S'han instal·lat diverses barreres per a controlar les emissions de gasos d'hivernacle, una d'elles la de l'any 2030. L'objectiu és reduir en un 25% les emissions de CO2 paritàries a aquesta data respecte a 2010. Ho veus possible?

Serà bastant difícil. L'ús del carbó, per exemple, hauria de canviar radicalment. Als Estats Units i Europa aquest ús ha descendit molt, però en països com la Xina o l'Índia, per exemple, encara s'utilitza molt. L'Acord de París també entrarà en vigor en breu, però les mesures que hi ha no són tan fortes com les actuals. Els científics ens deien que al llarg d'aquesta dècada havíem de rebaixar les emissions de gasos un 7-8% cada any, i sí, perquè es preveu que enguany l'aconseguirem, però l'economia s'ha parat. En la resta d'anys no s'ha aconseguit.

Al cap i a la fi, el món continua vivint gairebé igual, per la qual cosa viure igual i produir un canvi enorme, això és un mal.

S'observen alguns canvis de tendència, especialment en l'àmbit de les energies renovables. Des del punt de vista de la inversió, la creació d'una planta d'energies renovables ja és més barata que la del carbó. La qüestió és que encara s'estan fent plantes de carbó i es necessitaran unes dècades per a treure'ls rendibilitat. El capitalisme ha optat per vestir de verd, però mirant les tendències generals, o replantejant els nostres models de consum i producció, o caminant malament.

Has estat amb molts experts en l'elaboració del llibre. Entre ells també hi ha de tot, però, en general, els veu optimistes?

Els científics són realistes i estan molt relacionats amb les dades, per la qual cosa, d'una banda, jo diria que tenen un punt de realisme i de pessimisme; per un altre, en mirar cap endavant, l'ésser humà té un punt d'optimisme, i crec que també ho tenen. El planeta s'està escalfant i això tindrà grans conseqüències a tots els nivells. Quin tipus de conseqüències? Això és el que encara no sabem, estem entrant en un terreny desconegut i d'aquí el títol del llibre.

Super Sud, les incineradores, el TAV, l'eucaliptus, el metre de Donostia... D'una banda, tenim aquest model desenvolupista i, per un altre, el Govern Basc va reivindicar l'emergència climàtica l'any passat. Són compatibles?

No són compatibles. Al cap i a la fi, canviem de model o caminem malament, i sembla que alguns no volen respondre a aquesta pregunta fonamental. El PNB ha negociat recentment els pressupostos del Govern d'Espanya i ha condicionat la seva aprovació a la supressió de l'impost al dièsel. I si no es graven els combustibles, serà difícil aconseguir els objectius. El Govern Basc segueix en el camí de la fugida cap endavant i un exemple d'això és que encara s'està buscant gas, per exemple, a Àlaba. Els exemples que vostè ha esmentat són els relacionats amb el model de ciment, que aquí s'ha desenvolupat moltíssim, per això dic en el llibre, en aquest viatge de la transició energètica, que anem en el vagó posterior d'Europa.

Hi ha alguna cosa que t'ha cridat l'atenció sobretot en fer el llibre?

La pròpia pandèmia. La pandèmia és una crida a replantejar la nostra relació amb el medi ambient i la naturalesa. Això és degut a la tendència que tenim de destruir els ecosistemes, i si no ho canviem, viurem en un món cada vegada més difícil i perillós. Val la pena subratllar el tema de la justícia: vivim en un món molt injust i no tothom està preparat per igual per a enfrontar-se a un món ple de riscos. El canvi climàtic obliga milions de persones a abandonar els seus països a Àsia i Àfrica, segons l'ONU, que podrien arribar als 300 milions al mig segle.

Entre els mitjans de comunicació, per descomptat, hi ha de tot, però, en general, estem transmetent a la societat la gravetat que realment existeix?

Des de la signatura del Conveni de París he notat un cert grau de canvi. El capitalisme necessita una nova disfressa verda per a reinventar-se i els grans mitjans de comunicació que li envolten s'han alineat amb aquest New Green Deal: Le Monde, El País, The Guardian... però sense aquesta radicalitat que exigeix el moment, en cas contrari es criticarien molt més les reivindicacions d'una emergència climàtica com la del Govern que hem esmentat anteriorment. També en la societat, especialment gràcies a les mobilitzacions dels joves de 2018-2019, ha pres una altra força en l'agenda.

I el ciutadà també és aquí. Com ha d'actuar?

L'establishment ens fa culpables de la situació i sí, tots tenim una certa responsabilitat, però no tots tenim la mateixa responsabilitat. El ciutadà mitjà pot tenir en compte el seu consum, quant i com viatja... però no és ell qui decideix imposar impostos al dièsel. Aquí es necessiten decisions polítiques, macros. Són els més responsables els que més contaminen, els grans governants, les multinacionals, etc. D'altra banda, el món canvia a mesura que canvien els moviments socials i els ciutadans i els col·lectius poden influir sobretot en això.

En aquest reportatge es pot llegir el reportatge que hem realitzat amb el llibre: Mig grau que ens acosta a fumar