Estem convocats a votar per a la renovació del Parlament Europeu el 9 de juny. No és qüestió de broma o de frivolización. És una institució que condiciona la nostra vida, perquè en ella es mou molts diners i es fixen moltes lleis i normes. Per això, convé assenyalar alguns criteris importants que hauríem de tenir en compte abans de decidir a qui votar.

Exemple il·lustratiu de Meloni

L'autonomia dels Estats europeus és cada vegada menor, ja que cada vegada s'estan delegant més competències en les institucions europees. Aquest afebliment de la sobirania dels Estats ens subratlla la importància d'aquest Parlament. Aquests dies se sent pertot arreu que la punta de la dreta és el pitjor oponent, que ve molt reforçat a les eleccions i que si les institucions europees s'impliquen podrien posar en perill moltes llibertats. Als quals ho diuen els recordarem que la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, va dir horribles fins que van guanyar les eleccions i que des del dia en què va ser nomenat per a aquest càrrec a l'octubre de 2022, està complint fidelment totes les normes fixades a Europa, sense dir res en contra. I deia que era o és l'ultra més gran d'Europa. Com ja va fer abans la francesa Marini Le Pen. La resta d'ultra que avui dia borden i es mouen a Europa seguiran el mateix camí, és clar, dient els grans d'avui i seguint fidelment el camí marcat pels veritables prescriptors d'humilitat demà. A aquests lladres que tenen poca por.

L'enemic és el capital transnacional

Qui mana realment a Europa? Manen Ursula von der Leyen, Josep Borrell i Charles Michel? O el capital transnacional que mou tots els fils per darrere? Avui dia és difícil qüestionar que les corporacions transnacionals governen tant a tot el món com als EUA i en l'oest d'Europa. Per a nosaltres no tenen rostre, però aquí estan. Per tant, poca por a l'extrema dreta i molt a aquests sense rostre que volen institucions cada vegada més àmplies i poderoses. La Unió Europea d'avui és un projecte d'elits corporativistes que recolza els seus enormes interessos econòmics. Volen utilitzar Europa com un únic Estat, evitant la sobirania dels Estats. Perquè els resulta molt fàcil ajupir-se a les seves mans a esclaus com Von der Leyen. L'aposta més eficaç per a fer front a aquests veritables dirigents és la divisió de tota Europa en nombrosos espais sobirans. Aquest repte s'emmarca perfectament en la necessitat que nacions com Euskal Herria tinguin un Estat propi. Els ciutadans hem de lluitar contra aquesta UE. Hem de treballar en la construcció d'un nou projecte que millori les condicions de vida dels ciutadans i que unirà a tota Europa, des de Lisboa fins a Moscou. Aquest projecte es basa en l'autonomia estratègica i la descentralització que ens alliberarà de la dependència dels yankis. Prendre decisions prop de la població és una arma estratègica per als ciutadans modestos.

La guerra d'Ucraïna, el major problema d'Europa

Aquests sense rostre que acabem d'esmentar són els que estan treballant a dissenyar, organitzar i liderar el major conflicte que tenim a Europa en aquests moments d'urgència. El conflicte d'Ucraïna és ara el major problema a Europa. Centenars de milers de morts, milers de mutilats i desapareguts, milions de refugiats, milers de llars destruïdes… han deixat sense futur a aquest estat i una vida plena d'incerteses i perills per a milions d'habitants. Una estàtua afectada per la corrupció va ser utilitzada amb facilitat per a colpejar a Rússia. I ara, encara que en les eleccions els polítics no volen parlar de debò i en profunditat d'això, els ciutadans hem de cridar en veu alta que aquest és el major assumpte que tenim avui dia a Europa. La llunyania d'Ucraïna i la incomoditat de la guerra com a interlocutor no són raons valuoses per a mantenir el secret en aquestes eleccions. Perquè la taula negociadora d'Ucraïna es constitueixi com més aviat millor ha de ser un repte prioritari per a tots els europeus.

Més que promoure la pau, la guerra

La duresa d'aquesta guerra ha buidat les arsenals de tots els membres de la Unió Europea. Perquè tots els Estats membres han actuat per a endurir la guerra. En algun lloc és més fàcil lluitar contra Rússia que apostar per construir un ambient pacífic a Europa. Si algú no em va, només són quatre els presidents que han fet una crida pública clara per a acabar o frenar aquesta guerra: L'hongarès Viktor Orban, el serbi Aleksandar Vucic, l'italià Giorgia Meloni i l'eslovac Robert Fico, després de rebre quatre trets que encara es mantenen hospitalitzats, casualment després d'una crida pública a Ucraïna perquè no li donin més armes. Mentrestant, aquesta mateixa setmana el president espanyol, Pedro Sánchez, ha regalat a Zelenski 1.130 milions d'euros –11.000 milions en aquests dos anys– i ha promès altres 5.000 milions per als pròxims anys. Espanya i el seu president estan reanimant la guerra en lloc de construir la pau. Això contrast! El govern suposadament més progressista de tots els temps està empenyent la guerra, mentre criden a Orban i Meló, presumptament extramurs de la dreta, per a acabar o rebaixar la guerra.

Risc viu d'estendre la guerra a tota Europa

Molts presidents d'Europa occidental volen fer un gran salt en aquesta guerra. Després de mil provocacions a Rússia, la paciència estratègica de Vladimir Putin fa que la guerra no hagi esclatat en tota Europa. Però arribarà el dia. La regió russa de Belgorov està sent bombardejada diàriament amb míssils britànics i francesos. Estan provocant molts morts civils i encara que Rússia no ha declarat encara "casus belli" (causa de guerra), aquesta situació no podria durar molt. A més, s'han bombardejat dues vegades els radars estratègics russos, destinats a detectar míssils nuclears, a pesar que aquests atacs estan recollits en la doctrina nuclear de Rússia com a motius per a l'ús d'armes nuclears. Els presidents de Macron i Suna estan impulsant el conflicte nuclear i les autoritats russes alerten d'aquest perill. Mentre els nostres polítics miren als que tenen l'etiqueta extrema dreta, com si fossin aquests pallassos el major problema d'Europa.

Enderrocament de l'OTAN

Quan en 1990 es va dissoldre la Unió Soviètica, l'OTAN hauria de dissoldre's amb ella. Però els yanki imperialistes van apostar per mantenir a Europa sota control. En lloc de derrocar l'OTAN, l'organització es va expandir cap a l'est, augmentant la pressió sobre Rússia. L'últim pas va ser voler ficar Ucraïna i… les conclusions estan a la vista. L'organització creada per a defensar-se dels possibles atacs soviètics s'ha convertit avui en una devastadora màquina contra Rússia. Aquest monstre que es manté en la guerra ha de ser derrocat. I fins que això es faci, hem de reivindicar que els ciutadans ens surtin d'ell.

No a l'ampliació de diners per a la compra d'armes

En els últims mesos, el President de la UE està fent passos per a tornar a omplir les arsenals que han quedat buides. Espanya està complint honestament dimoni i ja ha incrementat la seva despesa militar del 1,75% al 2,5% del PIB i està disposat a augmentar fins al 3-4%. D'on sortirà aquests diners? Des de llocs que tots sabem bé: s'acabaran les pujades de les pensions, els nens i nenes tindran menys professors i material a les escoles, els hospitals augmentaran les llistes d'espera dels ciutadans i ciutadanes, els pressupostos dels serveis socials disminuiran…

Alguns criteris per a reflexionar abans de votar el 9 de juny.

Juan Mari Beloki Kortexarena