El pròxim 9 de juny se celebraran les eleccions europees. La situació és crítica, ja que la Unió Europea (UE) ha enterrat definitivament el seu aspecte humanista. La suposada identitat basada en la pau, els drets humans i la cohesió social és en la pràctica un mite: la guerra, el militarisme, el neocolonialisme, el poder corporatiu i l'austeritat són les paraules que millor defineixen el projecte europeu en el context actual, en un moment de crisi profunda, de lluita per l'hegemonia i de ràpida superació de fronteres biofísiques.

Tenim, per tant, lluny figures com el soft power, la diplomàcia, la resolució dialogada de conflictes, la prevenció de la guerra o l'exercici d'un suposat contrapès difús amb els Estats Units dins del bloc atlàntic. Així mateix, la imatge europea ha disminuït com a territori d'asil i refugi. La narrativa "verda sostenible", que va voler donar suport al fons Next Generation, també explica avui la veritable naturalesa: "Oliva?verd". És innegable que la UE és un dels principals actors per a consolidar i avançar el "règim de guerra" a nivell mundial, un fenomen que podria tenir conseqüències molt greus per a tota la humanitat.

Així, en la lliure competència entre els blocs geopolítics i corporatius per a captar patrimonis naturals, mercats i zones d'influència, la UE pren com a base de l'estratègia política la lògica lagun-enemiga sense prejudicis. La guerra no és només un futur a evitar, sinó, al contrari, una hipotètica sortida prioritzada per les elits continentals davant la crisi econòmica i les posicions perdudes enfront dels EUA i la Xina. Així, s'està deslligant l'espiral dels conflictes internacionals, es deixa a un costat la repressió dels drets per part dels aliats, se signen acords per a reprimir els patrimonis estratègics del mercat i de la naturalesa, i com a proposta principal de política econòmica s'aposta pel neoliberalisme militarista.

El genocidi de Gaza és una mostra nefasta del rol de la UE. Més enllà de les respostes a les violències més salvatges del govern de Netanyahu, és clar que Europa garanteix la posició d'Israel per acció o omissió. Sens dubte, estem lluny dels mínims que exigeix la situació crítica actual, des de la ruptura de les relacions diplomàtiques amb Israel (i, sobretot, la ruptura de l'Acord d'Associació EB-Israel), fins a la fi dels vincles empresarials bilaterals (com els casos de CAF o la startup acceleradora Fada al País Basc) o la prohibició radical de qualsevol venda d'armes.

Fins i tot en el cas de la invasió i la guerra d'Ucraïna, el paper de la UE està quedant clar com a estímul militarista de conflictes. Així, destaca la seva actitud bel·ligerant i les dificultats per a les sortides provisionals negociades amb Rússia. De fet, es pretén representar al país com una "amenaça existencial" en l'imaginari col·lectiu de la població europea.

En tots dos casos, l'obligatorietat d'alinear amb el discurs oficial fa extensiva la repressió sobre la solidaritat internacional com a exercici disciplinari dels sectors populars.

Però, com ja hem assenyalat, el paper de la UE en el règim de guerra no es limita a les pràctiques lamentables en els conflictes actuals. Per contra, s'estén íntegrament a la política econòmica i a la política internacional, greixant la maquinària del neoliberalisme militarista, neocolonial, racista i excloent.

En aquest marc s'emmarca, en primer lloc, la iniciativa d'impulsar una nova Estratègia Industrial de Defensa, amb una assignació de 1.500 milions per a les grans corporacions europees, la priorització d'inversions bèl·liques per sobre de qualsevol atenció social, la revitalització de l'OTAN o l'augment del pressupost de guerra (l'Estat espanyol ja ha superat el 2% del PIB establert pels compromisos del Tractat Atlàntic).

En segon lloc, nous programes com a Global Gateway, lleis de matèries primeres crítiques o amb diferents països i regions (Egipte, Ruanda, Qatar, etc.) els onze tractats comercials i memoràndums realitzats reforcen la dinàmica neocolonial i capitalista en blindar els interessos de les multinacionals europees a nivell internacional i tracten de garantir l'accés a l'energia i als materials estratègics per a avançar en les transicions energètiques corporatives (liti, terres rares, coure, níquel, gas natural, etc.). ), per sobre de qualsevol atenció política o ecosocial.

En tercer lloc, es consolida la necropolítica associada a la "fortalesa Europa", promoguda per la UE de manera unànime, especialment en la davantera sud. La nova reforma del Pacte de Protecció i Migració suposa una nova modificació en aquest sentit, en el context de les concessions a l'agenda de l'extrema dreta emergent.

En quart i últim lloc, la UE garanteix el retorn de les polítiques d'austeritat en defensa dels poders corporatius: es retornen els límits pressupostaris i de deute amb la nova governança econòmica, com la proliferació de megaprojectes corporatius múltiples sota l'excusa de la transició energètica. Això posa de manifest l'aplicació de la lògica lagun-enemiga també en la política interna enfront dels interessos de les classes populars.

L'agenda verda de les olives no es limita en absolut a l'extremada dreta, perquè desgraciadament és transversal: arriba fins i tot a la dreta i a la qual es considera socialdemòcrata, incloent-hi algunes esquerres. No és en va, Ursula von der Leyen ha confirmat la benvinguda de l'aliança amb feixismes que expliquen la seva fidelitat a l'agenda atlàntica.

En definitiva, els moviments socials d'Euskal Herria hem de denunciar el protagonisme de l'auge militarista de la UE i les seves elits, que no sols s'enfronta als límits biofísics del planeta i posa en perill el futur de la humanitat, sinó que també es desenvolupa explícitament a favor del poder corporatiu i contra els interessos de les classes de treballadors bascos i internacionals. Així, en vespres de les eleccions europees, Euskal Herria Capitalari Planto convoca concentració el 31 de maig, a les 12.30 hores a Bilbao, davant la Subdelegació del Govern, per a recordar que a Euskal Herria no defensem l'actual Europa emmurallada, guerrera i genocida.

Gonzalo Fernández, Maite Ezquerro i Gorka Martija, militants d'Euskal Herria a Capital Planto!