Alfonso Etxegarai (Plentzia, Bizkaia, 1958) ha decorat amb metàfora la situació que se li va imposar a la seva vida: el militant basc va ser expulsat per França en 1985 el més lluny possible del seu país. Espanya va ser segrestada i torturada primer a l'Equador, i després abandonada en Sao Tom i Príncep (Golf de Guinea, Àfrica). Ha unit a l'etiqueta del deportat altres elements, ja que es fonia totalment en el paisatge de la seva vida social, política i laboral. Fins ara. I és que, al marge d'anys de lluita, el context li ha retornat les claus de la casa. Encara que el pany s'ha oxidat, s'ha començat a greixar. En la calor de la xemeneia escriu en el seu tercer llibre el viatge del final de l'aventura. Tal com van fer en Sagar, Josu Martinez i Txaber Larreategi segueixen amb el documental Etxerako bidean: Caminho longe. Com en les xarxes pelàgiques, també ha sofert la pena la seva companya Kristiane Etxaluze.

Quin títol li donaries a l'aventura que has viscut?

La poesia Hilda dago de Sarrionandia? Recordant, podia passar-li-ho a les llums i a les ombres de l'aventurer i del pagès. Em veig a mi mateix entre el que mai sortiria d'Euskal Herria per la seva pròpia voluntat i el que va aprendre per la força de viatjar i sobreviure dels naufragis.

Què necessita un basc per a obtenir el títol de deportat?

Ha de ser resistent, guerrer i passat per tantes guerres, i guanyar en loteria: a força i empentes per a viatjar sobre una destinació llunyana desconeguda, que coincideix amb la teva personalitat. Tot aquell que s'obstini i lluiti pel seu poble, rebutjant la broma, pot obtenir el títol en moments concrets de la història en qualsevol part del món.

Després de tants anys, què ha fet possible el teu retorn a casa?

Portem anys buscant les condicions adequades perquè la deportació es pugui dur a terme. Ha arribat. Des que ETA ha decidit acabar la seva existència, gràcies a l'actitud dels artesans de la pau, ha arribat la decisió del Govern francès d'anul·lar la meva expulsió i l'Ambaixada del Regne d'Espanya m'ha confirmat el resultat del passaport. Podria dir que en alguns pobles d'Amèrica i Àfrica s'han donat les condicions per a acabar també amb la deportació dels set o nou militants bascos, que afecten els governs i a altres participants d'aquesta història.

Pot valer el succeït per a altres casos?

Crec que serveix sobretot per a demostrar que es pot acabar la deportació. Ha estat un dels objectius de molta gent que s'ha mobilitzat molt, especialment des de la declaració de Biarritz, en 2013.

El començament i el final són urosas, entre les quals es troba la guerra.

És possible que hi hagi més d'un punt de partida i un destí en tot moment. La pregunta és la següent: perquè és el punt de partida. Si fora de la deportació, la meva seria una cita de Baiona amb la PAF [Policia francesa de fronteres i de l'aire], en l'operatiu que va organitzar la policia dins de la mesura acordada pels governs de França i Espanya. Jo no tenia cites amb la PAF, però ella sí havia rebut a mi, sense avisar. Si l'inici va ser un desastre, el final ha estat molt dur, amb la nostra tanda de tornada. En general, és evident que cadascun lluita per un final feliç. Però encara estem en els primers passos d'aquest final feliç. En aquesta aventura de la deportació, en la de l'exili, en la de les presons, i com en la de la mateixa guerra del 58, arriba un final feliç en el qual els somnis es fan realitat, almenys en alguns casos. Per exemple, els bascos som els antiherois que sempre arribem al final feliç.

El dia que vas arribar a Baiona, amb el que havies acordat fa 35 anys, et va ocórrer en el mateix lloc. Va trobar l'aranya curulla de teranyines?

No sé quina aranya amb la xarxa. La imatge és bonica. La vaig trobar més rica. Ens abracem tant, que vaig sentir en els homes una dolçor que semblava impossible. I la cita de fa 34 anys es va celebrar, és cert, en el mateix carrer, per una casualitat còsmica. Coses inexplicables.

Tornar a Sara és el títol del llibre que li va dedicar en 1794 en homenatge als 4.000 bascos exiliats per França de Sara. Tu vas tornar a Sara?

Estic en el camí, en una etapa d'aquesta sendera. Dic a la gent: «estic a casa», però tornar a Sara significa retrobar-se amb més llocs, gent, geografia i situacions que encara estan somiant.

Quina vida té vostè després del salt?

En aquests moments estic retrobant-me amb la naturalesa d'Euskal Herria. Em va sorprendre una obra de teatre que vaig veure en Luhuso: Cavall Blau. No m'imaginava arribar tan lluny en aquest terreny, he sospitat que havia avançat molt com a poble. Gestiono les qüestions administratives i estic relacionant-me amb els treballs del caseriu, en el temps lliure, començament noves relacions amb gent de diferents àmbits. El salt que he donat és un salt còsmic, com el que he donat d'un planeta a un altre, encara que només ha estat des del continent africà fins a l'europeu.

Amb què t'has trobat aquí? Amb quina situació política?

He trobat a persones que porten dècades esperant-me: familiars, companys… a alguns dels quals a penes els conec. M'he trobat amb un alt nivell de desenvolupisme, però també he trobat gent molt conscienciada que està disposada a canviar el seu per a fer que la vida surti del carril. Pel que respecta a mi , tinc problemes de complement, administratius i econòmics que resoldre. Des del punt de vista polític, veig una nova situació amb la lluita de Catalunya, però també una capacitat d'expansió internacional. Crec que molts problemes polítics tenen un espai internacional per a buscar solucions; en un ambient més republicà. Cal trobar un espai per a acabar amb el periodisme i els seus lobbies internacionals.

Amb quin paisatge t'has trobat aquí? Quina diferència hi ha entre la «societat civil» i el «poble» que separes en el llibre de guerra del 58?

El que ha tornat és un ex soldat, com va dir un amic a qui vaig tornar a veure. El pagès ha tornat. I tot se'm fa nou: les claus que vaig portar no serveixen per a obrir les portes actuals. Vaig pensar que em passaria una cosa semblant. Tot se'm fa nou i jo, envellit enmig de tot això, com algú que ha d'aprendre a viure. A Sara li han canviat el pany i jo, vell, necessito noves claus per a trobar lloc en la granja i al poble.

A Tornar a Sara et trobes a tu mateix com un “ocell singular”, però et vas trobar totalment integrat. És més, vostè s'havia submergit en la vida política de l'illa.

Sí, el meu amic i jo ens hem fet un lloc en la societat saotometana. M'havia submergit en la vida econòmica, social i política del lloc. Gràcies als meus coneixements i relacions, vaig fer una bona interpretació dels fets, en aquest sentit tenia un paper. De ser un ocell rar, el meu caràcter, obert i compromès, m'havia convertit en un treballador infatigable.

Va ser l'obrer de Lemóniz qui el va trobar convertit en senyor de Sao Tomé i Príncipe.

La gràcia dels malentesos em va portar a ser O patrão d'algunes empreses, però no el senyor de Sao Tomé i Príncipe. El que va ocórrer va ser que un amic portuguès, el veritable propietari d'aquestes empreses, em va oferir la possibilitat de tenir la mà dreta, i el vaig acceptar. Com vivia a Lisboa, em va deixar la gestió de les empreses. Per als Saotometanos era O patrão per malentesos, i aquesta imatge m'obligava a respondre a moltes qüestions.

Has deixat Sao Vaig prendre com a deportat, però no com a persona. Per què no et vas a desadaptar?

Continuo comunicant-me cada dia amb els allí presents i informant-me dels esdeveniments. Hi ha amics de veritat que em fan sentir allí, i sobretot tinc una relació sentimental amb un noi. Crec que hauré de tornar en un moment determinat, i podria fer-lo, però el que és evident, no més com a deportat.

Quins han estat els personatges auxiliars de l'aventura?

Tinc una llista molt llarga. Metges cubans internacionalistes, que em van salvar la vida, dic jo. Organització solidària amb Euskal Herria. Diputats bascos, advocats. Membres de lluita. Joves del meu poble, Betti… En aquesta llista no entra l'amic més important, Kristiane [Etxaluze], perquè ell en si mateix forma part de l'aventura, però ha estat el suport principal de la meva deportació: company de lluita, de somnis i d'amor.

Explica'm el viatge a Libreville.

Vaig estar dues vegades a Libreville, la primera vegada per a fer un passaport biomètric, i la segona vegada en l'escala que havia de fer en el camí de París. El més important de la primera vegada és que em vaig trobar allí amb un basc d'Iparralde, que és molt humà i que va fer tot el possible per ajudar-me. A ell li dec el reconeixement i l'amistat eternes: és un dels grans bascos que hi ha en el món, no som conscients d'ells!

I li vas comprar a Kristian un chapéu tranquil·litzador, t'ho suplico.

Li vaig oferir un Borsalino i li vaig dir que li ho posés tot el viatge. Kristian compte: «En realitat, va mirar aquesta gorra per a ell, perquè li agradava. Em semblava una estupidesa gastar 25 euros en això. L'endemà em va portar a la botiga perquè ho amagués. La vaig estimar perquè estava feta de paper reciclat, però sempre em costava massa. Va pagar i em va plantejar la condició: perquè me la posés durant tot el viatge, per a estar segur que arribaríem a Baiona. Em va calmar les venes».

Txema [nom de guerra], revolucionari, company, amant i gudari –Tornar a Sara– va retratar?

Podria dir que Alfonso es va veure obligat a tornar i Txema va marxar. Vaig prendre el nom d'un paisà, un bon tipus, i vaig pensar que podria tenir gràcia.

La manera de retirar-se de la guerra t'inquieta: la veus com una tragèdia mancant debat sobre les raons. En el llibre segon dius que, encara que la guerra hagi acabat, la lluita continua. Planteja un dilema entre el legal i l'il·legal.

No, ja no em preocupa tant la forma. Per contra, sempre tinc la tragèdia al cap i les idees de la necessitat de comptar al poble tot el que podem. Ara em preocupa l'obstinació dels espanyols, d'una gran part dels espanyols, i dels governants que no s'adonen que hem de buscar sortides. Em queixava perquè la seva guerra i la seva tragèdia s'estan allargant per a mantenir en peus l'statu quo, però necessàriament hauran de canviar, com hauran de canviar-se moltes altres coses, com la idea que tenim de l'avanç i altres. Per això dic que la lluita segueix… i que ho necessitarem en els anys següents a la resolució del dilema entre el legal i l'il·legal. Com estem veient a Catalunya en aquest mateix moment.

Com veus la situació dels deportats i presos?

Totes les situacions relacionades amb l'efecte de la violència política —presos, deportats, deportats, exiliats…— haurien de ser observades des d'una altra perspectiva que exclogui qualsevol actitud de venjança i d'una forma autèntica i pedagògica, i tenint en compte que sempre s'ha estès aquesta idea: que es pot parlar de tot sense violència, i que es poden buscar solucions, aquesta idea hauria de ser veritable, i no merament propagandística.