El pot suggerir el titular, però no, no hem vist El Clot 2. Sinó The End (Final). La pel·lícula de Joshua Oppenheimer es desenvolupa entorn d'un búnquer de luxe. El director de la pel·lícula debuta en el llargmetratge, després d'una fructífera trajectòria amb els dos documentals que li precedeixen. Porta una pel·lícula maco a les pantalles. I a ell també li han portat al kutxa-búnquer del Kursaal, juntament amb l'equip de treball. La seva estada serà suficient com un búnquer: escortats d'un costat a un altre, des de l'Hotel María Cristina fins al Kursaal amb cotxe, passant la catifa vermella. El propi Oppenheimer no és potser el rostre més conegut, però sí que és cert que compta amb una banda de prestigi en la qual figuren actors com George MacKay o el soldat Schofield de 1915, Titlla Swinton o Michael Shannon, entre altres.

Búnquers són per a ells aquest tipus de festivals de cinema, i per als periodistes també ho són el Festival. Tenir tantes pel·lícules i tan massivament, durant vuit dies i al costat de casa, és una oportunitat per a superar una temporada. Queda petit aquest contingent de 6,24.

Dilluns amb poques previsions. Quan entrava a veure The End no era fàcil imaginar res per endavant. Que seria musical i de ciència-ficció (els dos alhora, quin crist? ), això era el que s'avançava en la sinopsi, i per descomptat, a l'ésser la seva primera estrena, no hi ha res en la xarxa.

En un futur distòpic, la pel·lícula se situa uns 25 anys després d'una crisi en forma d'apocalipsi, en una cova blanca, grisa i fosca, en la qual semblava humida i freda, però no en la pràctica. Una família viu en un luxós búnquer casolà, la Mare, el Pare i el Fill –els càrrecs importen més que els noms–, amb el seu majordom i metge. Són independents: horta (?) no es veu el que mengen i beuen, però sí que ho fan, perquè es reuneixen per a menjar. També tenen electricitat... Bé, a mesura que avança el relat, descobrirem que la família és rica –si algú el dubtava–, o almenys que era rica en la vida anterior, i van haver de veure en aquesta apocalipsi, activa o passivament, però van influir. Aquestes coses, no totes, s'aniran aclarint.

A més de les persones citades, només se sumarà una més al relat: Noia –bruna, que ve d'una altra família, no se sap d'on ni com–. La seva arribada revolucionarà completament el benestar de la família, i amb aquesta excusa Oppenheimer ha forjat diverses idees: per exemple, quina fàcil resulta que l'ésser humà es comporta com un egoista i opressor fins a l'extrem, argumentant “la seguretat” –la ciència-ficció…-.

La veritat és que la pel·lícula té més aspecte de teatre. El teatre, com si l'interior d'aquesta casa fos l'escenari. I a més, de tant en tant comencen a cantar –no ho canten malament, però tampoc molt bé; i les lletres no són molt bones–, i toquen d'humor, la veritat és que també han ensenyat uns elegants. S'agraeix, ja que d'una altra manera no era tan fàcil aguantar la projecció de dues hores i mitja. Sobretot la primera meitat, que ha quedat una mica més llarga. Vist des de la majoria dels llocs, la pel·lícula és una mica rara.

Una idea m'ha molestat aquest dilluns: no és un metafilm aquest Festival?

A més de The End, hi ha un búnquer en l'altra pel·lícula que s'ha vist al matí, El lloc de l'altra (El lloc de l'altre), de Xile. Més tard aprofundirem en aquest vincle del búnquer. Però tingui en compte que l'última pel·lícula que va veure el diumenge va ser Els centellejos...

De pel·lícula en pel·lícula, estem canviant d'idioma, de director, d'actor... Es canvien els protagonistes, el temps del canvi, l'atrezzo... Però molts relats comparteixen una base. És un titular: la virilitat es trepitja per sessió. Més o menys, d'una banda o per un altre, però la dona se situa en el centre i són colpejats, ben merescuts i argumentats, per l'home i la virilitat. Podríem treure matisos, si poniéramos aquest objectiu d'error en el que fa cada pel·lícula; però, senti, també cal fixar-se en l'esforç. Però que arribi el moment en què l'esforç no sigui massa gran.

La pel·lícula El lloc de l'altre compte la història d'un home que no coneix la història. A Xile, en 1955, la cèlebre escriptora María Carolina Geel va matar al seu amant quan menjaven en un restaurant de gran categoria i en ple centre del menjador. No hi havia cap misteri, tots van veure que era ell, i la dona així ho va confessar. Li van condemnar a cadena perpètua i va escriure una novel·la que, estant en la masmorra, li reportaria un gran prestigi: Presó de dones. La poeta xilena establerta a l'estranger, Gabriela Mistral, va sol·licitar el seu indult al president xilè, qui finalment va accedir a això. Tot fins aquí, és cert.

Ficció aquí: el protagonista de la pel·lícula no és la dona que va matar al seu amant, sinó la secretària del jutge que s'encarregarà del judici. Una altra dona, Mercedes. Tindrà una connexió especial amb l'intern, tots dos dones, per si tenen alguna cosa a expressar. Mercedes se sent incòmoda amb el seu estil de vida i se sent molt atreta pel que veu a casa de Geel, una dona autònoma, sobirana i “lliure”. Aquí el concepte de búnquer: Mercedes fa seva la casa de l'altre aprofitant que està en la presó i comença una vida paral·lela.

L'essència de la pel·lícula, i per això m'ha semblat una pel·lícula bonica, està absolutament lligada a l'ordre social de limitar a la dona familiar a les tasques domèstiques, està ben treballada i el discurs és alliberador. No obstant això, no hauria d'haver estat la pel·lícula més destacada de la Secció Oficial, però, sens dubte, si és recomanable per a qualsevol.

I ara, digueu-me que no, si almenys heu llegit les cròniques dels dies anteriors, tot això no és metafilm. Ja hem dit això del búnquer, i veníem de veure als centellejos el dilluns al matí. El paper d'Isabel en aquesta pel·lícula, la demostració de força, el compromís de cures, el suport familiar... En El lloc de l'altra és bonic veure com l'actor principal, Inés Bortagaray, encarna el dia a dia d'una dona que vol anar més enllà de les tasques domèstiques. Dominar a la dona, cuinar, és una pel·lícula que és present.

Fa uns anys no es reflectiria així en la pantalla, malgrat ser molt més forta i cru en la realitat. El Festival està projectant cada vegada més l'opressió del subjecte femení, i això és un indicador significatiu.

[Després cal reconèixer que, després del lloc de l'altra, s'ha projectat en la Secció Oficial la pel·lícula que conta les corregudes de toros del torero Andrés Roca i que la sala estava plena de gent. La periodista ha aguantat 40 minuts de rodatge de dues hores de pel·lícula, en la qual ha participat Edurne Azkarate. Hem vist morir a tres toros violents, amb tota cruesa, després de veure'ls sofrir durant uns minuts. Gairebé l'única preocupació del torero era si el públic ha quedat satisfet o no. La pel·lícula ha seguit en el mateix to, segons ha comptat un altre periodista que ha hagut de veure la pel·lícula sencera per necessitat. Això era, potser, el que faltava més enllà dels discursos feministes: direm la compensació? “Respectar les aficions de tots”?]