La crisi ens ha permès reapropiar-nos d'aspectes concrets (segurament per a molts no tant...): el benefici econòmic per a la burgesia és més important que la salut dels treballadors (tant a Llombardia com a Euskal Herria) o la dependència de la patronal de molts governs, per exemple.

Els desastres sempre han estat una oportunitat per als negocis. Els capitalistes més apassionats saben llegir i desenvolupar noves oportunitats de negoci en la reconstrucció posterior al terratrèmol (com Haití), donant logística a l'exèrcit ocupant (en Halliburton a l'Iraq) o armant guerres (armament basc, sense moure's d'aquí…). En aquesta ocasió, per exemple, el fracàs d'algunes petites i mitjanes empreses, més enllà del seu impacte en l'economia local, permetrà a les empreses que es mantenen expandir-se més. La compra massiva d'accions que estan duent a terme alguns grans grups econòmics no és més que l'exercici de l'opció.

A nivell macro, aquesta pandèmia ofereix la possibilitat d'intentar recuperar la respiració del sistema capitalista, afeblit per la seva contradicció, de diferents maneres. El COVID-19 suposa la “neteja” d'una part de la població no funcional des de la lògica del mercat, sent les persones majors i amb patologies les més vulnerables davant l'atac al virus. Aquests sectors són els menys rendibles per al sistema, generant poc valor de mercat, consumint poc i assumint grans recursos públics (almenys en els Estats amb un sistema públic de pensions i salut acceptable). El COVID-19 porta a la ment una altra malaltia: la fugida. Segons algunes teories no provades, podria haver estat concebut per a eliminar la població sobrant, sobretot a Àfrica. No soc partidari de les teories conspirativas i no entraré a veure si va sortir d'un laboratori xinès COVID-19 per sorpresa o a propòsit ni si el Pentàgon o les forces militars ianquis estan darrere (aquesta última possibilitat pot ser una paradoxa si ens fixem en l'impacte del virus en els USA). No obstant això, no podem oblidar la falta d'escrúpols que històricament han mostrat els defensors de la democràcia, la llibertat i els drets humans per a experimentar amb les poblacions: bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki, urani esgotat a l'Iraq i Balcans, incrustació de sífilis i gonorrea a Guatemala, difusió del denuveno hemorràgic a Cuba, així com de la població militar en Lebas… No sabem si són els responsables del virus. S'ha demostrat que els caps maciavélicas de gran ambició, integrades en les elits de poder dels USA, són capaços de matar a milers i milions de persones.

A més de la reducció de la població “sobrant”, la pandèmia ofereix la possibilitat d'esquerdar el propi capitalisme, condemnat a la seva futura fugida suïcida: extirpar més, produir més, consumir més; cada vegada més i amb menys recursos en un món. La necessària acumulació de capital, integrada en l'ADN del capitalisme, porta amb si el germen de la seva inviabilitat. Les contradiccions del món del sistema que en altres moments històrics es van decidir a través de les guerres mundials poden fer callar, encara que en molt poc temps, a través de la sacsejada provocada per una pandèmia i a través de la posterior reorganització de poders (entre potències i sectors productius). Possibilitat de poda reforçada de l'arbre envellit.

Tant a nivell estatal com a nivell de zona (com la UE), la incertesa i la por (sobredimensionat en alguns casos) generats per la gravetat de la situació, ofereixen als poders econòmics la possibilitat d'equivocar el seu poder mitjançant l'aplicació de polítiques concretes. Naomi Klein explicava de forma molt comprensible la doctrina del Xoc en el documental. La pandèmia afavoreix la retallada de drets i llibertats laborals, obligant la classe treballadora a acceptar més precarietat en un nou intent generalitzat de treure més plusvàlues. Una bona oportunitat per a continuar desmuntant l'Estat de Benestar i augmentar el control social. En nom de l'economia ens exigiran un sacrifici, imaginant que el destí dels treballadors està lligat a l'auge de la burgesia.

A nivell social, el confinament imposat i les mesures de control social posteriors (geolocalització, limitació de moviments -si no és per a anar a produir…) són un camp de proves únic per a futures intervencions, per a lluitar contra una epidèmia o per a controlar un aixecament social (Xile és allí, encara que estigui confinat…). Més enllà de les mesures imprescindibles per a reduir el contacte, la situació que vivim obre la possibilitat als experiments socials, amb els seus components sociològics, psicològics, mediàtics o de consum… Les manifestacions de l'exèrcit espanyol no estan fora d'aquesta lògica als carrers de Pamplona i alguns pobles. Encara que probablement no estan previstos, s'aprofitaran de l'oportunitat perquè la pròxima vegada que es consideri necessari limitar el moviment de la població es perfeccionin les intervencions.

El COVID-19 és una plaga d'oportunitats per a una elit econòmica que busca augmentar la taxa de rendiment per sobre de les vides. No tinguem cap dubte de com aprofitar-ho. No obstant això, la crisi també obre oportunitats al poble organitzat per a aprendre i reforçar la lluita per aspectes que s'han posat de manifest: la valorització de les cures, la defensa de la salut i dels serveis públics, la conscienciació sobre models de consum pròxims i racionals, el valor de l'organització col·lectiva o la construcció d'un altre model socioeconòmic per al poble i la sobirania. De les oportunitats generades per les crisis també s'han canalitzat els canvis a favor del poble, sempre amb les bases prèviament preparades per al canvi (formació, organització, lluita…). Siguem conscients de les amenaces i febleses, així com de les nostres fortaleses i oportunitats.