Carme Junyent Figueras Masquefan va néixer el 4 de febrer de 1955 a la regió d'Anoia, en el centre de Barcelona. Va viure a Barcelona fins a la seva mort. Ha estat un lingüista de gran renom als països catalans, que ha mostrat el seu suport i la seva oposició. Va arribar a Euskal Herria amb freqüència a donar conferències. Expert en idiomes africans. Va conrear molt les llengües amenaçades i les llengües d'immigració. Era director del grup Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i lingüista a la Universitat de Barcelona.
Al febrer de 2020 publiquem en la revista Larrun una llarga entrevista personal. Llavors, com en moltes altres ocasions, ens va parlar de la vulnerabilitat del català. Va reconèixer que no sabia si els seus nets ho anaven a fer en català, és a dir, que si es vol salvar al català hi ha motius fundats per a no quedar-se adormit. Va criticar severament al Departament d'Educació de Catalunya, que en molts centres no garantia l'ensenyament en català. No va trobar un model de salvament de llengües en el món, i la seva proposta era treure del binomi castellà-català i caminar cap a una comunitat plurilingüe.
Al final d'una llarga entrevista en setze pàgines en la revista Larrun, el periodista li diu: “Vols viure en català” i la seva resposta: “Sí, i cal trobar la manera de garantir-ho. Per exemple, si haig de morir a l'hospital, jo vull morir en català”.
Allí, el lingüista català es troba en aquesta situació. Ha reivindicat en veu alta el dret a morir en català i li ha tocat passar els últims dies de la seva vida en els centres de salut i entre el personal sanitari. Abans de morir va deixar escrit un article sobre aquest altar que ha estat publicat per Vilaweb una vegada mort.
L'article mostra la seva preocupació perquè considera que en els últims anys cada vegada és més difícil viure en català els últims dies de la vida, que són els cuidadors contractats o que són personal sanitari de la pròpia administració. Recorda i reivindica el dret a ser atès en català, i exigeix a l'administració que garanteixi aquest dret, “perquè el futur del català és un dels exemples que no és a les nostres mans [en mans de la ciutadania]”. Indica que el respecte a la pròpia llengua està dins de l'àmbit de la salut. A més de reivindicar el dret, ha comptat les seves vivències lingüístiques amb el personal sanitari durant la seva malaltia. En un d'ells compta la relació amb un metge que s'ha anat a casa. El metge li feia en castellà i Junyente sempre en català. Un dia el metge li va preguntar si tenia algun problema amb el castellà, i Junyente va respondre que sí: va lluitar tota la vida perquè els ciutadans poguessin morir en català i al seu torn li va dir “haig de ser conseqüent”. Va explicar al metge que estudiava les llengües amenaçades i que creia que ell també podia ajudar als pacients si en un moment tan especial de la seva vida parlava en la seva llengua. Li va regalar al metge el llibre "El futur del català depèn del teu".
Durant la malaltia, lluita amb el personal sanitari per a poder fer-lo en català i el seu metge li aconsella no balafiar forces. “Difícil”, diu Junyente. Quan és traslladat a l'hospital, el metge li demana que ho faci en castellà i així li respon: “Li pregunto si no li importa que no em mori en català. Ell m'ha dit que és per a atendre'm millor. Aquí ha aparegut la primera reflexió ètica: quin és l'idioma que cal utilitzar preferentment, el del pacient o el del metge?”.
Junyente coneix a personalitats lingüístiques significatives que no han tingut l'oportunitat de morir en català i així ho diu al final de l'article: “A ells i a tots devem aquest compromís, perquè no deixin desemparats en moments crucials i visquin l'última experiència com la primera”.
El lingüista català Carme Junyent va morir el mes de setembre passat. Hem seguit aquí amb atenció el que deia sobre política lingüística, esperant que alguna vegada ens atrevim a aplicar algunes de les seves propostes. Actuava sense rebaves. En aquesta revista s'han... [+]
Frantsesa da nagusi, frantses instituzioetan. Haatik, urtez urte, erakunde publikoetan ere lekua egiten hasi dira euskara, korsikera edota bretoiera. Hemen, horren adibide ditugu, Ortzaizeko, Urruñako, Hendaiako edota Urepeleko herriko kontseiluak, baita Hirigune Elkargoa... [+]