Durant els mesos de març, abril i maig, l'Estat espanyol va ser un dels països amb més casos de COVID-19 i més morts, en proporció al nombre d'habitants. En aquests moments, l'Estat espanyol se situa al capdavant dels contagis i de les morts registrades a Europa en les últimes dues setmanes. No hi ha dubte que estem en la segona ona de la pandèmia. La situació és molt preocupant.

En els últims mesos s'han publicat dos articles en els mitjans de comunicació The Lancet i The Lancet Publich Health sobre la necessitat d'avaluar de manera independent la resposta de l'Estat espanyol a la crisi de la COVID-19. Per què l'Estat espanyol està en una situació tan dolenta? Què s'ha fet per a encapçalar el rànquing de països amb dades pitjors? En quin hem fallat?

Les pandèmies són molt difícils de controlar, en cas contrari no serien una pandèmia. El grau d'incertesa ha estat molt alt i, per això, no ha estat fàcil prendre decisions. Per això, encara que hi ha responsables del succeït, aquí no volem fer crítiques a posteriori per a buscar culpables, sinó valorar el que ha succeït per a preparar-se davant les ones del futur i no tornar a succeir.

1. Falta de lideratge

En temps de crisi, el lideratge és un element fonamental. Els líders han de construir ponts, aconseguir consensos, integrar a les persones i grups per a aconseguir un objectiu comú. Actuant amb flexibilitat, el líder ha d'envoltar-se dels seus millors companys, sigui com sigui la seva ideologia, ja que l'objectiu és la salut, la seguretat i el benestar de tots. L'Estat espanyol no ha tingut aquest lideratge en aquesta crisi.

2n Descoordinació

La falta de coordinació ha estat notòria entre el Govern central i les Comunitats Autònomes. De la centralització total de l'estat d'alarma hem passat a la situació de fer el que pugui. Els virus no coneixen les fronteres i, per tant, en una situació descentralitzada com la nostra, cal conjuminar de manera intel·ligent el principi de subsidiarietat i la necessària coordinació interadministrativa (estatal, autonòmica i municipal).

3. El paper de la ciència equivocat

Per a prendre decisions de base sòlida és necessari tenir el millor coneixement disponible. Per això, el lideratge efectiu exigeix que es rebi la informació d'un comitè científic multidisciplinari per a totes les decisions. Això no significa que només es tinguin en compte els elements científics; cal tenir en compte uns altres.

Però la responsabilitat última ha de ser de qui pren les decisions, és a dir, de les autoritats competents per a això. Molts responsables polítics de diferents nivells han barrejat de manera interessada el possible suport científic de les seves decisions i les consideracions de caràcter polític i econòmic. Cal eliminar aquesta confusió, la millor garantia és que els informes en els quals es basen les decisions siguin públics i estiguin a l'abast de tots.

4. Falta de dades

Per a tenir el millor coneixement disponible, per descomptat, és necessari disposar de dades que donin compte de la situació a cada moment. Però en aquests mesos la gestió de les dades ha estat caòtica. Sense mètriques, indicadors i llindars clars no es pot governar una crisi d'aquest tipus. En aquest punt la coordinació també ha estat molt deficient.

És fonamental conèixer el nombre de persones mortes, el nombre de casos amb símptomes, percentatges de PCR amb resultat positiu, altres proves, tipus de contagis, nombre d'exploradors, dades d'atenció primària, hospitalitzacions, gravetat per edat, sexe, procedència, mobilitat, etc.... i totes aquestes dades han de ser públics, ja que l'estudi públic és la millor garantia d'ús d'aquestes dades.

5. Debat polític

La pandèmia no és un problema polític, sinó comunitari. Però des del principi, s'ha utilitzat com a arma de tret mutu en la lluita entre els partits. I en aquesta confrontació, el virus ha estat l'únic beneficiari. La crispació política alimenta la polarització i, en conseqüència, la ciutadania s'alinea amb els seus i es neguen a avaluar de manera crítica les seves activitats.

A més, augmenta la confusió sobre la idoneïtat de les mesures proposades o dels seus possibles alternatives, la qual cosa acaba afeblint la credibilitat dels qui s'atribueixen l'autoria de les mesures (els experts) i, per descomptat, també dels responsables polítics. La gravetat de la situació exigeix la consecució d'un Pacte d'Estat d'àmplia base en els àmbits sanitari, investigador, educatiu i econòmic.

6. Falta de pedagogia i transparència

La comprensió de les raons per les quals es prenen aquestes mesures és fonamental perquè els ciutadans prenguin determinades mesures, especialment si impliquen limitació de llibertats o alt cost. Per a això, cal explicitar, d'una banda, la fonamentació científica i, per un altre, la definició dels béns que es pretenen protegir.

Malgrat les llargues i nombroses rodes de premsa, les explicacions han estat confuses i, en més d'una ocasió, han donat l'oportunitat de pensar que no estaven dient la veritat. Especialment quan s'han produït contradiccions entre missatges emesos en diferents moments. No oblidem que la veritat aporta confiança i ajuda a perdurar. La comunicació ha de tenir en compte les pors i inquietuds de la gent per a poder respondre a aquestes emocions. En cas contrari, s'alimenta la infodemia, la qual cosa es tradueix en l'alimentació d'amenismos i negacionismos.

7. Desescalada ràpida

El confinament va tenir un efecte devastador, no sols en l'economia, sinó també en l'ànim de la població i en la salut mental. A més de salvar la vida, calia salvar la vida. No obstant això, el procés de desescalada va ser molt ràpid. La proximitat de la temporada d'estiu va fer que es prioritzés l'oci, les vacances i el turisme, sense adoptar les mesures necessàries (control de fronteres i quarantenes, per exemple).

Per a l'aixecament del confinament era necessari, en primer lloc, que es concedeixin les següents condicions: Assegurar un sistema sanitari robust i segur, disposar de sistemes de diagnòstic eficaços i molt implantat i disposar d'un sistema eficaç de detecció, rastreig i aïllament de brots.

8. Resposta lenta i falta de solidesa

Cada vegada que s'han produït brots o s'ha constatat un creixement perillós de la incidència del COVID-19, la reacció s'ha produït amb retard i, quan s'ha produït, amb tímid. La raó del retard és, segurament, el desig de no danyar el teixit econòmic, però paradoxalment aquesta manera d'actuar ha agreujat la pròpia situació econòmica.

D'altra banda, la burocràcia i el marc normatiu han portat a posposar l'aplicació de mesures que s'anaven a posar en pràctica massa tard. És necessari habilitar els instruments jurídics i administratius necessaris per a l'adopció de decisions urgents en nom de l'interès comú.

9. Sistema sanitari afeblit

Les retallades posteriors a la crisi de 2008 van afeblir el sistema de salut. Durant l'estat d'alarma, el focus es va posar en els llits i UCI de l'hospital. Però les mancances del personal d'atenció han estat evidents. És necessari, per tant, reforçar l'equip de professionals sanitaris. Ara és fonamental centrar l'atenció en la salut pública i en l'atenció primària per a reduir el nombre de persones que cal hospitalitzar.

Hauria de prestar-se una atenció especial als serveis pediàtrics i geriàtrics. Per a això és necessari ampliar el nombre d'empleats i en el menor temps possible. Un sistema sanitari tibat fins a la frontera té conseqüències que van molt més allà de la COVID-19: retards en altres diagnòstics i tractaments, calendaris de vacunació infantil alterats, etc. i, en conseqüència, pèrdua de salut i vides.

10. Falta de navegador

El sistema de diagnòstic, exploració i aïllament no ha estat suficient i encara no és suficient. En proporció al nombre d'habitants, hem tingut molt menys exploradors que altres països europeus. Ens enfrontem a un dels riscos més perversos i difícils de controlar: un nou virus, sense immunitat prèvia per a la població, de transmissió respiratòria molt fàcil, que pot transmetre's abans que apareguin els símptomes, fins i tot a través de persones sense símptomes. No es pot controlar la pandèmia sense saber on està el virus. En aquestes condicions, el diagnòstic, la detecció d'infectats, l'exploració de contactes i l'aïllament de possibles brots són fonamentals per a frenar l'extensió de la pandèmia.

Per contra, en el muntatge d'equips de diagnosis i rastreig adequats, hi ha hagut una negligència. Algunes comunitats autònomes han sol·licitat voluntaris per a aquesta activitat i altres han acudit finalment a l'Exèrcit. L'aplicació mòbil Radar COVID ha arribat tard i encara no està completament implantada en tot l'Estat.

A temps de direcció

Res del que acabo de dir pot eximir als individus de qualsevol responsabilitat. Però les conductes personals, encara que mereixen un retret, difícilment es regulen per mitjà de decisions administratives. El succeït a Espanya en l'estiu de 2020 ha estat un gran fracàs col·lectiu. Som a temps de corregir el rumb i rebaixar la corba sense cost econòmic ni social inassumible. Està en mans de tots, però, sobretot, dels qui tenen responsabilitat política.