La ruta avança, la crida s'interromp en passar pels túnels, ja que el camí no s'interromp. Com els camins de la Fundació Mundubat. Una vegada sembrades, les llavors pretenen arrelar-se en els mitjans de comunicació. Txefi Roco (Salta, l'Argentina, 1979) és un dels membres que està darrere del nounat programa de ràdio i de la revista transfeminista Heura/Huntza. Amb el feminisme com a centre, les revistes i els programes de ràdio trauran a la llum molts temes que ho envolten. La revista tindrà quatre exemplars, un per cada estació de l'any, i ja han fet el seu primer número. El primer programa s'ha gravat en els estudis de l'emissora de ràdio Hala Bedi de Vitòria-Gasteiz.

Com va sorgir aquest nou projecte Huntza?

Molts dels membres d'Huntza estan prop de la primera escola d'economia feminista que organitzem en 2014. A la casa de les dones que porta el nom de Marienea, comencem a ajuntar-nos a Basauri (Bizkaia), i en 2016 des de l'associació Mundubat vam veure l'oportunitat de començar a treballar no sols l'economia feminista, sinó també l'economia de la cura. Realitzem tallers i activitats de formació a Bilbao i Donostia. A partir d'aquí, es va plantejar la possibilitat de crear aquest projecte. D'aquí ve la ràdio i la revista transfeminista Huntza.

D'on ve el nom d'Huntza?

Discutim moltíssim amb aquest nom i gairebé ens matem. Però per a nosaltres no és una ximpleria triar el nom, perquè al cap i a la fi també representa on col·loques el focus. L'heura és una planta aparentment feble, però les seves arrels poden arribar a llocs on no arriba la terra, l'aigua o l'aire. Passen per esquerdes i muralles, duren molt temps. Encara que semblin fràgils, la seva força en tirar de la planta és enorme. En els edificis abandonats es pot veure com se sostenen les parets. L'heura s'eixampla, supera tota dificultat en certa manera. Nosaltres, igual que l'heura, volem derrocar d'arrel els murs del sistema actual. A més, a mesura que passen les estacions, el color de l'heura va canviant: vermellós, groguenc, verd… Alguns membres diuen que nosaltres també tenim una mica de la naturalesa de l'heura, i ens va agradar molt la metàfora.

I quines van ser les formacions que vau fer per a fer una ràdio i una revista?

A través de les escoles treballem molt la característica de l'aprenentatge públic, és a dir, tots tenim alguna cosa a aprendre, i el nivell de coneixement no ha de ser el camí per a una jerarquització social. A vegades s'han donat casos de simetria, quan a algú se li reconeix el coneixement d'un saber. En el projecte, per exemple, cinc dels set investigadors eren taverners, ningú tenia coneixements sobre els mitjans de comunicació, ningú era investigador. A penes estàvem els que teníem un mínim coneixement d'aquest àmbit, i els que sabíem d'una manera molt vaga. Però a poc a poc comencem a treballar, a marcar una línia editorial, a treballar el diàleg i les anàlisis… i treballem un discurs col·lectiu. Tots érem així els protagonistes, tots participem. Considerem que alguns temes han estat mal tractats i que han rebut alguns tractaments. Era un repte per a nosaltres treballar una narrativa en l'agenda pública, o almenys la que posaríem damunt de la taula com hem viscut en una situació precarizada, migrant o vulnerable. D'altra banda, ens sembla un bon exercici per a elevar la veu, per a interioritzar una capacitat crítica, per a construir un discurs propi i una capacitat de reflexió.

Treballareu el mateix format en els dos mitjans?

Sí, en els programes de ràdio treballarem de la mateixa manera el treballat en la revista. Farem seccions amb el mateix nom, i hem tingut una manera similar de tractar-lo, tant en la ràdio com en la revista. Un dels objectius dels debats que durem a terme és el de mostrar-nos mútuament i crear un aprenentatge constructiu.

No hi ha articles amb signatura en la revista. Per què?

Els articles i textos estan escrits individualment, en parelles o en grups, però és cert que tenen escriptors anònims. El text, encara que sigui escrit per aquests petits grups, és arrodonit pel gran grup en una assemblea que celebrem i és un exercici molt bonic.

Com va ser aquesta pràctica en els primers números i programes de ràdio?

Era un gran repte per a nosaltres, teníem molt de nerviosisme, algú va dir “no soc capaç de fer això”. Però comencem a treballar, a mirar les hemeroteques, a buscar efemèrides, a buscar la història del dia 8 de març, a fer entrevistes… Hi ha hagut un intercanvi molt interessant entre dones treballadores que han començat a treballar des de zero i amb altres treballadores, i aquests acostaments han estat enriquidors, perquè ha sorgit una complicitat entre entrevistador i entrevistat. Al final del dia sabíem que havíem estat capaços de portar-lo avanci. Esperem anar a poc a poc fent el camí i adquirir experiència. Ja estem donant forma al segon número de la revista.

Heu notat alguna diferència de fer la revista a la ràdio?

La ràdio, en el costat de la revista, et dona l'oportunitat d'arribar a aquestes treballadores de casa que tenen la ràdio tancada a les cases i encesa. També volem arribar a ells. Escoltant el nostre programa, busquem alliberar les seves entranyes per a, alguna vegada, trencar el seu silenci i donar a conèixer els seus problemes.

Les dones que viuen en l'anonimat tindran el seu espai.

Sí, qui vulgui pot cridar al programa. Liz Quintana a més de ser companya de treball, és advocada i comptarem amb la seva ajuda en una secció dirigida al públic. Les dones anònimes poden plantejar les seves preguntes o problemes, poden informar de qualsevol cas de violació o violència. Qui vulgui, naturalment, donarà el seu nom i qui vulgui no. La idea és aconsellar a la víctima com defensar-se o com afrontar la situació. A més, ens agradaria que el testimoniatge de les víctimes servís per a animar als qui es mantenen en silenci a comptar, creem que és possible que les dones facin un pas i que passin d'estar callades a comptar els seus problemes i experiències.

Com van aconseguir aquest projecte amb la ràdio Hala Bedi?

La nostra companya Tania Cañas treballa com a col·laboradora en Hala Bedin i a través d'ella va sorgir l'oportunitat. Per a nosaltres és d'agrair, perquè sabem el difícil que és tenir un espai autogestionat, i Hala Bedi funciona així.

Quatre revistes i sis programes de ràdio. I després?

De moment aquesta vegada [rient]. Anem pas a pas. Amb el primer programa tots van gaudir. Ja hem publicat un número de la revista, que es pot llegir en la web de la Fundació Mundubat. També hem fet pòdcasts, i el programa es pot escoltar en la Comunitat Autònoma Basca. Per descomptat, ens agradaria que aquest projecte tingués un seguiment en aquestes plataformes. Gravacions, elaboració de revistes i, en general, el nivell de militància que exigeix aquest projecte és difícil. Molts dels membres del projecte són bilbaïns i han de desplaçar-se fins a Vitòria-Gasteiz en les seves hores lliures per a gravar programes de ràdio. No volem que el projecte mengi la nostra vida. De moment, gaudim d'això