Encara que els que van utilitzar el llenguatge per a ampliar els seus imperis diuen el contrari, la llengua no és un mer instrument de comunicació, sinó un pensament creatiu. Tant la personalitat com la nostra autobiografia es construeixen a través del llenguatge. En el nostre cas, atès que el Basc té una gènesi, desenvolupament i naturalesa diferent de les llengües de l'entorn, ha creat una sèrie d'ètims especials que ofereixen eines de pensament i acció.

Hi ha paraules que em susciten més interès, com per exemple: em sento, ganes, alegria, desig, solidaritat... Avui m'agradaria destacar una altra: “La sobirania”, que des de petit m'ha agradat molt, amb molta força. La paraula sobirania s'utilitza en dos àmbits: l'individual i el col·lectiu.

Jo crec que el concepte de sobirania té una gran importància tant en el pensament basc com en el sistema jurídic, crec que és l'eix de moltes actuacions i de molts fets històrics.

Sobirania i els tres fons (bosses)

En les organitzacions populars tradicionals (és a dir, abans de dependre d'un Estat, un cacic, un rei, una església o una multinacional), cada unitat, la família extensa, en la majoria dels casos, distingia tres fons: De Dia a Dia, de Celebracions i d'Emergències. Que el seu objecte sigui el més autònom possible i, per tant, sigui amo del cap.

En el fons diari: aliments, utensilis, aigua, energia, vestuari; En el fons de les celebracions: aliments, begudes, vestits especials, joies, regals... El que sobrava, per a balafiar determinats dies, per a crear aliances, per a gaudir, per a alimentar la vida; finalment, en el Fons d'Emergències: per a combatre les situacions difícils: fams, sequeres, riuades, plagues.

El procediment que regula un sistema social per a fer front a les emergències és un dels pilars d'aquest sistema, que pot entendre's com una estructuració jurídica. Una eina de gran importància per a nosaltres: els comunals. De fet, l'autorització per a l'ús de pastures, boscos, rierols era una garantia per al dia a dia i per a les emergències. La propietat col·lectiva era una garantia de supervivència.

El principal objectiu dels senyors, reis, esglésies i altra era el control del Fons d'Emergència. I és evident que moltes vegades les pròpies emergències generaven per a aconseguir la dependència dels ciutadans.

Continuen sorgint les urgències franques més poderoses, i molts agents semblen perpetuar la situació d'emergència.

Les xarxes socials són ara molt diferents perquè han portat fins a l'últim extrem els processos de privatització. La gestió dels tres fons esmentats està fora de l'abast dels ciutadans i la nostra dependència ha augmentat en diversos àmbits, encara que aparentment lliures jurídicament.

Els qui tenen un salari ordenat i fix volen pensar que són lliures, però la seva dependència també és absoluta.

Quants mesos duraríem la majoria de nosaltres si de sobte ens quedéssim sense sou? Dos, tres?. En quina mesura és la nostra xarxa de solidaritat?, Quina relació tenim amb les fluctuacions dels mercats? Qui gestiona ara aquests tres fons en les nostres llars?

El Fons de Celebracions requereix una reflexió més profunda. L'objectiu d'aquest fons era, d'una banda, produir més del que la família o el grup necessitava. Es tracta d'aconseguir més del que cal reservar per a Urgències, amb més treball del que era necessari disposar dels excedents; i l'altre en el calendari familiar o col·lectiu i en les dates especials: naixements, bodas, funerals, convocatòries d'auzolan...Donar regals als seus familiars i amics per a ampliar i consolidar la seva xarxa de solidaritat. Com més gran és la capacitat de regalar els excedents, major és la xarxa.

Després de les últimes dècades de consumisme, els qui han tingut la capacitat de tenir un petit Fons de Celebracions l'han utilitzat durant l'oci i les vacances. En aquesta època en la qual ens ha tocat viure, l'oci i les vacances s'han convertit en un símbol de la victòria social, però un símbol banal, una imatge, una fotografia que es vol mostrar, que ens fa sentir-nos lliures durant uns dies de les angoixes i lligams que ens produeix la cotidianeidad.

Tornem a l'àrea del Fons d'Emergències. Si hi hagués altres persones en l'autoritat dels Estats, podríem pensar que l'esquena dels ciutadans està ben protegida, ja que teòricament els Estats democràtics són els màxims responsables del Fons d'Emergència.

Per contra, algú es fida d'ells? Algú és fidel als quals estan treballant a la disposició de les multinacionals?

Si no aconseguim l'economia i la gestió democràtica dels recursos naturals, ens portaran a un nou model d'esclavitud. Han fet grans passos en els últims temps. Ja saben que quan s'amplia la situació de dependència en les societats actuals, la majoria de la ciutadania vota als mentiders que ofereixen falsa certesa. Ens han pres la mesura bé.

Si els recursos necessaris per a portar endavant la nostra vida estan fora de les nostres mans, hem perdut la sobirania. Si els instruments i recursos necessaris per a la supervivència d'un poble han estat adquirits per un altre poble, aquest no és lliure.

Durant la vigència del “Creixement Sostenible”, principal mite del neoliberalisme, els treballadors han robat la riquesa generada a través de les “necessitats” que genera el consumisme. Una vegada caigut aquest mite, en aquests moments en els quals s'han posat de manifest els límits del consumisme, formaran noves cadenes a través de les necessitats quotidianes, encarint les coses que necessitem per al dia a dia.

Els nostres predecessors sabien que els comunals eren la clau per a garantir la seva independència. Si volem ser amos de nosaltres mateixos, necessitem la democratització de totes les energies, els aliments, els entorns i les decisions estratègiques, necessitem un procés de republificación profund i radical. També hem de canviar radicalment el nostre model de consum insostenible. Hem d'alliberar-nos dels enganys que ens han portat a aquesta situació, per a ser amos de nosaltres mateixos.