Visió nocturna és una de les peces que competeix en la secció Horitzons llatins. I dic la peça, perquè el director ha definit el seu treball com un calidoscopi, com un dispositiu que permet veure les diferents formes fragmentades mirant a la llum. No és una metàfora vana, ja que el director fa una pel·lícula sobre la violació que va sofrir a través de la fragmentació de les ferides.

La pel·lícula mostra que en les seves primeres línies farà ús de tres llums: una que sedueix, l'altra tan fosca que no deixa veure res, i l'altra que s'enfosqueix. El relat es construirà a través d'aquestes llums, en les quals es classificaran els materials amb els quals compte per a mostrar l'agressió sexual soferta. L'arxiu conté papers judicials i informes mèdics, però també rituals, relacions amb amics, foques nedant i ocells plomats. Cadascun d'ells es relaciona amb les vivències de Moscoso i aporten de diferents maneres a la superació de la situació. El to no és mai victimitzat, sinó d'intentar empoderar-se amb els esdeveniments. L'autor és conscient de la necessitat del dol, i quan esgota la via judicial, l'advocat li diu: -Tindrà vostè que trobar una altra manera de tancar un succés. Aquesta és la resposta, aquesta pel·lícula de sensibilitat fina, que et porta a plorar i riure, i que ha trobat un llenguatge propi per a fer el dol. El que més m'ha mogut, sens dubte, entre els quals he vist fins ara.

Stephanie (Bèlgica), d'11 anys, és la nena que acaba de guanyar el primer títol internacional de la carrera. Un treball del seu director, Leonardo van Dijl, buscarà que la pressió que el món de la nena exerceix sobre ella, faci que l'espectador se senti igual en la mesura en què l'intenti. El curtmetratge retrata el campionat de la nena i la tarda que va seguir, la relació que té amb l'entrenador i la competència amb altres esportistes.

La tensió de la nena es transmet a través de plans tancats, i la història s'ha emportat amb molt poques paraules. Stephanie esmenti sobre la seva lesió al peu per a poder anar al campionat i gana la medalla. L'entrenador no sap quant més li pot demanar i el metge demana ressonància. Mentrestant, en la festa de la medalla i de conèixer a la gent, li estan esperant. Veient que el camí no ha fet més que començar, la situació sembla que es desbordarà. Una bona feina en el món de la pel·lícula, curt i que et deixa amb ganes de més.

La quarta jornada ha estat per a a metamorfose dues pássaros, de Zabaltegi-Tabakalera, que s'ha presentat a Bilbao. Catarina és el primer llargmetratge del portuguès Vasconcelos, que conta la història d'una família sencera tirada del fil de la qual va ser la seva àvia. L'àvia va educar als seus fills mentre el seu avi caminava a l'espera, i l'intercanvi de correspondència entre ells va mantenir el seu desig i el seu projecte comú. La carta escrita en aigua i en terra va ser cremada una vegada pel seu avi, i d'aquest buit va partir Vasconcelos a la recerca d'una història que no va conèixer.

En la presentació, Victor Iriarte la va definir com a "pel·lícula parlada", i d'aquí té el seu treball, que arriba fins i tot a ser una sobredosi de paraules. Sobre les imatges realitzades en el film s'escolta una veu d'off contínua en portuguès que relata diversos records en to melancòlic. La construcció de les imatges és molt bella, bella, tan bella que ens sentim fora d'ella, expulsats. El que es diu és poètic, amant de les paraules grosses, ple de metàfores. La unió de tots dos té un risc i és la creació d'una obra intangible. El públic espera un gest, la mirada d'una entremaliadura, a l'espera d'un error. Que caigui. Però no arriba. El dol personal per al director no compta amb l'ajuda del qual està mirant en l'acció, no aconsegueix que l'altre participi. El que mira es queda mirant. Crec que cal apostar un punt més enllà perquè l'espectador es mogui del seu lloc, i potser el cinema aconsegueix així un dol que supera a l'autor, en el qual un és partícip i sufriente d'una cosa més gran. Ens correspon a nosaltres fer possible aquesta potència.