El cim CELAC-EB celebrada a Brussel·les els dies 17 i 18 de juliol va arribar als 8 anys del passat cim, després de l'ofensiva de (ultra)dreta, amb la recuperació de l'energia per part de CELAC. La correlació de forces actual, molt més esbiaixada cap a la socialdemocràcia, ha permès presentar aquesta macroregió amb una veu més unificada i una major solidesa enfront de l'antiga Europa colonial. La UE va arribar a aquest cim molt empobrit sota la necessitat de fonts d'energia i matèries primeres que la guerra d'Ucraïna ha accentuat.

La UE fracassa en el seu intent de donar suport al règim d'Ucraïna i d'implicar a CELAC en la legitimació de l'aïllament rus. De fet, l'alineament de la UE amb la lectura de la història i la realitat escrita a Washington (no oblidem mai aquella expressió "Fuck the UE" de l'ambaixador per a assumptes europeus de Victoria Nuland) no té translació en la majoria dels llocs del món, a pesar que així ho demostrin els mitjans de propaganda massiva. CELAC no cau en retrets hipòcrites i interessats. En la declaració de la Cimera (no signada per Nicaragua), després dels canvis proposats per Cuba i Veneçuela, van expressar la seva preocupació i van donar suport als esforços diplomàtics per a aconseguir una pau justa i sostenible.

Així mateix, el xou pensat perquè Zelenski aparegui envoltat d'autoritats d'Europa, Amèrica Llatina i el Carib es va trobar amb una resposta contundent contra diversos participants. La vella Europa, encara que afecta la regió, no pot considerar a les seves antigues colònies com a dependents.

La Cimera reflecteix especialment la necessitat dels Estats membres de recuperar la influència que exercien en les zones on eren les seves colònies i arribar a fonts d'energia i matèries primeres. La dràstica reducció del subministrament de petroli i gas a Rússia, l'elevat cost del gas liquat als EUA i l'incert futur dels conflictes a Ucraïna i altres llocs del món obliguen els Estats europeus a obtenir fonts d'energia en altres zones. La producció d'energies renovables i les noves tecnologies en desenvolupament (hidrogen…) no són suficients per a cobrir l'enorme volum d'energia que sustenta el desenvolupament econòmic de les societats capitalistes europees. La transició cap a noves formes energètiques de major component tecnològic requereix també d'escassos elements químics situats en zones concretes del planeta.

Amèrica Llatina ho té tot en grans quantitats. Laura Richardson, cap del Comando Sud dels Estats Units, va comentar d'una manera més il·lustrativa el triangle del liti (l'Argentina-Bolívia-Xile), el petroli de Guyana i Veneçuela, les reserves de minerals, terra rara i aigua dolça de l'Amazones i d'Amèrica Llatina. S'estima que aquest territori té prop del 63% de les reserves mundials de liti, el 33% de les de coure, el 32% de les de níquel i plata, i un alt potencial de generació d'hidrogen verd. Richardson va confirmar 200 anys després la força de la doctrina Monroe amb una frase hotsana: "Tenim molt a fer. Aquesta zona és important. Està íntimament lligada a la seguretat nacional i hem d'incrementar el nostre joc". Fets com el cop de Bolívia de 2019 o la supressió del govern de Castillo al Perú no poden separar-se de la lluita pel control dels minerals estratègics.

En la competència per l'obtenció d'energia i matèries primeres, la UE també necessita aquest territori. En el segle XXI, la competència per mantenir o recuperar aquestes àrees d'influència s'exerceix també enfront d'altres potències (la Xina, Rússia, l'Iran...). En l'actualitat, Europa és un petit convidat. La feblesa de la UE (també dels EUA) es deu en part al procés d'integració posat en marxa per Chavez i Fidel. Així mateix, Amèrica Llatina té com a referència un món multipolar en el qual la dependència d'Europa i els EUA és cada vegada menor, amb una forta relació comercial cap al grup BRICS i l'enfortiment de les relacions comercials entre els Estats de la zona (el millor exemple és Mercosur). A més, la UE està interessada a invertir en determinats sectors econòmics concrets, tancar un acord de lliure comerç amb Mercosur i "modernitzar" els que té amb Mèxic i Xile.

Sobre aquestes pretensions mercantilistes, i amb una forta olor neocolonial, s'emmarca l'estratègia Global Gateway i la inversió de 45.000 milions d'euros anunciada per von der Leyen fins a 2027 en programes de suport a les energies renovables, la salut pública, l'educació, les infraestructures o la digitalització. Els membres de CELAC són conscients de les mancances en tecnologies d'extracció i transformació de matèries primeres. És evident que una economia basada en l'estractivismo no garanteix el futur d'un país. L'oferta de la UE pretén substituir el desplegament de la nova Ruta de la Seda Xinesa. Per això, manifesta la seva voluntat d'anar més enllà de l'extracció de matèries primeres, abordant el desenvolupament de la indústria local i la capacitació dels treballadors per a transformar-les en ella (es referia a la producció de bateries de liti von der Leyen i vehicles elèctrics). L'oferta europea s'embelleix ara amb un llenguatge paternalista: "No vinc a comprar els teus peixos, sinó a ensenyar a fer canya i vull fer-ho amb tu".

La competència entre potències se centra en Amèrica Llatina i el Carib, i CELAC ho sap. També se sap que les divisions entre els Estats llatinoamericans, motivades principalment pels interessos particulars de les oligarquies locals, han estat i continuen sent un dels majors obstacles per al desenvolupament endogen regional.

L'ocorregut a Brussel·les demostra que el CELAC s'ha enfortit en el món com a organització d'una zona plural i contradictòria. Les tensions internes entre els diferents actors d'Amèrica Llatina, la ingerència imperialista, les relacions amb altres potències mundials i la formació de la classe treballadora marcaran el futur de CELAC i de la regió. La necessitat d'enfortir les relacions amb Amèrica Llatina i el Carib i la declaració del cim que ha quedat per sota de les seves intencions han confirmat la feblesa de l'antiga metròpoli imperial, més inclinada encara als interessos dels sectors guerrers. Els pobles d'Europa, més enllà dels mons multipolars dels Estats capitalistes, tenim la necessitat urgent de construir relacions de solidaritat amb els altres pobles d'Europa i de la resta del món, allunyant-se dels escassos interessos de les elits que governen la UE.

Iñaki Etaio, militant de l'Alliberament