Per error he rebut en la bústia de casa la revista mensual de CCOO d'Euskadi, Assemblea de desembre de 2023. Comenci a tafanejar, i aquí l'extrem amb la notícia de dues pàgines: Es tracta d'un resum de les jornades organitzades amb motiu del “Dia del Basc 3 de desembre”, amb l'objectiu d'analitzar les seves propostes entorn de la “política lingüística i l'esborrany de perfils lingüístics”. El mateix dia es van concentrar al carrer sota el lema Euskarari bai, klas-arrakalarik gabe. El mateix lema dona titular al reportatge. Al principi vaig pensar que el terme “bretxa de classe” feia referència al conflicte de classes, i em va interessar com CCOO portaria la qüestió del basc al conflicte entre burgesos i treballadors. Però no, el basc “dins de la classe obrera”, i no entre classes: “El basc és un factor d'ocupabilitat entorn del qual s'està creant una bretxa dins de la classe treballadora”.

M'han vingut recordant més valors i reivindicacions que creguin o creen esquerdes i divisions dins de la classe treballadora. “El nacionalisme divideix l'esquerra”, em va dir la dona que em va acollir a la seva casa de Buenos Aires sobre el meu patriotisme –encara que no veia sentit tornar a l'hegopera de la Verge Patriòtica d'Espanya pel bé de la unió–. “[Home] La culpa de l'empobriment dels treballadors és de les dones, perquè en entrar en el mercat d'ocupació van fer baixar els salaris”, em va dir un basc en el mateix continent. Podríem continuar amb la llista d'actors de la bretxa: migrants empobrits culpables de la deterioració de les condicions laborals, feministes que creguin divisió en classe treballadora... Quin bé ens podria portar en aquest país la lectura col·lectiva de Dones, raça i classe memorable d'Angela Davis; millor encara Dones, raça, classe i nou llibre d'idiomes, escrit per les mans basques.

Ah, i també m'ha vingut a la cerimònia un pare de l'associació de pares i mares del col·legi del Casc Vell de Vitòria-Gasteiz que em va comptar amb sorpresa fa uns anys. Un representant de CCOO en les jornades organitzades pels pares que estaven impulsant el procés de canvi de l'escola ghettificada de model A a D. “El model A no desapareixerà, sempre serà necessari personal d'obres”. Tori, esquerda de classes.

“D'una banda, és necessari respectar el dret de tots els ciutadans a relacionar-se amb l'Administració Pública en la llengua que triïn. D'altra banda, això no pot estar en contradicció amb l'accés o manteniment de la professió pública”. Molt bé, però fins a aconseguir la síntesi d'oximorona, CCOO continua recorrent als perfils de basc per a les professions. “El sindicat no comparteix la idea que hi ha una agressió judicial contra el basc”: igual CCOO vol el reconeixement del seu paper i ens està demanant parlar d'agressió sindical.

Si fa seu aquest marc trampós, en tot cas, que faci el possible amb tota mena d'exigències que excloguin a alguns treballadors: llicenciatures, màsters i doctorats per a ser professor; determinades capacitats i mesures físiques per a ser bomber o policia; coneixement de la Constitució espanyola per a ser funcionari; nacionalitat espanyola per a qualsevol lloc de treball... Tots ells, al seu torn, estan directament relacionats amb el poder econòmic i amb altres privilegis: qui té temps i diners per a acumular títols universitaris i qui no? Qui pot passar mesos en situació d'excedència centrada en la preparació d'algunes oposicions o exclusió de la cura dels altres i qui no? Qui entrena i menja sa per a unes proves físiques i qui no? Qui és legal i qui no? Proposo multiplicar la campanya: Bombers sí, sense esquerdes de classe; Professors sí, sense esquerdes de classe; Empleats públics sí, sense esquerdes de classe; Enginyers sí, sense esquerdes de classe; Policia sí, sense esquerdes de classe...

En el mateix sentit però a l'inrevés, algú imagina a CCOO Feminisme sí, fent una campanya sense fissures de classe per a denunciar que les lleis de paritat exclouen als homes en alguns llocs de treball? No, no avui. Perquè el feminisme és un valor etern de l'esquerra i del sindicalisme? No, a conseqüència de les relacions de força transformades pel feminisme en combat, fins i tot dins de l'esquerra, per una altra confrontació pedagògica. Els euskaltzales tenim d'on aprendre.

I, parlant d'un sindicat, crea el sindicalisme una bretxa de classe entre els treballadors? Entre sindicats de treballadors i no sindicals? Entre aturats i ocupats? Entre contracte i no? Entre sindicats? (Si volen que es fixi, els han recomanat que se sindicen a UGT els amics de CCOO durant anys, per exemple, als eventuals de Mercedes de Vitòria). Hauríem de reivindicar el Sindicat sense esquerdes de classe?

I per a ser responsable de CC.OO. i treballador assalariat, hi ha algun requisit que generi algun tipus de bretxa de classe? Potser una determinada blancor física o mental? Apika, tenir papers? Potser un espanyolisme poxi? Potser el compromís de no crear conflictes de classe? Segur que no és vascófilo. CCOO sí, sense esquerdes de classe.