Violència explícita, terribles successos, injustícies salvatges, llàgrimes i udols… Quina és la fórmula per a construir una bona pel·lícula dramàtica? M'he dirigit a New Directors a la recerca de respostes i he trobat dues pel·lícules recomanables que responen a la meva pregunta. En la crònica d'avui abordaré dues pel·lícules molt diferents entre elles, tant en el tema com en el plantejament i en l'estètica, Bahadur the Brave i L'altre fill, que tots dos proposen interessants claus per a treballar el dramatisme en la pantalla.

Hansi, treballador de Nepal, és el protagonista de Bahadur the Brave. Quan es tanca la frontera entre l'Índia i Nepal per l'epidèmia COVID-19, Hansi decideix quedar-se a l'Índia per a enviar diners a la família de Nepal. Almenys això és el que diu. Aprofitant les excentricitats del propi Hansi i al mateix temps denunciant la seva injustícia, la pel·lícula posa a punt la penosa situació dels treballadors del Nepal, als quals es dedica la pel·lícula.

Però, l'excèntric Hansi, no el valent Bahadur, per què es diu l'últim? Com respondre seria un gran spoiler, proposaré un nou títol al lector curiós: Extravagant hansi. Hansi mandrós. O, el mentider Hansi. Podríem dir amb dificultat que Hansi és una bona persona, però si li agrada o no, els protagonistes no tenen per què ser una bona persona. Gràcies a això, l'argument de la pel·lícula es rebutja i es vesteix amb major complexitat en els enfocaments maniqueus, construint un protagonista que reinventa la figura del murri, que, malgrat tenir moltes coses i una per a acusar, és una fada i una innocent en moltes altres.

Quant al context, la narrativa del COVID podia quedar-se potes enlaire, però la veritat és que no és més que una excusa per a abordar altres qüestions més àmplies, com l'arbitrarietat de les fronteres, l'encariment del gas, la persecució policial… No fa falta anar a l'Índia per a identificar-les, no?

Bahadur the Brave ens acosta amb gran dignitat a la situació de treballadors nepalesos, aparentment tan llunyans. A més, els reptes que afronta en el camí no són gens lents: el protagonista sovint odiós i la centralitat de l'humor. El treball del director indi Diwa Shah demostra que tractar temes dramàtics o situacions menyspreables no elimina l'oportunitat de l'humor, sinó que, si s'utilitza adequadament, poden contribuir a oferir una major profunditat i perspectiva. Perquè en la realitat no tot és negre o blanc i el dramatisme també es pot construir de mil maneres.

A diferència d'Hansi Bahadur, Fe no és Simon. No obstant això, quan Simón cau de la terrassa enmig d'una festa i mor, Fed haurà d'enfrontar-se al buit deixat pel seu germà a mesura que els seus plans de futur i les certeses del seu dia a dia s'enfonsin. La mort de Simon dona principi al drama L'altre fill, que des del principi m'ha deixat pegat a la butaca i amb el cor encongit.

Desgraciadament, l'esdeveniment que desencadena la pel·lícula és conegut pel seu director, Juan Sebastián Quebrada, qui també va perdre al seu germà adolescent. La cinta, no obstant això, no té intencionalitat autobiogràfica, sinó que té per objecte circular per camins foscos i incerts del duel i la culpa. La pel·lícula se centra en el dolor que queda després de la mort dels sers estimats, convertint-la en una incapacitat per a superar l'afany temàtic de seguir endavant o l'esdeveniment. Com el forat de pit que s'obre després de la mort dels més pròxims no té suficient força per a detenir el món?

Un relat ple d'àguiles que deixa de representar el pes de tota la càrrega dramàtica. En aquest sentit, destaca l'obra dels actors Miguel González (Fe) i Jenny Navarrate (Clara, la mare dels germans), que porten el dramatisme de la pel·lícula a la seva esquena. Destaquen els silencis salvatges de la primera i la frustració muda i la desesperació destructiva de la segona. Les obres de teatre extraordinàries omplen la pantalla, amb el temps, no sols de recursos artificials. La funció de la cambra es redueix a ajudar el duel dels protagonistes. No hi ha intents d'exagerar el ressentiment, ni intencions d'intervenir o jutjar-lo. M'ha agradat molt com es dota al duel de tants espais protagonistes, perquè en el de Feta fallida sobren les preguntes i no hi ha cap lloc per a la desconfiança.