Així ha comptat Agència Brasil en el seu 30 aniversari: La tarda del 2 d'octubre de 1992, cap a les 14.00 hores, en vespres de les eleccions municipals, dos presos van començar a barallar en el pavelló número nou, construït en la presó en el barri de Caranmonero, al nord de Sao Paulo, en la dècada de 1920. El complex constava de set pavellons. En aquest moment vivien 7.257 presoners, dels quals 2.706 estaven en el pavelló novè, on la majoria eren persones que estaven complint la primera pena de presó o que estaven pendents del judici.

"En Carandi l'ambient era tibant –ha comptat el sacerdot Sidney Surt-los que va treballar amb els presos en el mateix reportatge de Posa't–. La lluita per la por i la vida en aquest pa de cada dia per a què vivien sota la cura de l'Estat. Tots els dies hi havia una disputa entre els presos, que generalment es resolia en un dels passadissos de la pena que anomenàvem el carrer 10, on els presoners lluitaven amb els ganivets i els més forts sortien vius.

La lluita entre dos presos iniciats per qüestions de drogues es va estendre ràpidament i es va convertir en una rebel·lió. El director de la presó va telefonar a la Policia Militar. Després del fracàs d'intentar negociar amb els presos, la Policia va decidir utilitzar metralladors, fusells i pistoles. 111 persones van morir aquest dia, la majoria a tirs de la Policia. 89 es trobaven a la presó provisional, sense jutjar encara.

Així ho ha comptat el fotoperiodista Paulo Sergio Pinheiros, que després de la massacre va poder accedir a ella: "Quan vaig arribar estaven netejant els passadissos, però era una aigua plena de sang. Vaig tenir l'oportunitat de visitar algunes cel·les i fotografiar-les, i encara que no soc expert en balística, era clar que van ser execucions. Per l'altura de les marques de bala a l'interior de la cel·la, s'observava que van ser execucions, tal com van comprovar posteriorment els forenses".

“Es considera l'acció més greu contra els Drets Humans en la història del Brasil”, pot llegir-se en basca en l'article de Wikipedia sobre el succés. No els que van disparar, i molt menys els que van ordenar disparar, que en 30 anys ningú ha pagat per aquests crims.

Una dècada després de Sarraskia, en 2001, el coronel Ubiratan Guimarães, encarregat de l'operació, va ser condemnat a 620 anys de presó per ser responsable. No obstant això, en 2006, les corts brasileres van suspendre la pena al·legant que el coronel només va complir les ordres i, per tant, alliberant l'única persona que va ser condemnada pel succés.

No obstant això, la massacre va provocar una gran còlera entre els presoners brasilers, que en 1993 van formar una organització armada que es cridaria Primeiro Comando dona Capital. Poc després apareix mort el llavors director de la presó, José Ismael Pedrosa.

En 2013 van ser condemnats 74 policies militars que van participar en la massacre, però la quarta Sala Penal de la Cort de Justícia de São Paulo va suspendre les seves penes en 2016.

Van ser 111 els morts?

Els que van salvar la vida aquest dia diuen que els morts van ser més que els declarats pel govern. Els testimonis recorden que la versió oficial va dir en un principi que dos presos van morir en Carandi, després vuit, i que quan es va donar a conèixer la massacre, van anar 111.

"Creiem que la quantitat és molt major. Ningú està d'acord amb la quantitat 111, només l'Estat –diu l'ex presidiari Maurício Monteiro, Ponten–. Reconeixen el número 111, perquè és el nombre de famílies que van aparèixer a la recerca dels seus familiars, però no compten les que van abandonar les famílies, les que no van rebre visites? Per a l'Estat, si ningú pregunta per vostè, no existeix".

Sobre aquest esdeveniment es va projectar en 2003 la pel·lícula Carandiri. Sota es veu el trailer. I els fans del grup brasiler Sepultura potser coneixen el cant Manifest, també compost a partir d'aquests fets.