Julia Itoiz va explicar que l'ocupació és “una de les majors energies socials”: “Passem més temps en l'ocupació, ens genera una vida, ens genera uns usos (per exemple, vaig amb cotxe a treballar, o treball amb molta gent...) i genera uns consums: potser tinc poc treball però em dona molts diners, i això ho malgasto en el centre comercial... crec que la societat i l'ocupació es retroalimenten, es fan mútuament: tenim una societat en funció de la societat i de l'ocupació”.

Relacions democràtiques i seguretat per a la vida

“En Funcor van aconseguir construir relacions democràtiques durant la dictadura. I en Funcor van crear una cosa molt important que ens dona l'ocupació: la seguretat per a la vida. En un moment en el qual no existia el sistema sanitari actual. Concedia beques per a estudiar. I amb els beneficis de la cooperativa fomentaven la cultura, i això és molt important, perquè la cultura és una concepció del món i té una arrel, i perquè és més difícil manipular la comunitat arrelada. I sobretot perquè la cultura és una eina privilegiada per a canviar les coses, a través de l'educació i de les emocions que provoca”, va explicar Itoiz.

Jabier Lertxundi va treballar abans d'Itoiz les diferències en les cooperatives de Funcorre i MCC, en aquesta jornada.

Però Itoiz va afirmar que tant Funcor com Mondragón eren iguals en una cosa: “Eren estructures industrials fosilistas basades en combustibles fòssils. Els combustibles fòssils arribaven molt barats i van mobilitzar a la societat pagesa de l'època fins a convertir-se en l'Euskadi digital actual. Geològicament va ser una època privilegiada en la història de la humanitat, en la qual l'energia barata, tèrbola i poderosa es podia utilitzar per al desenvolupament de la societat. És una pena que el que es va adonar d'aquest disseny va ser un Estat franquista, que va obrir una visió del món, de la indústria i de l'empresa”.

Amb la finalitat dels combustibles fòssils què?

“Un amic geòleg afirma que en l'Estat espanyol hi ha tres zones en perill amb la finalitat dels combustibles fòssils: Barcelona, Madrid i Bizkaia-Guipúscoa. Els més industrialitzats. Hem construït monstres de sis pisos en les millors terres agrícoles, un despropòsit absolut”, va expulsar Itoiz.

Itoiz va dir que posar esperança en els avanços de la ciència és inútil: “Ens està dient un règim de la veritat postal que la ciència arreglarà tot. Això és una superstició medieval adaptada a l'era 4.0. “La ciència ho farà”, com els déus? No, la ciència no farà, perquè hi ha coses que la ciència no pot resoldre. Des del final dels combustibles fòssils no ens lliurarà res, ni la ciència, perquè no és un problema científic o tecnològic, sinó un problema geològic. Ni el sol, ni el vent, ni altres energies renovables podran substituir la força que tenia el petroli: els científics asseguren que només un de cada cent cotxes que tenim amb gasolina pot estar elèctric, perquè l'elèctric necessita liti, un material molt escàs, i no hi haurà liti per a construir tants cotxes com avui són de gasolina. El cotxe dels obrers desapareix i el cotxe torna a ser el que sempre ha estat: un objecte de luxe. Com abans, el cotxe serà per al metge i els rics del poble. Que no siguin els rics del poble Oxala, sinó que el cotxe siguin ambulàncies o que portin menjar: que siguin per a coses que ens afecten a tots. Com es pot veure en aquests exemples, l'única cosa que ens pot salvar són la intel·ligència i la comunitat”.

Inevitablement va esmentar alguns canvis que podem conèixer en els pròxims anys: “No podrem treballar en un centre de treball a més de 40 minuts, no podrem anar de compres a l'hipermercat, qui portarà menjar (tot es mou en els camions)?”. També va posar un altre exemple: “La gent anirà a les zones rurals, ja ha començat amb la pandèmia. A Navarra i a Àlaba arribaran molts biscains i guipuscoans que no podran viure a la ciutat”.

Encara que es parla sobretot del canvi climàtic, va afegir que la contaminació és un greu problema: “Tenim terres molt empobrides, aigües tòxiques...”.

“També en l'època de Funcorro era necessari canviar el model de societat”

Encara que era per motius i característiques molt diferents, Itoiz va explicar que, com va viure la gent de Funcorre, continua existint la “necessitat de canviar el model de societat”: “I per a canviar el model cal fer exercici de resiliència. Estem en una nova situació molt perillosa, i necessitem molta intel·ligència i una comunitat sòlida. Només l'associació ens salvarà. Ho perdrem materialment, sí, però guanyarem en humanitats. I què és el que ens fa feliços, la qual cosa tenim o som? Potser serem més persones”.

Itoiz va recordar que l'ocupació és la “energia social” imprescindible per al canvi: “L'ocupació per a canviar el sistema fosilista en el qual vivim és el major arma que tenim. La necessitat de canviar a alguna cosa no fosilista és el nínxol d'ocupació més gran que tenim. I l'ocupació és la font més productiva de seguretat per a la vida”.

Va dir que cal reinventar el model, amb les següents condicions: “Que no sigui centralista, sobredimensionat i a més jerarquitzat”. Va explicar que la jerarquia era més “alçada” que la cooperació: “Quan cooperem, les intel·ligències augmenten i l'estructura és més intel·ligent. Quan el que pensa és únic, i a més és ximple perquè és fill d'algú o perquè és algú d'OPUS o de partit... a més es multiplica la ximpleria. Quan són molts els que pensen, el ximple també pot tenir una idea que en un moment és genial. En aquesta època necessitem intel·ligència i comunitat, i això és el millor que podem fer: unir les nostres intel·ligències”.

“No podem permetre'ns la tristesa”

“Sobretot, sentim inseguretat vital. El futur no el veiem clar”, va explicar Itoiz, i “tenim el problema amb els feixismes, que s'alimenten de la inseguretat vital. Els Vox i els nous eofaxismos estan aprenent a comunicar-se millor que l'esquerra, ja que utilitzen un llenguatge que s'adapta millor a la situació actual. Des de la por, des de la inseguretat estan parlant i l'esquerra no està parlant en això. Cal sortir a l'esquerra afirmant fermament que “hi ha una oportunitat, hi ha seguretat per a la vida”.

Per a analitzar la realitat, juntament amb l'anàlisi científica, va afirmar que l'anàlisi social i l'ètica són necessaris: “Perquè ningú pot quedar fora, no es pot acceptar l'ecofeminisme. D'aquesta anàlisi científica cal crear una visió, un projecte compartit. A on volem anar? Hem d'arribar a una societat segura, que tindrem per a menjar, que a l'hivern estarem calentes, que la gent pugui continuar aprenent... Que satisfaci les necessitats vitals. Aquest és l'objectiu i com l'hem de fer? Existeix sense combustibles fòssils. I això ens canvia tot, perquè el 89% de la nostra societat està feta amb combustible fòssil”.

Però “el major obstacle per a canviar el sistema som nosaltres”, va continuar Itoiz: “Perquè a Geron també som fosilistas. També som individualistes. I el major obstacle, al meu entendre, som els esquerres, perquè estem adaptats al sistema fosilista i a més creiem que no estem així, que estem fora de nosaltres”.

Malgrat els obstacles, “les generacions futures necessiten estar actives en aquest tema”, va assenyalar Itoiz: “No podem permetre'ns la tristesa. La tristesa és reaccionària. La gent del futur ens necessita optimista, convençuda que podem fer-ho. No hi ha més. Necessitem esperança, que un altre món sigui possible i que puguem aconseguir la fe”.

Va repetir que l'estratègia per a arribar a la societat d'un altre model és l'ocupació, “perquè és la major energia social: “Quina millor ocupació que el que van intentar aconseguir un dia en Funcor? Tenim sort amb Funcorro, en primer lloc, perquè aquest model està recollit a través del testimoniatge directe del seu gestor. Ja està registrat. I dona moltes claus, entre altres coses, que estaven equivocades en algunes coses però que van encertar en moltes altres. Les persones de Funcor i els seus projectes són un referent en el camí que hem de recórrer: la unió de les persones treballadores, la creença que un altre món és possible i la utilització del coneixement. I caldria afegir dos vectors actuals a l'ocupació que desenvoluparem: treballar en xarxa i treballar des de la sostenibilitat i l'ecologia”.