns col·lectius (personal dels serveis sanitaris, personal de les residències, pescadors…), per què no utilitzar els recursos de la universitat pública per a protegir altres col·lectius i persones? Per què han decidit arraconar aquesta oportunitat rebutjant aquest recurs a la societat?

Els dirigents polítics han negat la capacitat de la UPV/EHU per a dirigir-se a la societat, i l'equip de govern de la UPV/EHU l'ha acceptat amb amabilitat. S'ha perdut una oportunitat immillorable perquè les universitats públiques responguin a les necessitats urgents de la societat, mostrin el caràcter d'estar al servei d'una societat que tantes vegades es repeteix i destaquin el treball que realitzen els investigadors de la UPV/EHU. Sovint ens marquen la transferència del coneixement com una de les línies més importants de la universitat. En aquesta ocasió, la transferència a la societat ha quedat greument contaminada. Aquest tipus de situacions ens porten a reflexionar sobre on queda la suposada autonomia de la universitat pública, aquest famós lema “Eman ta zabal zazu”. Ens han de portar a replantejar quines universitats públiques volem i necessitem.

* Maite Urtiaga, Iñaki Etaio, Gabi Elkoroaristizabal, Arantza Gutiérrez

Sección sindical LAB en la UPV/EHU