En molts casos s'oculten mancances en nom de la sobirania. La demagògia pren el refugi en el poquet de la paraula i ens cau en els paranys que ens volem fer.Fa uns anys, un responsable polític va assenyalar que els hivernacles que s'anaven a construir en Valdegovía per a la producció hidropònica eren una interessant aportació al camí de la sobirania alimentària. D'aquesta manera, en lloc de portar d'Almeria o del Marroc, tindríem el tomàquet del país durant tot l'any.

En el concepte de sobirania de la dreta, rebutja l'impacte del projecte a la comarca. Se li ha oblidat que és una iniciativa de la multinacional Hispalus, en la qual pren el nom de Cultius Llaurava, encara que hi ha inversors locals –Eroski...–, però que els diners no es queda a la vall. Passar, esmentar el consum energètic –gas i electricitat– necessari per al funcionament d'aquests hivernacles i els productes químics necessaris per al cultiu sense terra d'aquestes plantes. El projecte compta amb el suport de Neiker i Hazi.

Han passat dos mesos en una entrevista en la volta de les centrals eòliques des que un candidat de Guipúscoa va dir a un granger que el problema és que a tots ens agrada menjar pernil, però que ningú vol una macrogranja prop de casa.

El de l'esquerra reconeix que si serà pernil, serà d'un porc engreixat en una fàbrica de carn i que l'animal no coneixerà el sol i estarà lligat per a engreixar més ràpid. Interioritza que la contaminació que suposa aquest tentempié és natural i que tot el que el porc ha menjat durant tota la seva vida ha entrat pel port de Bilbao o per l'autopista. Perquè tot té un preu, el mal és part del joc.

Un de dreta a esquerra, els dos estan fent paranys en solitari, tots dos dependents. Perquè la realitat és obstinada, i si es vol produir tomàquets fora de temporada i sense terra, pot ocórrer que alguns decideixin pujar els preus de l'electricitat, el gas i l'aigua, i l'entitat local va nomenar innecessàriament la línia elèctrica de mitjana tensió d'interès públic. Miri, les que eren 15 hectàrees es queden en la galleda, i els tomàquets que tenia disposats a vendre el mes de setembre passat encara no han arribat.

Qui va utilitzar l'argument del pernil per a defensar la central eòlica no s'ha adonat que no volem ni a Euskal Herria ni en cap lloc fàbriques de carn o de llet; que hi ha baserritarras que creixen lliurement i amb respecte els porcs; que el seu partit tampoc li agrada el model industrial de producció, que també ha parlat públicament contra aquesta fàbrica de tomàquet impulsada per la dreta.

La primera segresta el concepte que utilitza l'esquerra i dona suport a un projecte poc emancipat en totes les seves institucions. El segon, per la mateixa raó que la dreta, ha tirat a qui tindrà la central eòlica al costat de la seva casa en la muntanya del poble. Si estan a Almeria o a Mauritània, no vulguem aquí, és una baralla.

A tots dos se'ls ha oblidat que ser sobirans significa, necessàriament, decidir si ho farà o no, i controlar els processos, des del principi fins al final, de manera que el rendiment de la inversió que es realitza en ell, no sols econòmica, es quedi aquí. I això és així en qualsevol àmbit de la vida, també en el de l'alimentació i l'energia.

En nom de la sobirania no val tot, i si no ens fixem en el model, serem dependents, encara que fem paranys en solitari. Jo crec que només hi ha una oportunitat en aquest camí de l'emancipació, i hauríem de centrar qualsevol decisió, fins i tot la relacionada amb l'energia, en l'ecològica, en la pròxima, en els projectes a mesura de les persones, en l'economia social i solidària.

Serà ecològic que el camp i les muntanyes s'omplin de centrals eòliques o plaques solars? On queda la biodiversitat, el respecte als quals viuen en ella? Com ens protegeix la muntanya si no el protegim nosaltres?

Què més a prop es consumeix energia que produir en el mateix lloc, ja sigui casa o qualsevol altre edifici? Què millor que fer el menor cablejat i instal·lació?

De qui són aquests grans aerogeneradors, de les multinacionals o de les persones que viuen sota? Qui s'endeutaran? Realment la bombolla verda està fora de la lògica del capital? Realment creuen que les multinacionals han vingut a satisfer les necessitats de les persones?

En realitat, el panorama polític és decebedor. Molts ciutadans ens sentim orfes: els que governen i els que estan en oposició no s'atreveixen a dir que aquesta boja vida capitalista ha acabat. Prefereixen continuar alimentant el partit, l'aparell, que respondre a la seva responsabilitat amb els ciutadans.

Com adaptar la societat i l'economia a una reducció significativa del consum energètic? Quin tipus d'organització tindrem quan el petroli i moltes altres matèries primeres no arriben aquí, o almenys per a la majoria? Algú ha pensat, de manera realista, quin tipus d'indústria necessitem –necessitat– per a viure bé? Com adaptar-los a aquestes necessitats reals de les persones per a aprofitar al màxim els recursos? Quan canviarà la llei per a permetre que cada persona sigui independent en la seva llar, empresa o comunitat a nivell energètic? Hi ha treball entorn de l'alimentació per a garantir el menjar sa de la població? Quin lloc tindrà el sector primari, quina funció exercirà el medi rural i com protegir les persones? Quina estratègia hi ha perquè la gent vingui als caserius, d'una manera realista –una altra vegada– sense hipertecnologización? Només falta voluntat política per a iniciar una nova vida.

Hem de canviar de rumb abans que tard. Cal fer passos per a desmuntar el monstre que hem creat en nom del desenvolupament. I aquesta tasca correspon sens dubte als responsables polítics que estan en els governs. A l'esquerra li correspon imaginar un projecte per a persones que parteixen del realisme i treballar-lo amb els ciutadans, fora de les lògiques de la guerra i el capital, on la naturalesa passarà de ser explotable a ser un company de viatge.

No es pot ocultar darrere de les paraules. No continuar fent paranys en solitari.