A principis de mes, EH Bildu va dur a terme el seu III. Congrés a Pamplona. Es tracta, segons ha dit, d'un "congrés ordinari" que serveix per a treure "conclusions extraordinàries" o almenys així ho han recollit en la ponència Zutun, aprovada per unanimitat per la militància proposada per la direcció. Jo diria que el seu objectiu és aprofundir en una direcció que ve de fa temps, i que el congrés és un pas més per a normalitzar i perpetuar l'activitat d'EH Bildu en les institucions de l'Estat espanyol, per a acabar amb la possibilitat de trencar alguna vegada amb elles i donar per bo el model de societat capitalista, encara que sigui de manera implícita. Anem a poc a poc.

L'Esquerra Abertzale ha passat de no legitimar la Transició espanyola, la reforma del franquisme, ni les institucions que d'ella es deriven, a entendre el marc polític i jurídic que imposa el règim del 78 com a camp de joc legítim i central per a fer política; de defensar la ruptura amb el franquisme a no derrocar el monument als caiguts. Eh Bildu entén les institucions estatals i autonòmiques com a instruments legítims i prioritaris per a la consecució d'objectius polítics.

Aquesta transformació radical de la línia política, a més, no ha tingut cap exercici d'autocrítica per part de l'Esquerra Abertzale, més encara, en les últimes dècades la militància de base s'ha anat desplaçant a poc a poc fins al reconeixement del camp de joc establert per l'Estat, i no em refereixo a formes de lluita, sinó al contingut de l'estratègia, perquè sovint s'ha teixit amb la forma o les formes de debat sobre el contingut estratègic. Els que ara són dirigents d'EH Bildu, al costat d'uns altres, han anat voltejant a poc a poc la línia política que ara està materialitzant el partit, primer en l'Esquerra Abertzale, i després en la resta de sectors que conformen EH Bildu. La primera que es va pronunciar de forma destacada va ser en 2009, en Altsasu, però ve d'abans. Els congressos s'han utilitzat per a oficialitzar progressivament les tesis polítiques difoses anteriorment en militància, cada vegada més integrades en el règim del 78 i, sovint, posant traves i prohibicions al debat honest. En la mateixa direcció, han identificat la necessitat de “reforçar el cos entorn de qüestions estratègiques” que generen contradiccions a nivell intern.

En un sentit, és una fita l'III Congrés d'EH Bildu. Congrés, perquè, encara que simbòlicament, tanca una fase. Nascut com a coalició entre diferents partits i caracteritzat per un canvi d'estratègia i de cicle, s'ha constituït ara com un partit clàssic normalitzat en les institucions estatals i capitalistes, disposat a integrar-se en un circuit d'alternança amb el PNB en la gestió de les institucions. El programa polític, el model de militància, la base social i l'estructura s'han adaptat a la realitat d'un partit de tall electoral clàssic, i el congrés ha complert la seva funció d'oficialització. A pesar que la direcció intenta donar una imatge de contrapoder al partit, la realitat és la contrària; EH Bildu representa a una classe mitjana normalitzada en les estructures de poder de la societat en general, que diu que no comparteix els valors i formes de gestió del PNB, però que en essència no té cap proposta de model social, que reivindicar el seu lloc en les instàncies de poder i gestió més grans.

S'ha estructurat en un partit electoral clàssic, basat en un programa socialdemòcrata i nacionalista, i es veu clarament en el model de relació que representen amb els diferents agents i col·lectius socials. En la ponència s'advoca per la militància i la mobilització de base, però s'entenen d'una manera utilitarista i integradora, amb l'objectiu final d'afavorir al partit i no de reforçar l'organització, la condició de subjecte i el poder de la classe obrera més enllà de l'estat. Així, la funció principal del moviment de carrer és treballar el sentit comú i la base social d'EH Bildu perquè el partit converteixi aquest treball en el seu vot i, finalment, gràcies a les eines jurídiques i polítiques de les institucions, el partit aconsegueixi els seus objectius. EH Bildu representaria llavors les reivindicacions i mobilitzacions de la classe obrera i l'àmbit de la seva materialització, les limitacions jurídiques i polítiques imposades per l'Estat.

Quant als partits que van formar la coalició en 2011, ha menjat les màquines electorals d'EH Bildu, actualment no hi ha diferències ideològiques i programàtiques fonamentals entre aquests partits, no tenen gairebé praxis polítics propis i els quadres polítics més importants es dediquen a EH Bildu. La raó principal perquè sortu existeixi és connectar la història de l'Esquerra Abertzale amb EH Bildu i fer un treball de contenció davant les crítiques i propostes polítiques que puguin sorgir a l'esquerra d'EH Bildu.

Quant a la línia política, la qual cosa EH Bildu ha referendat en la ponència és l'aposta per un augment gradual de l'autogovern dins dels límits jurídics i polítics de l'Estat, la qual cosa en el fons significa un abandó definitiu de les possibilitats d'independència, que retarda constantment a un futur que mai arribarà. En l'escrit es recull una voluntat de superar aquests límits establerts per la Constitució i l'Estatut d'Autonomia per a “portar a Euskal Herria a una altra situació”, però és un clam abstracte, no hi ha una proposta per a això en cap lloc, i realment només compleix la funció de disfressar el camí autonomista amb el folklore independentista. Segons EH Bildu és la funció d'impulsar un “procés gradual d'emancipació” dins de les normes de joc, en la direcció cap a la independència, però en la pràctica, com es proposa fer el salt de l'autogovern a la independència?

Ja han passat en 2016 des que Otegi digués en el Velòdrom “a la nova esquerra espanyola” que no hi ha possibilitat de democratitzar l'Estat espanyol i processos independentistes de suport, a escriure en Zutuni “EH Bildu recolzarà en tot moment possibles programes de democratització”, i Otxandiano en El Diario Vasco dient que és hora de fer passos dins de la Constitució a un Estat confederal.

Es tracta d'una qüestió estratègica fonamental per a deixar sense resposta la relació entre l'autogovern i la independència. Més encara, sabent que l'opció per la unilateralitat, la desobediència i la confrontació democràtica que es va aprovar en el procés de debat Abian s'ha quedat a un costat. Llavors? Encara que en algun moment s'aconsegueixi complir al 100% l'Estatut de Guernica, com es pot fer el pas a la independència respectant els límits jurídics i polítics? Què passa amb els límits que estableix la Constitució espanyola? Què passa amb la “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”?

A tot això, l'única resposta que ha donat la ponència d'EH Bildu és que “el procés cap a la independència, dins de la legalitat, s'ha de dur a terme d'acord amb les normes mínimes vigents a nivell internacional”, amb l'objectiu d'aconseguir el reconeixement i el reconeixement dels agents internacionals. Però de quin agent internacional parlen? La legislació internacional que usen els Estats Units i l'OTAN per als seus interessos i aspiracions ha de fer-se respectant, potser amb l'objectiu que aquests agents no se sentin incòmodes i, gràcies a això, esperin aconseguir el reconeixement de qui és el país. El respecte a la legalitat del bloc geopolític que saqueja i massacra als pobles del món i la seva aprovació sembla ser la independència i el socialisme del segle XXI. Però, fins i tot imaginant aquesta situació utòpica, per què i per a què un país d'Occident faria costat a un Estat basc nounat?

En les estructures d'Estat i en la legislació internacional no entra la proposta política d'interès per a la classe obrera, i en uns altres temps l'Esquerra Abertzale ho sabia bé. Els aparells d'Estat estan per a reproduir l'ordre capitalista, i també per a reprimir la voluntat nacional de la classe obrera, en el cas dels bascos. A més, el context tampoc exigeix una aposta electoralista, ni que la força de la classe treballadora es converteixi en vot i s'institucionalitzi. L'auge global del feixisme, els Ford d'antany s'han convertit en Tesles, el major tensionamiento entre els blocs geopolítics i l'empobriment dels treballadors són la realitat actual.

És necessari promoure l'organització de la classe treballadora, fora de l'estructura d'estat i les arpes del capital; fer una guerra cultural a nivell social per a construir un sentit comú que faci front a l'auge del feixisme entre els treballadors, mobilitzar-se contra la guerra capitalista i els acomiadaments que porta la crisi industrial, fer front a la decadència de l'estat de benestar, fer realitat el dret a l'autodeterminació de la classe treballadora d'Euskal Herria, etc.

Això no es fa des de les institucions de l'Estat. Aquest context no es pot abordar des del Govern del PSOE, ni des d'Ajuria Enea. Per a això es necessiten grans i fortes organitzacions de la classe treballadora, amb moviments de masses arrelats en el territori, en els centres de treball i en tots els àmbits de la vida, i amb capacitat per a actuar de manera conjunta i efectiva. Capaços d'influir en la direcció d'Euskal Herria i del món. És el moment d'afeblir les estructures d'Estat, de reconstruir el partit comunista a nivell internacional, perquè ha demostrat que la rica història del moviment obrer és el principal instrument per a aconseguir millores en les condicions de vida i de treball de la classe treballadora, per a obrir el camí a la revolució socialista i per a construir estats socialistes que realitzin l'autodeterminació dels treballadors.

Manex Gurrutxaga, militant d'EHKS